Potser l’havia sentit anomenar… no ho sé… Potser quan n’hauria sentit el nom l’hauria confós amb el cantant anglès. El cas és que ara he vist aquest vídeo i he quedat gratament sorprés. M’ha agradat molt!
Això diu la wikipedia en espanyol… (en català no hi ha cap entrada):
“James Morrison AM (11 de novembre de 1962, Boorowa, Nova Gal·les del Sud) és un músic multi-instrumental de jazz australià conegut per la seva interpretació de trompeta. Ha executat el saxofon soprano, alt, tenor i baríton; el clarinet, fiscorn, trompeta baixa, trombó, tuba, bombardí, contrabaix i piano. És també compositor, escrivint per a formacions de jazz de diverses grandàries i nivells professionals. Va compondre i executar la fanfàrria d'obertura dels Jocs Olímpics de Sydney 2000.
El 2009 va començar a presentar Top Gear Austràlia juntament amb Steve Pizzati i Warren Brown.
El 2012 James va ser proposat com a director artístic del Queensland Music Festival per als festivals de 2013 i 2015. El 2013, James va ingressar al Saló de la Fama Allans Billy Hyde Graeme Bell 2013 en els premis Australian Jazz Bell.
Al juliol de 2013 James va conduir la major orquestra del món en el Suncorp Stadium de Brisbane, composta per 7.224 músics.
(Morrison és conegut a Espanya per tocar l’himne espanyol incorrecte a la final de la Copa Davis a Austràlia en 2003 En lloc d’interpretar l’actual himne espanyol, la Marxa Reial, ell va interpretar l’Himne de Reg, pertanyent a la Segona República causant l’enuig del Secretari d’Estat per a l’Esport. Morrison va confirmar posteriorment que havia après per error la melodia incorrecta perquè li havien donat la partitura equivocada. Afortunadament algú va trobar ràpidament un CD amb l’himne correcte, per tranquil·litat de la delegació espanyola i permetent que el partit pogués començar.)”
El que són les coses... buscant vídeos amb les cançons dʼentrada dels diferents Bola de Drac pel Marc (Bola de Drac “normal”, Bola de Drac Z, Bola de Drac Z KAI, Bola de Drac GT... nʼhi ha més?), mʼhe trobat aquesta versió amb metalls i ritme de salsa interpretat per noies (amb estètica manga) japoneses dʼallò més interessant musicalment parlant.
Vaig a veure si puc escoltar alguna cosa més dʼaquesta gent de Tokyo Brass Style. ;-)
Ahir al vespre vaig veure un fragment del programa Mundo Sonoro a La2 (el programa del que parlo a RTVE a la carta). Em sonava que el programa era repetit (emés el 5 d’abril 2011), però vaig veure la Mayte Martín que no l’havia vist abans. Em va agradar molt el que vaig sentir de música i també les seves paraules quan parlava, entre altres coses, que hi havia molts bons músics que fingien en els sentiments... ella té un sentit especial per detectar aquesta mentida, per això el que fa ella és fer-ho de cor (segur que no eren aquestes paraules, però sí el seu sentit). Em va agradar veure en els assajos sentiment a flor de pell...
En fi... A la nit vaig deixar baixant el disc de l’any 1996 amb el Tete Montoliu “Free Boleros”
i certament es percebeix una “veritat”. Així que aquest matí, després d’escoltar els previs, he comprat el disc sencer de la Mayte Martín “Al cantar a Manuel” (2009) a l’iTunes Store que inclou el llibret en PDF (el primer cop que ho veig).
Copio i enganxo una valoració d’algú que en té un opinió ben ferma:
“Cuando alguien escucha la voz de Mayte siente desbordarse la poesía. Es irrelevante que esté cantando, da lo mismo que sea una guajira, que una bulería, que un bolero, que le acompañe solo una guitarra, o que sea el piano de Tete Montoliu o el de las Labèque... ella tiene poesía en la voz. Por eso cuando como en esta ocasión, además pone música a una poesía como la de Alcántara, el resultado es... puro sentimiento, un lazo de belleza que te atrapa el alma y la estruja haciendo que sea imposible permanecer impasible. Una belleza, gracias Mayte.”
Alma atrapada
por LIBANAR SUNCAÍ
La veritat és que quan ho escoltes com cal se’t posa la “gallina de piel”... ;-)
Del Troy ʻTrombone Shortyʼ Andrews en vaig parlar anteriorment aquí. El vaig conèixer a través del Facebook del David Monette, el fabricant de les trompetes Monette... el que li fa les trompetes al Wynton Marsalis, per allà finals de 2010. Anava de visita al taller a provar la que seria la seva nova trompeta i en parlava com un “nen prodigi” capaç de tocar indistintament trompeta i trombó. La veritat és que no en vaig fer massa cas fins que, mesos després, vaig començar a veure vídeos de concerts seus amb un gran espectacle cantant i tocant trompeta i trombó com qui fa bombolles i en vaig escriure l'entrada que he mencionat.
Per posar-me en antecedents vaig aconseguir el seu disc Backatown. I ara, sabent que venia a Barcelona, vaig aconseguir el nou disc For True. La veritat és que són molt semblants... però...
Ahir a les 21h, com acte inaugural del 43 Festival de Jazz de Barcelona, hi havia programat un concert seu i la veritat és que no va decepcionar gens ni mica. A més, era el que ja em podia figurar veient vídeos de concerts seus: els directes són punyents com pocs concerts de ʻjazzʼ. Entre altres coses perquè sap fotre-li canya i coneix molt bé els tempus dels showman. El concert va començar a les 21,20h i va acabar a les 23h amb fins a tres bisos, cadascun millor que l'anterior. Per qui no sabia qui era i qui no seguia els últims concerts, va sobtar molt quan en l'últim bis, tots els músics canvien d'instrument... Per sortir-ne amb un somriure d'orella a orella.
Tal i com indicava en una entrada anterior, si les dues primeres setmanes d'agost La2 de TVE s'han dedicat a emetre les gravacions del Festival de Jazz de Vitoria, aquestes dues setmanes que segueixen li toca al Festival de Jazz de Donosti (46 Heineken Jazzaldia). En aquesta ocasió, el meu particular descobriment ha estat Abdullah Ibrahim. Ja no sé quantes vegades porto escoltades el concert d'ahir a la nit, sempre en segon terme mentre treballo, però és que no me'n canso. Chapeau!
