Plujazz - Elisabet Raspall Quartet

Acabo de venir d'escoltar el concert de presentació del seu "nou" disc (està gravat fa dos anys) amb el que ha fet la gira Ressons al Foment Vilanoví. Resumit en una paraula: EXTRAORDINARI.

Potser ja venia una mica predisposat perquè havia sentit Infantesa, un tema meravellós i evocador de sentiments, que em va fer interessar i em va portar a comprar Lila, el penúltim disc de l'Elisabet que em va semblar s'hi adeia més a aquest estil tant personal que té. Maram en canvi té un aire ètnic que, per mi, se n'anava dels meus gustos de jazz.

[Actualització: ja he escoltat el disc sencer perquè està disponible a la iTunes Store des del 16/08/10 data en que justament l'he comprat... I ara que ja han passat mesos del concert i he tingut temps d'escoltar-lo una i una altra vegada, el considero boníssim: no hi ha un tema dolent si bé tinc les meves preferències, és clar. Una cosa porta l'altra i finalment ja m'he comprat tots els discs de l'Elisabet Raspall (de moment excepte Quatro) i he puc dir que per mi és el millor amb molta diferència, en segon lloc posaria Lila també destacat de la resta, després Triangles i finalment Maram una mica despenjat... són opinions molt personals, és clar.]

El jazz que fa li diuen en certs cercles, Latin Jazz. Sí, potser ho és, però és més Mediterranean Jazz... amb un estil peculiar i ben personal. Potser no tindrà res a veure, però m'ha fet sentir l'atmòsfera que, en determinats moments, crea Pat Metheny. La música t'envolta i, per un moment, ja no sents els solos ni la melodia: tot és u. Segurament per això en més d'un solo la gent no aplaudia, a part que hi havien molts iaius que hi eren per no quedar-se tancats a casa, l'atmòsfera creada és un continu i et sap greu destorbar-la ni que sigui per aplaudir.

El grup fabulós i perfectament conjuntat. No n'hi havia un de fluix ni desentonat. Elisabet Raspall Quartet està format per:

• Elisabet Raspall, piano i veu
• Chris Cheek, saxo tenor i soprà
• Tom Warburton, contrabaix i
• Marc Miralta, bateria

Tant el bateria com el contrabaix m'han encantat. I el saxo bé, encara que potser massa rebombori de la seva qualitat, que la té... i de la seva nacionalitat nord-americana. Una pega?: la veu de l'Elisabet... per mi, és una veu molt suau quan parla i presenta, addient a la música que fa, però li falta fermesa en l'entonació... ja sabeu, ho diu un tiquis-miquis.

Ara, per casualitats d'agenda, la tornaré a veure dimecres al Jamboree. Em tinc anotats concerts interessants per mi d'escoltar i el proper és dimecres al Jamboree amb Interplay. Ja us explicaré...

I no volia deixar passar l'oportunitat de mostrar l'Elisabet als meus peus... xDDD

En aquesta foto del Foment Vilanoví justament, a l'esquerra de tot un servidor i als meus peus l'Elisabet Raspall... si fa no fa en el mateix espai que ha tocat avui, 36 anys després... què grans que ens fem... La foto doncs, no cal dir-ho, és de l'any 74. Jo toco la flauto dolça, ella els pals. Dirigeix d'esquenes a la foto, la Blanca Bertran, mestra de tots. Reconec entre d'altres, les germanes Cabanes, la Griselda (ara a l'ajuntament), el Cuevas, el Codina, la Raspall, la Mañé, el Conill, l'Usieto, jo mateix (el Vilanova) i, com sempre, cares que conec però no recordo el nom.

Ara que m'estic mirant bé la foto acabo de caure en un detall prou interessant: tots els nens que estan tocant ho fan concentradament i estan seriosos... tots menys un: l'Elisabet Raspall que està somrient i es podria dir que és l'única que s'ho està passant bé de veritat i gaudeix amb el que fa... Prou significatiu, oi? (ah! no! la Griselda també somriu...)