Bloc personal,

dimarts, 27 d’abril de 2010

Big Booker


Són les 23,15 h. Acabo d'arribar de Barcelona. Hi havia concert al Jamboree: Big Booker o el que és el mateix:
El concert era a les 21 h. Ha començat 10 minutets més tard del compte però també ha acabat 10 minuts després. Si tenim en compte que, un cop surto del Jamboree, haig de pujar fins a plaça Catalunya per donar la volta a les Rambles per tornar a agafar el cinturó del Litoral, i veient l'hora que és, tot plegat vol dir que un dia em mataré per les costes... ;-)

Però no era això el que volia dir sense espera. Avui m'ha passat una cosa del tot surrealista. Feia molt temps que no m'havia passat una cosa semblant, per no dir mai. És més, ho vull comentar ara perquè estic calent i, de fet, a aquesta hora estan fent la segona sessió.

Veient que cada cop arribo més d'hora a Barcelona, avui he sortit a les 19,50 h. Igualment he arribat a les 20,40 h passant per les costes i amb limitació de velocitat a 80 km/h en bona part del trajecte... així que he donat una volta per la plaça Reial i he entrat cap dintre. En comptes de llegir-me l'entrada amb el codi de barres (està comprada per internet i impressa amb la làser de casa), me l'han estripat... Quan he arribat a baix ja passaven de les 20,45 h. Amb tot, encara estaven provant so.

En el moment d'arribar, érem els dos nois que avui estaven al so i que posen una mica d'ordre al local i acaben de posar els focus, els tres músics, el de la barra i jo mateix. A les 21,05 h érem els mateixos... O sigui: un sol espectador! A les 21,10 h ha arribat una altra persona i el tècnic que sembla que el coneixia li ha comentat que havien tingut problema amb la venda d'entrades per internet (???) i que encara que hi hagin més músics que públic, en el cas d'avui, ells tocaven igual... Ha començat el concert i de públic érem dos. Després ha vingut un tercer (un trompeta perquè portava l'instrument penjat de l'espatlla), però al poc temps l'altre ha marxat. Així que ens hem quedat de públic 2 persones tota l'actuació.

Era una situació molt estranya. Un pél tensa fins i tot, diria jo... Però els músics s'han comportat i com si estés la sala plena... A més el Julián, igual que la resta, un professional com la copa d'un pi. Amb les seves explicacions dels temes, el per què del nom del grup... tot molt pedagògic i d'agrair. Però és clar, que en cada tema només aplaudeixin els temes o els solos dos persones, bé, 4 perquè els tècnics també aplaudien... però hi ha hagut un moment que han marxat i ens hem quedat els dos 'sòmines' aplaudint... fredament...

Tot plegat molt estrany.

Ara estic cansat... demà m'explairé una mica més i acabaré de dir quatres cosetes...

===

Ja torno a ser aquí...

Doncs en l'explicació que va donar el Julián Sánchez del nom de la formació, Booker Little, explicava que és un homenatge a Booker Litte, trompetista i compositor nord-americà de la dècada dels 50' habitual acompanyant de Max Roach (també amb Eric Dolphy i alguns més) que va morir als 23 anys d'una insuficiència renal, malaltia que segurament a dia d'avui no mata ningú... Pel que he anat llegint ara, era el primer trompetista creador d'un estil propi després de Clifford Brown. Jo, la veritat, és el primer cop en la meva vida que el sento nomenar... I les explicacions del Julián van anar precedides d'un "suposo que ja el coneixeu, però us ho explico"... molt bo!

Doncs l'actuació es va desenvolupar sobre temes que va composar, altres que se sap tocava i altres que, si no va arribar a tocar, possiblement podrien estar dins el seu repertori hard-bop. Tots ben escollits i magistralment interpretats amb alguns lents, altres ràpids, balades... Professionals, què carai! El que passa és el mateix que quan va tocar a duo amb el Javier Galiana, Aires - Vol. 1, que tal i com ja vaig comentar són formacions arriscades on hi falta un element de la base habitual (bateria, baix i piano + instrument) i en algun moment pot donar la sensació de buidor. Però està clar que la magistralitat d'aquests músics suplanten de manera sobrada.

I per mi, el més important, que ara he acabat de compendre remirant les fotos, humilitat cosa que els fa més grans.

També no ha estat fins ara que he prés consciència que arrel de Lord Jim Suite vaig començar a investigar el Julián Sánchez. Ja em va causar admiració en el mateix disc de la Publio Delgado Jazz Ensemble. I després en el concert Aires, Vol. 1. Però des d'ara em declaro fan incondicional.

Cap comentari:

Publica un comentari