Festival de Jazz de Donosti (46 Heineken Jazzaldia) a La2 de TVE:
15/08/11 Tea for three (Dave Douglas, Enrico Rava, Avishai Cohen) 16/08/11 Abdullah Ibrahim & Ekaya 17/08/11 Medeski, Martin, & Wood + Soulboop (Randy Brecker, Bill Evans) 18/08/11 John McLaughlin & The 4th dimension 22/08/11 Avishai Cohen Trio: Seven Seas 23/08/11 Cassandra Wilson 24/08/11 Cindy Lauper: The Memphis blues tour 25/08/11 Mavis Staples
Ja han començat a emetre per La 2 de TVE els Festivals de Jazz d'Estiu que habitualment ve gravant en el seu moment. (Per cert, cada cop ho expliquen més malament al seu web i me n'he enterat perquè ja estava al tanto del que venia.)
De moment han començat la primera setmana de juliol amb el Festival de Jazz de Vitoria i han emés el concert del Kyle Eastwood i el de Nigel Kennedy Quintet.
Retransmissions per La2 de TVE del Festival de Jazz de Vitoria:
01/08/11 Kyle Eastwood 02/08/11 Nigel Kennedy Quintet 03/08/11 José James 04/08/11 Jamie Cullum 08/08/11 Michel Camilo 09/08/11 Rubén Blades 10/08/11 Danilo Pérez Trío 11/08/11 Herbie Hancock
És del concert d'aquesta nit passada, Nigel Kennedy Quintet, del qui vull parlar. Sempre m'ha agradat escoltar el violí en jazz, doncs no s'escolta gaire sovint i, com és aquest cas, si a sobre és d'una qualitat notable paga la pena. No l'havia sentit nomenar mai i m'ha sorprés molt agradablement.
I una cosa que no acabo d'entendre: per què posen que "un concert de jazz" no és apte per menors de 7 anys? Algú m'ho pot dir? Potser els programes de sobretaula que es diuen de tot sí són per tots els públics... Com no sigui per l'hora en que s'emet... Qui els entengui que els compri!
Aquests dies ve a Catalunya Quincy Jones amb el seu últim projecte, The Quincy Jones Global Gumbo All Stars, al que correspon el tema gravat al Festival de Montreux de dalt. I aprofitant que han donat bastant la tabarra per la tele he buscat un torrent on posar-me al dia del que fa.
De fet, tenia vinils de finals dels 80 (principis dels 90) a casa, però com estan en vinil no els escoltava. Ha estat un moment memorable tornar a escoltar Back on the Block i recordar vells temps.
I un gran descobriment el darrer disc editat Q Soul Bossa Nostra. De fet qualsevol edició o reedició d'aquests últims 20 anys (i anteriors també, és clar) sona encara amb una vigència i una trempera que em porta tot el dia ben animat malgrat l'estrany dia de tempesta/sol que està fent.
A veure... com en podem dir del que toca el piano, la bateria, el contrabaix, la trompeta, canta, a sobre es grava en vídeo amb una càmara Canon 5D Mark II i es grava l'audio? Només faltava que la lletra i la música fossin seves i ja no seria omnipresent... seria Déu... ;-)
Bé... ara amb altres vídeos a YouTube veig que també toca guitarra, baix elèctric, saxos... Com bé diuen és l'home orquestra!
Sense paraules després de veure aquest vídeo de Troy Trombone Shorty Andrews un nano de "només" 25 anyets (02/01/86) que toca amb una facilitat insultant el trombó i la trompeta com si fossin joguines... i amb quina força!
Mireu com toca sense parar agafant aire al mateix temps... No sé si és una bona tècnica, però a veure qui ho pot fer!
L'últim disc que ha publicat, Backatown, encara fa fa que el vídeo sigui light... ;-)
Em sembla que el primer cop que en vaig sentir a parlar va ser al Facebook de Monette, el fabricant de trompetes, però no li vaig parar prou atenció. Ara he arribat a aquest vídeo justament escoltant-lo primer amb en Wynton Marsalis que, en un moment donat, se li feia "petit" al seu costat... salvant les diferències, és clar!
Aquí el vídeo Trombone Shorty vs. Wynton Marsalis:
Des del 24/01/11 a la iTunesStore és disponible el nou disc de l'Elisabet Raspall (i l'Anna Rossi, Tom Warburton i Mario Steimberg). Es diu Bossanova i la Geltrú i està disponible a un preu de 9,90€.
Aquest disc el vaig sentir en directe el 19/10/10 al Jamboree i em va semblar molt interessant com la resta de treballs de la Raspall. En el directe potser em va agradar més en el seu dia Plujazz, però al final aquest últim potser segueix més l'estil Raspall dels anteriors i és, com la resta, per escoltar una i una altra vegada.
Els músics, els comentats:
Ana Rossi veu,
Elisabet Raspall piano,
Tom Warburton contrabaix i
Mariano Steimberg bateria.
Els temes del disc:
Chovendo Na Roseira (3:32)
Qui S'ha Begut la Lluna? (5:51)
É Com Esse Que Eu Vou (7:45)
Desencís (4:28)
Modinha (5:10)
Sorra i Escuma (4:13)
Dinorah Dinorah (4:20)
Baião de Quatro Toques (3:19)
Tardor (4:40)
O Grande Amor (5:12)
De Lila (1999) em va agradar moltíssim Qui s'ha begut la lluna?, que no em canso mai d'escoltar també una i una altra vegada. Em fa sentir coses... I en aquest nou disc hi ha la versió amb lletra: "la cirereta del pastís".
De Triangles (1996) hi havia Sorra i escuma com a peça destacada. A més, l'altre dia per la tele, en un programa de Comunicàlia per les televisions locals, Un tal Jaç, que és la versió "multimèdia" (per dir-ho d'alguna manera) de la revista Jaç del grup Enderrock, van interpretar aquest tema gravat al Jamboree...
Desencís m'agrada també moltíssim. Per un moment em pensava que també era la versió amb lletra d'algun tema de Plujazz...
Ahir al vespre, a la primera sessió del Jamboree, vaig xalar com una criatura amb el treball d'en Carlos López: The Last Minute Experience. De fet, la meva particular programació em va portar a escoltar-los per saber-ne més dels diferents trompetes del panorama nacional, però per coses de la vida i imprevistos o canvis de programació, en l'últim concert de justament la setmana passada, el de Dimitri Skidanov Sextet en el que estava anunciat el Julián Sánchez i, o bé per error de la programació o bé perquè el van substituir "a última hora", ja vaig poder conèixer el Voro García. I com ja em va agradar molt anava molt ben predisposat, si bé és veritat que The Last Minute Experience era una proposta justament oposada, doncs l'altre dia els temes eren de jazz de la primera meitat del segle XX molt ben adaptats, això sí, i el d'ahir era més drum'n'bass i funk millor interpretat si cal... Em va recordar, en alguns moments, el sorprenent Pere Foved del març... (ostres! hauria dit que feia més d'un any i només han passat 6 mesos!)
