De vegades sóc molt tiquis-miquis i sempre tinc alguna cosa a dir encara que ho facin molt bé i siguin grans professionals, però em penso que encara sé reconèixer qui i quan ho fan bé i qui no arriba a un mínim de qualitat digna. És el cas d'avui en que el concert ha estat realment decepcionant: molt mediocre, malgrat haver-hi més d'un músic que ho feia molt bé. I el que dic em sap molt de greu perquè al final aquest bloc, les estadístiques diuen que l'està llegint més gent de la que mai em pensava que acabaria llegint (en el fons, com la resta de blocs, pretenia ser una mena de diari personal, per repassar al llarg del temps les pròpies anotacions... però els blocs per això estan: per interactuar) i em sabria molt de greu que qualsevol músic dels que han intervingut avui llegeixi això perquè em poso en la pell de l'altre en circumstàncies com aquesta, que acaben parlant malament de tu i no m'agrada. Potser també pot ser que estés cansat i no estés especialment receptiu... no ho sé... Però haig de dir que he sortit una mica enfadat per aquesta mediocritat que, com dic, malgrat estar més d'un músic molt encertat, la mitjana ha baixat brutalment. M'he sentit incòmode.
Abans de res repassarem la formació:
- Àngel Molas saxo baríton i alt,
- Sergi Rovira saxo alto i soprà,
- Fernando Moyano saxo tenor i clarinet,
- Arnau Boix trompeta,
- Fredi Garcia trompeta i flugelhorn,
- Albert Costa trombó,
- Darío García trombó baix,
- Goran Slavich contrabaix
- i Joan Terol bateria.
I citarem el texte de presentació de la Nat Jazz Band a la web del Jamboree: "Tot just fa mitja dècada, el mateix any que obria les seves portes el Jamboree, el saxofonista Gerry Mulligan i el trombonista Bob Brookmeyer iniciaven una fecunda col·laboració que donaria els seus fruits amb la creació de “The Concert Jazz Band”, un grup definit pel propi Mulligan com “una autèntica banda de jazz”, per on van passar companys de l’alçada de Zoot Sims, Art Farmer, Mel Lewis, Gene Allen, Clark Terry, Jim Hall, Chico Hamilton, Phil Woods i un llarg etcètera de primeres espases del jazz. Cinquanta anys després d’aquella proesa, per desgràcia poc recordada en una època tant procliu als revivals, un nonet integrat per reputats músics catalans de diverses generacions, la Nat Jazz Band recupera l’esperit d’aquella formació irrepetible que va signar algunes de les pàgines més glorioses de la història del jazz."
Molt decepcionants els trompetes amb un so pobre i un fraseig dubitatiu. També decebut del trombó que més solos feia (en canvi el trombó baix l'he trobat més encertat). Tots semblava que vulguessin i no poguessin... eren els més fluixos. En canvi el saxo alt pràcticament no ha intervingut però m'ha donat bones sensacions. I el tenor i el baríton també... o sigui que els saxos bé, malgrat en algun tema haver fotut la pota fins el fons i no coordinar bé les partitures és falta d'assaig i d'interpretació musical. I potser els millors han estat el contrabaix i el bateria que, diria, ja he vist en alguna altra ocasió... coi! amb el Joe Magnarelli Quartet, no? No era el substitut de l'Esteve Pi? (També és possible que m'estigui liant).
Al final m'ha donat la sensació que no eren músics professionals, que pot ser tranquilament, i que siguin aficionats que treballin d'altres coses i s'apleguin per fer-la petar. Em sap greu, repeteixo, ser tan ranci, però si jo hagués de fer algun solo amb aquest poc encert o falta d'habilitats tècniques, m'estimaria més llegir un solo transcrit prèviament però ben estudiat i ben compensat. Sí potser seria aquesta la solució, no? L'Andrea Motis improvisa poc i el que fa, segurament s'ho ha transcrit d'algun bon músic... però sona amb naturalitat i molta fluidesa... és així com s'acaba aprenent. En fi... per això aquest bloc és personal: per donar la meva opinió. ;-)
Ah! I se m'oblidava comentar que la sala molt plena. No tantes files com el Joan Chamorro Quintet, 3 ó 4 files menys, però pràcticament ple i algunes persones dretes. I això sí que em fa molta ràbia: per què amb el Julián Sánchez, que allò sí és un músic com la copa d'un pi i no se m'acabaran els elogis per engrandir-lo, només hi anem 2 persones de públic? Ai, quina ràbia! 3 músics + 1 tècnic de so + 1 cambrer a la barra per a 2 persones! Una actuació que sí valia la pena! Arrrgh!
[PD: Recordo que fa quinze anys, quan ens estaven fent la casa i miràvem d'estirar els diners per fer front a tots els pagaments, va arribar un moment que ens vam dir "tot el que puguem fer nosaltres, és tot allò que ens estalviarem..." Així que, sense pensar-nos-ho dos cops em vaig posar a arrebosar la tanca de fora, que havien fet primer els paletes amb totxo, amb ciment i sorra... és a dir, amb morter. El cas és que jo no havia tocat mai el ciment... de fet no sabia ni quines proporcions havia de posar de cada material. Però me'n vaig sortir i vaig començar a fer la feina; primer vaig començar per la part interior, la que no es veu des del carrer "per provar" i després em vaig atrevir amb l'exterior. Certament no em va quedar com un professional de veritat, però tenint en compte que únicament disposava de voluntat perquè ningú me n'havia ensenyat, massa que vaig fer! I més quan, després t'hi vas fixant i veus cada cosa...! El cas és que mentre estava arrebossant la tanca, va parar-se un paleta per allà i em va recriminar que allò no ho estava fent com calia... Abans que pogués dir res, el veí li va dir que jo no era paleta, que "treballava amb ordinadors" en un despatx, llavors es va posar blanc i aquella mateixa feina que no estava ben feta per un paleta uns minuts abans, per un persona totalment profana del tema estava més que bé; fins i tot no li entrava al cap com algú que no toca habitualment aquest tipus de materials i eines pogués sortir-se'n doncs no era una feina fàcil. Aquesta anècdota bé arrel per comentar que si són músics professionals, el concert va ser molt dolent. Si són músics aficionats, va estar correcte... Subtilesa d'apreciacions... ;-)]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada