Van un italià, dos noruegs i un espanyol a una sala de jazz... sembla l'inici d'un acudit, no? ;-)
Ahir al vespre, de nou al Jamboree a la sessió de les 21h, amb una vintena de persones a l'inici i prop de les 30 a l'acabar... Ja ho explicaven bé a la promo que, com estava destacat, s'hi explaiaven:
"El 2007 el trompetista Audum Waage, el pianista Franco Piccino i el contrabaixista Alexander Griegg fundaven a Londres aquesta banda a la qual després s'hi va afegir el bateria basc Borja Barrueta. Tots quatre sumen col·laboracions amb músics tan dispars com Jojo Mayer, Chano Domínguez, Janek Gwizalda, Lee Konitz o Eric Mariethal. Amb 'Bank Of No Land' creen melodies obertes, elegants i d'influències vàrires, sovint a la recerca de la bellesa. De vegades podríem dir que ens trobem davant d'un d'aquells grups que agraden als seguidors de l'ECM més lírica; d'altres, simplement es tracta, com diuen ells mateixos, d'intentar crear atmosferes suggeridores; d'una mena de chill-out jazzístic, asseguren. Serà qüestió de no perdre-s'ho."
I efectivament, era qüestió de ser-hi present. I, tot i que he sentit algunes gravacions de jazz norueg o nòrdic, no és un tipus que m'atraigui especialment... almenys conscientment, perquè aquest matí m'he despertat i he estat escoltant una bona estona Lars Danielson (Tarantella) (és suec) però sempre de fons, sense fer-li massa cas...
Bank Of No Land, que dóna nom al grup i al seu últim disc, està composat per:
- Audun Waage, trompeta,
- Franco Piccinho, piano,
- Alexander Grieg, contrabaix i
- Borja Barrueta, bateria.
Curiosament, i no sé per què, abans de començar em donava la sensació que el líder havia de ser el trompeta, però pels gestos i actituts està clar que el que dirigia era el pianista, l'italià Franco Piccinho. Encara que prop abans d'acabar es va produir una situació curiosa i és que el trompetisa, el norueg Audun Waage, volia saber l'hora i li demana al bateria; el bateria no portava rellotge i es va acotar a engegar el mòbil per mirar l'hora, però abans un espectador de la primera fila li va ensenyar l'hora del seu rellotge; efectivament, es devien allargar més del compte sobretot en algun solo o pas intermig de piano, suposo...; el trompeta li fa un comentari al pianista i aquest, quan acaba la seva part, s'ho prén amb calma i, tot i que el trompeta estava preparat per començar, el pianista respira com donant-se el seu temps per sortir d'aquell estat d'èxtasi en què havia entrat en l'últim tema i deixa al trompetista amb la trompeta en posició per començar; quan creu que han passat els segons necessaris, fa un gest i comencen l'últim tema, un duo de trompeta i piano només. Aquests gestos van durar segons i, evidentment, són una interpretació meva... però per aquí anava la cosa: qui dirigia els temes era el pianista, però alguna cosa hi devia tenir a dir el trompeta...Amb tot, per mi el millor músic amb diferència constatable va ser el bateria, el bilbaí Borja Barrueta, que em va deixar ben parat i en sap un niu! El pianista aconseguia el que prometia el texte de presentació: "crear atmosferes suggeridores". I el trompeta, tot i que ho feia molt bé, no em va semblar cap prodigi de tècnica, entre altres coses perquè tampoc arriscava massa. Això sí fraseja de conya, però sense ser cap cosa de l'altre món. Curiosament, i no sé per què tampoc, m'esperava des del principi una trompeta modificada electrònicament amb gran quantitat d'efectes, potser perquè això fan alguns nòrdics i, sí, portava els seus pedals d'efectes, però tampoc en va abusar. Amb tot, tècnicament i en so, m'estimo mil vegades més el Julián Sánchez que anava a pél i només portava una tauleta plena de sordines.
El disc es pot trobar a iTunes i consta de 13 temes... Déu n'hi do! I està publicat (almenys a iTunes) des del 16/09/2008. Consta de:
- Sandra's Trill
- Dinner With Karen, Alex & Franco
- Double Vibe
- Spectrum II
- Eyes
- Stranger
- Spectrum III
- Home In Bergen
- Gran Pedale
- Spectrum VI
- No Title
- Alibi
- Running
4 comentaris:
No se por que no vas al otorino.¡Qué tonterías dices amigo, sin ganas de ofenderte. Decir que el mejor era el batería demuestra tu supina ignorancia.El pianista fabuloso,con gusto y técnica depurada. El trompeta con un sonido y una finura argumental elegante.Vuelve a escuchar con cuidado. Para que un batería te suene como el mejor de un grupo tiene que ser que los miembros del grupo son muy malos y este no es el caso.Tu argumentación poco clara del tema de la hora me deja perplejo.No te dediques a cronista de eventos de jazz ni de nada sin recabar información y formarte jazzisticamen
Portser sí que hauria d'anar a l'otorrino... no dic que no. Però qui comença dient justament això, que jo no paro de dir tonteries i que no em dediqui a cronista d'events de jazz doncs, francament, sí m'estàs ofenent.
Primer, dic el que vull perquè és el que penso i, a fi de comptes, ho dic al MEU diari personal. Amb això no vull dir de lluny que tingui pas raó. El que penso és el que penso en aquell moment que per moltes raons diferents es pot veure alterat, per exemple, per llevar-me massa d'hora perl matí, estar molt cansat a l'hora del concert i no estar especialment receptiu. I després no tinc cap pretensió de dedicar-me a "cronista de eventos de jazz".
I tal i com t'acabo de comentar, que és un diari personal MEU i dic el que vull, encara haig d'afegir una cosa: ETS UN PALLASSO!
Bona nit Sr. Anònim.
Seguro que te quedas sin comentarios.
No por mucho madrugar amanece más temprano. Y uno que madrugó una cartera se encontró pero más madrugó quien la perdió. ¿Tu has perdido una cartera?
Ese alarde de madrugador lo veo innecesario, sobretodo si luego has de estar medio dormido el resto del día.
Hoy mismo envío al sindicato del espectáculo tu contestación en la que me llamas payaso en tono insultante por si pudiera ser constitutivo de delito de injurias, salvo que tengas a bien en disculparte.
Sindicat de l'Espectacle, secció pallassos!
Publica un comentari a l'entrada