"Des de sempre –des dels temps gloriosos dels acidjazzeros Free Love Makers- la cava de la plaça Reial ha reservat una part de la seva programació als rítmes més sincopats. En aquest cas, l’encarregat de fer suar la samarreta serà el bateria gallec Carlos López, un músic format a Barcelona i als EUA, amb un currículum que inclou col·laboracions amb els ravalers 08001. No en va, en la seva música es respira el funk mestís del barri més bastard de la ciutat. A The Las Minut Experience, el disc que presentarà, ha col·laborat DJ Panko, de Ojos de Brujo. Al Jamboree, vindrà escortat per un front sonor de proporcions majestuoses, en el qual destaca la secció de vents. Una banda que farà moure el personal a ritme de jazz, drum’n’bass i funk."
I efectivament, a part del mateix Voro García que ja coneixia de l'últim concert, l'altre conegut era el saxo tenor, que també en vaig fer menció especial, l'Enrique Oliver. I si ja vaig explicar el què de cadascun en l'altre concert, en aquest que eren el bo i millor... doncs encara més. Tots a una i sabent exactament què fer en cada moment.
Molt divertida l'anècdota d'en Carlos López explicant que, com era el seu sant, invitava a tots els assistents amb caramels... un punt al seu favor de posar-se el públic a la butxaca! Va explicar que la meitat dels components eren gallegs, com ell mateix, que vivien i es movien entre Galícia i Portugal i l'altre meitat residents a Barcelona
En el CD que he comprat a l'iTunes Store i del que en podeu escoltar alguns talls hi han 8 temes, que si fa no fa van ser els que va presentar en el concert d'ahir:
Brooklyn Cats Bipolarity
Don't Stress Me Out
Orion
Relax
Shine On You Crazy Diamond
Techn
Retelling
If You Wear That Velvet Dress
... tot i que en el CD s'escolta una veu de dona molt suggerent i agradable, al concert, si li hem de posar pegues, hi va haver un excés de rapejador, pel meu gust (suposo que per compensar la manca de la noia) i potser en algun solo massa freejazz que a mi no m'acaba de fer el pes tot i que sé que ho feien de conya i sabien el que feien. Un altre però pel meu gust, va ser que al principi el baix se sentia però no s'entenia... no sortia un so net i clar... se sentia un barullo en els greus i no es podia escoltar la línia melòdica amb claredat d'aquest. Però estava tot molt ben compensat i es pot dir que hi havia de tot.
La veritat és que em vaig apuntar aquest concert a l'agenda perquè hi havia anunciat el Julián Sánchez a la trompeta... però no hi era. En el seu lloc hi havia un tal Voro Garcia, que fa temps que ja vaig sentint anomenar i en tenia ganes d'escoltar-lo. No m'ha defraudat pas: ha estat del millor al concert, conjuntament amb el saxo que també li treia un swing molt interessant.
En teoria hi havien de ser:
Julián Sánchez trompeta,
Enrique Oliver saxo tenor,
Josep Tutusaus "Tutu" trombó
Txema Riera piano,
Dimitri Skidanov contrabaix i
Carlos Falanga bateria.
Només coneixia el Tutu, però jo diria que hi eren tots menys el Julián que ha estat substituit i molt bé pel Voro Garcia (de Begues és el noi o almenys això diu al seu MySpace... encara que, pensant-ho bé i remirant-m'ho tot, és valencià –nascut el 05/08/78– i pot ser que visqui a Begues). I és que aquesta nova fornada venen molt preparats: toca amb una facilitat que fa ràbia i tot... sembla que no li costi i amb un so net i clar. Però sobretot el fraseig decidit i clar també. (Ara que he vist la data de naixement, tampoc és tan jove: té 32 anys!, però cara de crio).
Els temes del concert eren més aviat de jazz antic. El primer tema era d'en Duke Ellington de l'any 27... d'aquí quatre dies farà 100 anys, o sigui que és directament música clàssica. Però estava molt, però que molt ben interpretada (es veia que s'ho tenien tots molt ben aprés i assajat) i tot i que d'entrada aquest tipus de jazz no m'entusiasma gens ni mica, haig de dir que les peces estaven molt ben escollides i la mateixa manera d'interpretar-les li donaven un aire ben actual.
I la veritat és que, com he dit ja en diverses ocasions, és un gustàs veure una formació amb 3 vents, tots 3 diferents (trombó, saxo tenor i trompeta) i de la qualitat que tenien aquests, tocar conjuntament i perfectament coordinats. Molt bé!
Això en deien en la presentació des del web del Jamboree:
"Entre el 1939 i el 1941, Duke Ellington va comptar amb un contrabaixista d’excepció, el joveníssim Jimmy Blanton, amb el que va bastir una de les èpoques més daurades de la seva orquestra. A diferència d’altres cordistes, Blanton dibuixava línies melòdiques que defugien de la tradicional fredor amb la qual els contrabaixistes del moment feien d’acompanyants. Els experts parlen del període en que Blanton es va incorporar a l’agrupació d’Ellington com el de la “Webster-Blanton Band”, tot fent referència a la coincidència del contrabaixista amb Ben Webster. 70 anys després d’aquella fita, el contrabaixista Dimitri Skidanov, conegut a casa nostra per la seva tasca al servei de músics com Ignasi Terraza, recupera l’esperit d’aquella formació amb un sextet integrat amb el bo i millor de les darreres fornades del jazz català."
Jazz europeu del bo... o del clàssic, perquè alguns temes eren ben clarament standards, però ben interpretat, sí senyor! Del que a mi m'agrada! Com una tònica, lleugerament amarga però intensa. He de dir que moltes vegades, veient jazz a la tele a les tantes de la nit amb el volum baixet, m'he acabat adormint. I no perquè la música fos dolenta, sinó per les hores que són i perquè et relaxes i estàs cansat... i t'acabes dormint. Doncs ahir vaig pensar justament en això: si aquest concert l'estés veient per la tele m'hauria adormit. Però estàs en directe i el so no impacte en els teus oïdes igual que quan el sents per la tele per bo que tinguis el sistema de so, i això em va agradar. A més, com dic, és aquest estil el que m'agrada, i el que com quan sents parlar amb anglès i entens encara que de retruc el que estan dient, doncs acabava entenent o distinguint els patrons, les escales i els arpegis.
Ara, això sí, nòrdics com són, van començar puntualíssims a les 9 en punt. Jo anava justet de temps i em van entretenir a la porta els típics guiris despistats que es posen a la porta a preguntar... que també el porter podia haver estat més atent i al veure que jo ja portava entrada, llegida de lector i cap dins! O sigui que vaig acabar escoltant els primers compassos just quan baixava per les escales. Al final 1 hora i 5 minutets que van passar volant.
Ahir era el segon dia que actuaven doncs ho van fer també divendres. O sigui que en 2 dies 4 sessions... Déu n'hi do! El Joe Magnarelli també ho va fer... i el Christian Scott em sembla que també. Es veu que quan ve algú interessant o potencialment interessant, doblen les actuacions per no saturar la sala. Bona iniciativa.
Aquest Bergcrantz se li veuen moltes taules. Sinó només cal veure aquest vídeo de sota de l'any 93, m'ha semblat veure, que ja llavors feia el que fa ara. Però amb experiència (amb més experiència si més no) i la fa notar. (Hi ha algun vídeo més recent, només cal buscar una mica al YouTube i surten coses amb l'estètica que llueix actualment).
Ahir hi van ser:
Anders Bergcrantz trompeta/flugelhorn,
Fredrik Carlquist saxo tenor,
Albert Bover piano,
Marko Lohikari contrabaix,
André Sumelius bateria.
I només parlar d'Albert Bover se n'ha de fer una menció especial. Va ser realment un luxe i no dic que eclipsés Anders Bergcrantz, però si no fos un professional com el que és, ho hagués pogut fer sense cap mena de dubte. De l'Anders Bergcrantz em va agradar molt el so del flugel, però també com domini el fraseig en tesitura mitjana tirant cap a dalt. Hi ha, com dic, una gran experiència en el que fa i se li veu. Com anècdota mencionaré que tocava amb una embocadura transparent, de metacrilat suposo... no ho havia vist mai.
També em va agradar força el saxo tenor, Fredrik Carlquist, diuen que es diu. Dominava també molt bé el tema i, si bé donava la sensació que era una formació eventual, van coordinar tots molt bé els temes amb les seves rodes i corresponents entrades de solos sota la direcció evident d'Anders Bergcrantz. Potser una mica més justets el contrabaix i el bateria que tampoc van tenir massa ocasió de lluir-se però van fer la seva feina.
A part del vídeo acabarem aquesta entrada del bloc citant el texte de presentació del web de Jamboree:
Amb el final de l’estiu toca refrescar-se una mica amb una mostra d’alta volada del què succeeix a terres escandinaves. En aquest sentit, el Jamboree donarà la benvinguda al més d’octubre amb la presència del trompetista suec Anders Bergkrantz, comparat amb tòtems de l’alçada de Freddie Hubbard, Woody Shaw, Lee Morgan o el propi Miles. El cert és que Bergkrantz atresora un so incisiu, bonic, que l’ha dut a tocar en indrets com el Ronnie Scott’s londinenc, el festival de Montreux o els Blue Note japonesos; a treballar al servei de Billy Harper, Michael Brecker, Benny Golson, Carla Bley, Bobo Stenson i McCoy Tyner, o a ser àmpliament guardonat al seu país. A Barcelona tocarà escortat per un combo amb el seus paisans Mako Lohikari –tot un gentlemann de les quatre cordes- i Fredrik Carlquist –un bufador torrencial-,el màgic Albert Bover i el paladí del ritme Marc Ayza.
I aquí hi ha l'errada: al principi anunciaven Marc Ayza a la bateria i ara veig que està actualitzat, doncs el bateria que va tocar va ser l'André Sumelius. Qui escriu els textes de presentació d'això, a part de no tenir les dades definitives, amb els adjectius es queda retratat... ;-) però ja és això, no? L'altra errada garrafal i per la qual no obtenia referències d'aquest trompetista és que havien posat el cognom amb K (Bergkrantz) i resulta que és amb C. Ara veig que està corretgit i sota aquest nom sí apareixen tot un seguit de referències a seguir.
Ah!, una última cosa: l'últim disc, que jo sàpiga, d'aquest trompetista és del 2007 i ahir el venien a 12 € amb la seva funda i tot el material que conté un CD físic; però és que a la iTunes Store està a 8,91 €!!! Me'l compro? M'ho penso una mica...
Ahir al vespre a la sessió de les 9, com sempre, bastant ple però amb un ambient agradable ja d'entrada, molt distendit. Quant vaig veure la programació de setembre i octubre al Jamboree ja vaig veure que, en quan a metalls, aquesta temporada prometia. I no sé realment si és la subjectivitat de l'oient realment la que em fa donar opinions, però ara tot em sembla bé, tot em sembla millor que l'anterior actuació... I aquest és el cas de la The Jamboree Big Latin Band: em va semblar "demolidora". Per qui vulgui escoltar-los són una formació "estable" que toca cada últim dimecres de mes, com ho feia la Big Acustic band (BAb) d'Alfons Carrascosa en la temporada de primavera-estiu. De fet alguns músics són els mateixos; aquests són els músics "titulars" encara que alguns eren uns altres i crec que per millorar:
Ramon Escalé piano i direcció,
Víctor Correa trombó,
Sergi Vergés trombó,
David Pastor trompeta,
Jaume Peña trompeta,
Guillermo Calliero trompeta,
Víctor de Diego saxo alt i flauta,
Martí Serra saxo tenor i soprano,
Joan Chamorro saxo baríton,
Gorka Benítez saxo tenor i flauta,
Ignasi Zamora baix,
Àlex Ventura paila,
Vicenç Soler conga,
Quino Béjar bongo i campana.
O potser sí que eren aquests... el que està clar és que la foto que tenen al web no correspon i per això no la poso (no en vaig fer de fotos: estava massa ple).
Des del punt de vista d'un "observador" de trompetistes el concert va ser ideal perquè, com amb la BAb, els músics no hi cabien dalt de l'escenari i els 4 saxos i els 2 trombons estaven a l'alçada del públic, que pràcticament no veies a no ser que t'anessis movent entre els caps de la gent, i dalt de l'escenari al racó esquerra el piano que per nassos es veia doncs ocupa mig escenari, però el pianista està d'esquena. I en el centre, com si fossin les grans estrelles, els 3 trompetes sentats en cadires altes. Darrera, amagats, el baix i els 3 percussionistes que acabaven d'omplir la part dreta. Així doncs, per nassos la vista se te n'anava als trompetes i entre els tres, el més gran i trompeta primer, el David Pastor, que no li vaig sentir cap solo, però només amb els "pinyols" de sobreagut que feia anava servit. El David Pastor és molt gran... ;-) m'agrada molt i tècnicament fa el que vol. El vaig escoltar com a únic trompeta i vent al concert de Pere Foved presentant el seu disc 6 reflexions en sis i que finalment vaig acabar comprant a la iTunes Store.
A destacar els altres dos trompetes, el Jaume Peña i el Guillermo Calliero (no sé si realment és aquest perquè és el primer cop que el veia) que, tot i deixar els sobreaguts al trompeta primer, no es quedaven pas curts. El Jaume Peña el coneixia de la BAb i, sense dir ni asse ni bèstia, feia la seva feina. Però ahir el vaig poder escoltar quan descansava el "gran David" i bé, bé. També he vist que fa jam sessions a la Nova Jazz Cava com a titular d'un quintet i convidats... i a més de franc... serà qüestió de fer-li una visita. I el trompeta tercer, que com dic he de suposar que és el Guillermo Calliero, també molt bé. A més vaig poder veure per segon cop una Monette en directe i em va semblar que la duia personalitzada (el primer cop va ser en el concert del Ronald Baker). El que no sé és quin model podia ser; no crec que fos la Prana 3.
Una altra curiositat a destacar és que tots tres trompetistes portaven trompetes ben diferents: es podia veure en el tamany i forma de la campana. Però tots tres pujaven a notes agudes amb una facilitat que feia por i sense escanyar pas el so, amb una sonoritat ben ample i brillant... el que demana una latin band!
I què més haig de dir? És una latin band i els temes eren la majoria ballables, o sigui que molt de ritme i molta trempera. Els saxos boníssims tots i, el que cada cop que escolto més i m'agrada encara més, el Víctor Correa, el trombó... molt bo també.
Em va agradar molt un tema, del que no recordo el nom, que també tocava la United Nation Orchestra del Dizzy Gillespie i que tantes i tantes vegades he escoltar sense cansar-me'n (tenia un disc LP que vaig deixar i mai em van tornar...). Em sembla que va ser el primer concert de jazz al que vaig assistir pels volts d'inicis dels anys 90 (potser 91 ó 92) i en vaig sortir encantat... Un disc que justament ara és molt difícil de trobar i no sé per què. En aquell moment no tenia idea qui eren Arturo Sandoval i Paquito D'Rivera... ;-)
El vídeo de dalt té bastanta mala qualitat però, veient com el Joan Chamorro gravaba l'actuació d'ahir, no m'estranya gens ni mica: amb la càmara iSight integrada d'un MacBook blanc i posant el MacBook amb la tapa oberta i orientant la càmara cap l'escenari des de la cabina de so... ;-) És el tema amb el que començaven els concerts anteriorment, Latin Cha Cha, però ara comencen, pel meu gust, amb un de més interessant i molt més impactant, sí senyor!
Potser és que ara ja m'estic fent gran definitivament i ja no hi ha tornada enrera... no sé... El que sé és el que m'agrada escoltar i el que no. Malgrat tot, quan hi ha una cosa que no m'agrada escoltar especialment, però ho fan bé, doncs ho dic i ho valoro; per exemple la Barcelona Big Blues Bland (BBBB) que van tocar a la plaça Reial en el concert conmemoratiu el Jamboree surt a la Reial... doncs no fan una música que a mi m'agradi especialment; a més, la posada en escena era bastant carca i retro-freak, casposa fins i tot... per gustos els colors, és clar, però he de reconèixer que ho feien molt bé. I ho dic!
De vegades sóc molt tiquis-miquis i sempre tinc alguna cosa a dir encara que ho facin molt bé i siguin grans professionals, però em penso que encara sé reconèixer qui i quan ho fan bé i qui no arriba a un mínim de qualitat digna. És el cas d'avui en que el concert ha estat realment decepcionant: molt mediocre, malgrat haver-hi més d'un músic que ho feia molt bé. I el que dic em sap molt de greu perquè al final aquest bloc, les estadístiques diuen que l'està llegint més gent de la que mai em pensava que acabaria llegint (en el fons, com la resta de blocs, pretenia ser una mena de diari personal, per repassar al llarg del temps les pròpies anotacions... però els blocs per això estan: per interactuar) i em sabria molt de greu que qualsevol músic dels que han intervingut avui llegeixi això perquè em poso en la pell de l'altre en circumstàncies com aquesta, que acaben parlant malament de tu i no m'agrada. Potser també pot ser que estés cansat i no estés especialment receptiu... no ho sé... Però haig de dir que he sortit una mica enfadat per aquesta mediocritat que, com dic, malgrat estar més d'un músic molt encertat, la mitjana ha baixat brutalment. M'he sentit incòmode.
Abans de res repassarem la formació:
Àngel Molas saxo baríton i alt,
Sergi Rovira saxo alto i soprà,
Fernando Moyano saxo tenor i clarinet,
Arnau Boix trompeta,
Fredi Garcia trompeta i flugelhorn,
Albert Costa trombó,
Darío García trombó baix,
Goran Slavich contrabaix
i Joan Terol bateria.
I citarem el texte de presentació de la Nat Jazz Band a la web del Jamboree: "Tot just fa mitja dècada, el mateix any que obria les seves portes el Jamboree, el saxofonista Gerry Mulligan i el trombonista Bob Brookmeyer iniciaven una fecunda col·laboració que donaria els seus fruits amb la creació de “The Concert Jazz Band”, un grup definit pel propi Mulligan com “una autèntica banda de jazz”, per on van passar companys de l’alçada de Zoot Sims, Art Farmer, Mel Lewis, Gene Allen, Clark Terry, Jim Hall, Chico Hamilton, Phil Woods i un llarg etcètera de primeres espases del jazz. Cinquanta anys després d’aquella proesa, per desgràcia poc recordada en una època tant procliu als revivals, un nonet integrat per reputats músics catalans de diverses generacions, la Nat Jazz Band recupera l’esperit d’aquella formació irrepetible que va signar algunes de les pàgines més glorioses de la història del jazz."
Molt decepcionants els trompetes amb un so pobre i un fraseig dubitatiu. També decebut del trombó que més solos feia (en canvi el trombó baix l'he trobat més encertat). Tots semblava que vulguessin i no poguessin... eren els més fluixos. En canvi el saxo alt pràcticament no ha intervingut però m'ha donat bones sensacions. I el tenor i el baríton també... o sigui que els saxos bé, malgrat en algun tema haver fotut la pota fins el fons i no coordinar bé les partitures és falta d'assaig i d'interpretació musical. I potser els millors han estat el contrabaix i el bateria que, diria, ja he vist en alguna altra ocasió... coi! amb el Joe Magnarelli Quartet, no? No era el substitut de l'Esteve Pi? (També és possible que m'estigui liant).
Al final m'ha donat la sensació que no eren músics professionals, que pot ser tranquilament, i que siguin aficionats que treballin d'altres coses i s'apleguin per fer-la petar. Em sap greu, repeteixo, ser tan ranci, però si jo hagués de fer algun solo amb aquest poc encert o falta d'habilitats tècniques, m'estimaria més llegir un solo transcrit prèviament però ben estudiat i ben compensat. Sí potser seria aquesta la solució, no? L'Andrea Motis improvisa poc i el que fa, segurament s'ho ha transcrit d'algun bon músic... però sona amb naturalitat i molta fluidesa... és així com s'acaba aprenent. En fi... per això aquest bloc és personal: per donar la meva opinió. ;-)
Ah! I se m'oblidava comentar que la sala molt plena. No tantes files com el Joan Chamorro Quintet, 3 ó 4 files menys, però pràcticament ple i algunes persones dretes. I això sí que em fa molta ràbia: per què amb el Julián Sánchez, que allò sí és un músic com la copa d'un pi i no se m'acabaran els elogis per engrandir-lo, només hi anem 2 persones de públic? Ai, quina ràbia! 3 músics + 1 tècnic de so + 1 cambrer a la barra per a 2 persones! Una actuació que sí valia la pena! Arrrgh!
[PD: Recordo que fa quinze anys, quan ens estaven fent la casa i miràvem d'estirar els diners per fer front a tots els pagaments, va arribar un moment que ens vam dir "tot el que puguem fer nosaltres, és tot allò que ens estalviarem..." Així que, sense pensar-nos-ho dos cops em vaig posar a arrebosar la tanca de fora, que havien fet primer els paletes amb totxo, amb ciment i sorra... és a dir, amb morter. El cas és que jo no havia tocat mai el ciment... de fet no sabia ni quines proporcions havia de posar de cada material. Però me'n vaig sortir i vaig començar a fer la feina; primer vaig començar per la part interior, la que no es veu des del carrer "per provar" i després em vaig atrevir amb l'exterior. Certament no em va quedar com un professional de veritat, però tenint en compte que únicament disposava de voluntat perquè ningú me n'havia ensenyat, massa que vaig fer! I més quan, després t'hi vas fixant i veus cada cosa...! El cas és que mentre estava arrebossant la tanca, va parar-se un paleta per allà i em va recriminar que allò no ho estava fent com calia... Abans que pogués dir res, el veí li va dir que jo no era paleta, que "treballava amb ordinadors" en un despatx, llavors es va posar blanc i aquella mateixa feina que no estava ben feta per un paleta uns minuts abans, per un persona totalment profana del tema estava més que bé; fins i tot no li entrava al cap com algú que no toca habitualment aquest tipus de materials i eines pogués sortir-se'n doncs no era una feina fàcil. Aquesta anècdota bé arrel per comentar que si són músics professionals, el concert va ser molt dolent. Si són músics aficionats, va estar correcte... Subtilesa d'apreciacions... ;-)]
Sorprenent aquesta proposta del conegut saxo Joan Chamorro que coneixia d'haver-lo escoltat amb la BAb Alfons Carrascosa i també com a mestre de joves estudiants que ja vaig mencionar de la Sant Andreu Jazz Band.
Ja llavors em va sorprendre l'Andrea Motis que només tenia 14 anys (no sé si a dia d'avui ha fet ja els 15...). El cas és que el concert és la presentació del disc anomenat Joan Chamorro presenta Andrea Motis (qui diu Joan Chamorro diu Ignasi Terraza, tot i que el mestre de saxo de l'Andrea des dels 11 anys és el Joan). Encara potser més que la presentació del CD és una posada de llarg d'aquesta noieta tant jove multi-instrumentista i cantant.
En la presentació que va fer el Joan va comentar que l'Andrea és una gran instrumentista i que està aprenent a improvisar molt bé, però que el seu do de veritat és la veu. Jo no hi entenc, la veritat, però va cantar molt bé... encara té una mica la veu nasal de nena, però ja fa matissos difícils de fer per a bons cantants. A mi en realitat en va agradar més com a instrumentista, sigui de trompeta o d'algun saxo, perquè toca amb una facilitat i simplicitat pasmosa. De fet l'únic que li falta, a part d'anar fent anys i agafar experiència, és una mica de caràcter, malícia o mala llet directament, però què puc dir... Molt bé!
Al concert anaven acompanyats de l'Esteve Pi a la bateria i el David Mengual al contrabaix. Amèn del mateix Joan Chamorro saxos, Ignasi Terraza piano i Andrea Motis trompeta, saxos i veu. I al concert la van acompanyar dos companys de la Sant Andreu Jazz Band i amics seus.
Em sembla meravellosa i encoratjadora l'empenta del Joan Chamorro muntant una Big Band i instruint pedagògicament els nanos a estimar i entendre la música des del punt de vista del jazz. Però pel que m'ha semblat veure en molts vídeos de YouTube la cosa al principi tendia més cap al dixie. I això és el que em va semblar que li agrada més a l'Andrea. Potser només és una sensació però se la veia disfrutar més quan cantava un tema de ragtime.
En qualsevol cas ahir va ser un dia d'aquests que marcaran història... i jo hi era. Per cert, la sala a rebentar. Jo havia comprat l'entrada quatre dies abans i només quedava un seient lliure: el meu. Fila 11 seient 7. Quan normalment treuen les últimes 4 files per deixar-les més espaiades perquè poques vegades omplen tant. De fet, l'única vegada que ho havia vist tant ple era amb el Christian Scott. Si bé és veritat que hi havia molt familiar i amics. Com anècdota, eren les 9 i les últimes files no estaven posades perquè havien de baixar les cadires de dalt. I a les 21,10 h va aparèixer l'Andrea i es va fer un fart de donar petons a amics, amigues i familiars... ja dic, la sala a rebentar.
Fa una mica de ràbia que una noieta de 14-15 anys toqui amb aquesta facilitat insultant i en canvi hi hagin "pasmaos" com jo que els costi tant fer una simple escala... no? Hi han tantes coses que sorprenen: l'edat, tenir certa afinitat pel jazz, el tocar igual de bé els saxos que la trompeta, tenir una veu prodigiosa... en fi, l'haurem d'anar seguint a veure com progressa i es fa gran.
Ahir al vespre, 14/08/10, al Jamboree a la sessió de les 21 h. Un concert homenatge a Chet Baker: com era d'esperar no eren imitadors de Chet Baker, sinó versionadors de temes seus. Però ja pel fet de que estan tocant temes de Chet Baker propis o que habitualment tocava, em va atreure des d'un bon principi. El que passa és que el fet de portar el nom de Chet Baker fa que la gent es torni mig boja. Quan vaig arribar a la porta del Jamboree em vaig trobar una cua gens habitual en els concerts que he acostumat a veure (per exemple un concert on hi ha més músics que espectadors...). Sort que portava l'entrada comprada anticipadament i em vaig saltar la cua. La sorpresa va ser a l'entrar: la sala estava pràcticament plena; per tant tota la cua de fora no entrava segur! Devien comprar entrades per la sessió de les 23 h...
A la sessió també em vaig trobar l'habitual en aquests casos: aplaudiments desproporcionats quan s'animaven una mica els temes i també aplaudiments fora de lloc sense que hagin acabat els solos... No vull dir que no estés bé, que ho va estar i em va agradar prou, sinó que tot estava més magnificat del que calia. En Ronald Baker (Ron Baker com ell mateix es fa dir) en sap un niu, és un gran showman i ho demostra en tot l'espectacle però l'excés d'entusiasme em fa desconfiar... ;-)
El quintet es va quedar en un quartet i si en principi era el quartet habitual del Toni Solà, justament aquest no hi era... Era el mateix quartet del Toni Solà Quartet titular... és a dir, el bateria original havia de ser l'Esteve Pi, però aquell dia hi va ser el Pinyu Martí. Així doncs eren:
Ronald Baker, veu i trompeta,
Gerard Nieto, piano
Ignasi González, contrabaix i
Esteve Pi, bateria.
El Gerard Nieto ja el coneixia, com he dit, del quartet del Toni Solà i em va tornar a agradar molt (curiosa la seva manera de tafanejar els caretos del públic mentre va fent acompanyament...), però l'Esteve Pi no el coneixia pas, doncs no hi era quan li tocava, i em va sorprendre molt positivament. El Ronald Baker no el coneixia i això diu ell de sí mateix al seu mySpace:
Ronald Baker va néixer a Baltimore, Maryland el 21 de novembre de 1968. Va començar la seva formació professional a l'escola de Baltimore per a les arts on va estudiar música clàssica, així com jazz. També era allà on va tenir l'oportunitat d'aprendre tècniques adequades cantant. A continuació, va passar a estudiar educació musical al College i Conservatori Oberlin on va conèixer a grans artistes del jazz com Donald Byrd, JJ Johnson, Jon Faddis i molts altres. Ronald resideix actualment a París, on s'ha establert no només com un gran trompetista, però igualment un cantant i compositor complert. Ronald ha enregistrat sis CD com a líder i molts altres com acompanyant. El manteniment del swing i del bebop alive ha estat les principals ocupacions d'en Ronald i continua portant la torxa... Mantenint el swingin'!
Resumidament he de dir que sí em va agradar pels temes que feien i pels molts bons solos i qualitat tècnica a la trompeta d'en Ron Baker, però amb la meva habitual duresa crítica diré que no m'agradava excessivament la seva manera de cantar doncs en algunes notes llargues abusava del vibrato. Em quedo amb que, per primera vegada, vaig veure i escoltar en directe un trompeta Monette i també en que vaig entendre la majoria de comentaris que va fer totalment en anglès que no en van ser pocs (està bé això de veure sèries en VOSE: d'alguna cosa ha servit!).
Al voltant d'una quinzena de persones ens vam aplegar a la sessió de les 9 del vespre per escoltar els germans bilbains De Diego al Jamboree. Presentaven el seu segon disc Odola Sangre.
Quan va acabar el concert no sabia si m'havia agradat o no... La qual cosa ja diria molt del mateix concert si no fós perquè, com comença a ser normal amb la meva contradictòria personalitat, en el moment d'acabar estava convençut que no havia passat ni mitja hora. Se'm va fer curtíssim com poques vegades...
La veritat és que el primer tema em va donar males sensacions perquè tot i que el portaven ben treballat, el bateria, per exemple, em donava la sensació que no en sabia gaire... una situació que de seguida es va esvair. Amb el Juan de Diego, el trompeta, em va passar el mateix: el primer solo em va semblar molt pobre i totalment mancat d'idees, però després, en el transcurs del concert, vaig veure que almenys tenia recursos.
Cal dir amb tot, que no em va acabar d'agradar el so que li treu, doncs si bé és veritat que quan puja en el registre mig-alt li treu suc, en el registre baix no li troba el punt i si a sobre o fa fluixet és el seu taló d'Aquiles... No vull dir que no ho faci bé –és el que dic sempre, ja m'agradaria a mi fer dues frases seguides–, només és una qüestió de gustos de saber quin so esperes d'una trompeta. Amb el fliscorn em va semblar que li treia més partit.
El seu germà, el Víctor Correa, en canvi em va semblar molt millor en quant a recursos, pràctica i creativitat també. Almenys del Víctor ja sabia el que m'esperava perquè ja havia donat mostres en l'últim concert de la Big Acoustic band (BAb) d'Alfons Carrascosa
De totes maneres em va semblar que l'Elisabet Raspall va ser la millor amb diferència del quintet. Suposo que en conjunt les diferències entre ells també quedaven més igualades sobretot perquè sembla que porten uns quants anys tocant junts i això, sembla que no, però es nota.
Ara que comparar els Brecker Brother amb DeDiego Brothers, com feien en el texte introductori del fulletó em sembla, com a mínim, disparatat.
Ahir al vespre, de nou al Jamboree un mes i mig després de l'últim concert. La B.A.b d'Alfons Carrascosa feia temps tenia ganes de veure-la. Així que ahir, últim dimecres del mes em vaig acostar al Jamboree a la sessió de les 9 del vespre.
Amb una sala bastant plena vaig tenir la sensació que la gent s'ho va passar bé (sobretot en l'últim speaker del Carrascosa quan ell solet es va ficar en un jardí que es va convertir un bucle sense fi d'oratòria... ;-)). No sabia què em podia trobar i en vaig sortir bastant content. La B.A.b, com a Big Band resident de Jamboree, desenvolupa música actual per a big band, original i amb repertori propi. Com ells mateixos es defineixen, oberta a diverses influències d'estil i forma.
Encara que quedi malament dir-ho, jo vaig anar a veure professionals reconeguts en el seu instrument per separat, a veure què en treien en conjunt, més enllà del mateix repertori i els arranjaments que, de fet, seria l'important en aquestes formacions.
Com que mica en mica començo a conèixer noms, tenia clar qui eren el Matthew Simon, el Víctor Correa i el Sergi Vergés, per exemple. Els trombons els coneixia, en part, per l'últim concert: Les Quatre Vares. I el Matthew el tinc anomenat des de sempre però no l'havia escoltat detingudament fins el disc Lord Jim Suite (2010) amb la Publio Delgado Ensemble. O sigui que en part també m'imaginava que seria una formació semblant. Però per exemple el Mattew Simon encara no l'havia escoltat en directe i, la veritat, en va faltar un solo seu. Suposo que ho van repartint i "donant oportunitats" a noves promeses o, potser, se'l van guardar per la sessió de les 11.
En línies generals he de dir que em va agradar i, com la resta del públic, vaig disfrutar prou. De vegades aquest sentiment és contagiable en el sentit que si veus que els músics s'ho passen bé, tu també t'ho passes i si ho veus també en el públic, encara més. Em vaig sentir bastant relaxat i molt a gust. Però com a "Pere Punyetes" que sóc tinc els meus PERÒ... El primer seria que, tot i ser grans músics individualment, de vegades es decompensava el conjunt una mica i semblava que cadascú volgués sobresortir de la resta encara que fessin una segona veu... això que dic és molt subtil i és més una sensació que un fet constatable, cal dir-ho.
Segons la programació els músics serien: trompetes:
Matthew Simon
Jaime Peña
Julián Sánchez i
Juan de Diego
trombons:
Víctor Correa
Aran Montagut
Tom Johnson i
Sergi Vergés (trombó baix)
saxos:
Pablo Arias (saxo alt i flauta)
Guim García (saxo alt, soprà i flauta)
Xavier Figuerola (saxo tenor, clarinet i flauta)
Víctor de Diego (saxo tenor, soprà i flauta) i
Joan Chamorro (saxo baríton i clarinet baix)
secció rítmica:
Txema Riera (piano i teclats)
Rai Ferrer (baix elèctric i contrabaix) i
Ramón Ángel Rey (bateria)
direcció, composició i arranjaments:
Alfons Carrascosa
Aquest llistat no correspon massa amb la foto i tampoc amb els que hi havien allà. A part dels que he mencionat que ja "coneixia", el Julián Sánchez que ja coneixia d'un disc seu (Aires, Vol. 1 (2010) - Julián Sánchez & Javier Galiana) i d'un parell de concerts (el mateix de la presentació del disc i l'"accidentat" Big Booker) no hi era i en canvi hi havia un noi amb una cara d'agobiat que em recordava a mi mateix en tantes ocasions... ;-) Els noms els anava citant el Carrascosa però no recordo pas el seu. Dels altres trompetes, el Jaime Peña és el primer cop que sento el seu nom i l'escolto, i el Juan de Diego és un d'aquests que tinc pendents de veure, sense anar més lluny divendres de la setmana que ve, 09/07/10, amb Dediego Brothers juntament amb el seu germà, saxo aquí també i l'Elisabet Raspall.
De fet, el que veig en la foto és que no hi han els germans de Diego (substitueixen un trompeta que no conec i el mateix Alfons Carrascosa) i en l'actuació el guitarra no hi és ni tampoc el Julián Sánchez.
El concert era a les 21 h. Ha començat 10 minutets més tard del compte però també ha acabat 10 minuts després. Si tenim en compte que, un cop surto del Jamboree, haig de pujar fins a plaça Catalunya per donar la volta a les Rambles per tornar a agafar el cinturó del Litoral, i veient l'hora que és, tot plegat vol dir que un dia em mataré per les costes... ;-)
Però no era això el que volia dir sense espera. Avui m'ha passat una cosa del tot surrealista. Feia molt temps que no m'havia passat una cosa semblant, per no dir mai. És més, ho vull comentar ara perquè estic calent i, de fet, a aquesta hora estan fent la segona sessió.
Veient que cada cop arribo més d'hora a Barcelona, avui he sortit a les 19,50 h. Igualment he arribat a les 20,40 h passant per les costes i amb limitació de velocitat a 80 km/h en bona part del trajecte... així que he donat una volta per la plaça Reial i he entrat cap dintre. En comptes de llegir-me l'entrada amb el codi de barres (està comprada per internet i impressa amb la làser de casa), me l'han estripat... Quan he arribat a baix ja passaven de les 20,45 h. Amb tot, encara estaven provant so.
En el moment d'arribar, érem els dos nois que avui estaven al so i que posen una mica d'ordre al local i acaben de posar els focus, els tres músics, el de la barra i jo mateix. A les 21,05 h érem els mateixos... O sigui: un sol espectador! A les 21,10 h ha arribat una altra persona i el tècnic que sembla que el coneixia li ha comentat que havien tingut problema amb la venda d'entrades per internet (???) i que encara que hi hagin més músics que públic, en el cas d'avui, ells tocaven igual... Ha començat el concert i de públic érem dos. Després ha vingut un tercer (un trompeta perquè portava l'instrument penjat de l'espatlla), però al poc temps l'altre ha marxat. Així que ens hem quedat de públic 2 persones tota l'actuació.
Era una situació molt estranya. Un pél tensa fins i tot, diria jo... Però els músics s'han comportat i com si estés la sala plena... A més el Julián, igual que la resta, un professional com la copa d'un pi. Amb les seves explicacions dels temes, el per què del nom del grup... tot molt pedagògic i d'agrair. Però és clar, que en cada tema només aplaudeixin els temes o els solos dos persones, bé, 4 perquè els tècnics també aplaudien... però hi ha hagut un moment que han marxat i ens hem quedat els dos 'sòmines' aplaudint... fredament...
Tot plegat molt estrany.
Ara estic cansat... demà m'explairé una mica més i acabaré de dir quatres cosetes...
===
Ja torno a ser aquí...
Doncs en l'explicació que va donar el Julián Sánchez del nom de la formació, Booker Little, explicava que és un homenatge a Booker Litte, trompetista i compositor nord-americà de la dècada dels 50' habitual acompanyant de Max Roach (també amb Eric Dolphy i alguns més) que va morir als 23 anys d'una insuficiència renal, malaltia que segurament a dia d'avui no mata ningú... Pel que he anat llegint ara, era el primer trompetista creador d'un estil propi després de Clifford Brown. Jo, la veritat, és el primer cop en la meva vida que el sento nomenar... I les explicacions del Julián van anar precedides d'un "suposo que ja el coneixeu, però us ho explico"... molt bo!
Doncs l'actuació es va desenvolupar sobre temes que va composar, altres que se sap tocava i altres que, si no va arribar a tocar, possiblement podrien estar dins el seu repertori hard-bop. Tots ben escollits i magistralment interpretats amb alguns lents, altres ràpids, balades... Professionals, què carai! El que passa és el mateix que quan va tocar a duo amb el Javier Galiana, Aires - Vol. 1, que tal i com ja vaig comentar són formacions arriscades on hi falta un element de la base habitual (bateria, baix i piano + instrument) i en algun moment pot donar la sensació de buidor. Però està clar que la magistralitat d'aquests músics suplanten de manera sobrada.
I per mi, el més important, que ara he acabat de compendre remirant les fotos, humilitat cosa que els fa més grans.
També no ha estat fins ara que he prés consciència que arrel de Lord Jim Suite vaig començar a investigar el Julián Sánchez. Ja em va causar admiració en el mateix disc de la Publio Delgado Jazz Ensemble. I després en el concert Aires, Vol. 1. Però des d'ara em declaro fan incondicional.
