Bloc personal,

dimarts, 5 de maig de 2015

Pupa… :(

Estic oficialment lesionat. Tinc una sobrecàrrega muscular a la part interna del soli de la cama dreta que m’ha deixat fins i tot sense poder recolzar el peu al terra i caminar correctament. Una contractura constant i contínua, vaja!

Fa 3 setmanes se’m van carregar contínuament els bessons mentre corria La Talaia, cursa de muntanya - Small Race (13K) 2015 fins al punt que vaig entrar pràcticament caminant. Concretament la part interior dels bessons de les dues cames. Era evident que vaig fer un sobreesforç i hi va haver sobrecàrrega muscular als bessons.

La setmana posterior vaig fer “bondat”, però no per la mateixa sobrecàrrega, sinó perquè és el que acostumo a fer com a protocol d’entrenament després d’una cursa. I a l’altra setmana tornava a tenir excel·lents sensacions, així que vaig continuar amb l’entrenament previst per preparar la 10K Ciutat de Vilanova 2015.

Des que el córrer s’ha convertit en una cosa “normal”, i sobretot natural, he notat que m’estic insensibilitzant al dolor. M’explico, el fet de córrer produeix dos tipus d’esgotament, el cardiovascular (els esbufecs propis de la “manca d’aire”) i el muscular. El primer s’entrena mica en mica. Cada dia pots córrer més quilòmetres o córrer més ràpid, elevant l’umbral d’esgotament. I el muscular també. Però passats els primers mesos –anys fins i tot– si no fas bestieses, sempre tens una mica de dolor als quàdriceps majoritàriament, però acaba sent normal i no li fas cas. Fins al punt que no sents dolor… bé… no exactament. En el moment que et toques les cames i et fas un suau massatge les punxades són evidents.

Em penso que aquesta és la clau perquè m’hagi lesionat d’aquesta manera. El cos és molt “savi” i quan una cosa no funciona correctament envio sensacions de dolor perquè deixis de fer-la. Però un cop immunitzat al dolor, passes directament de la molèstia a la lesió seriosa!

Quan vaig començar a fer els entrenaments intensos (dos intensos i dos molt suaus per setmana) posteriors a la recuperació de l’última carrera, no sabia si aguantaria el ritme, però per sorpresa meva anava perfecte. Al segon entrenament, gairebé acabant-lo i anant fatigat de càrdio, vaig notar una fiblada al soli de la cama dreta. Vaig aguantar una mica fins que vaig decidir parar. El dolor augmentava. Vaig continuar caminant com vaig poder. Al final vaig intentar tornar trotant l’últim parell de quilòmetres. Els següents dies gel i electroestimulació. Semblava que anava bé i al 4t dia vaig provar de tornar a trotar. Amb molèsties, però no semblaven importants. Un parell de dies més de descans i tornar a trotar. Això va bé, vaig pensar. Feia una setmana de la fiblada i semblava recuperat. Al següent dia vaig tornar a provar la intensitat, però no la prevista en l’entrenament, sinó una intensitat bastant més suau. Al segon quilòmetre d’augmentar el ritme, un altre cop contractura, però aquest cop vaig baixar definitivament el ritme. No feia tant de mal però era igualment molest. M’aturo, estiro i no vaig poder continuar… Caminant una bona estona i tornant com vaig poder. Ara sí estava oficialment lesionat!

L’objectiu de l’entrenament de 3 mesos –poca broma!– era córrer la 10K per sota dels 45 minuts. Tal i com anaven els entrenaments no sé si ho hagués aconseguit, tot i que anava per bon camí. El cas és que a hores d’ara no sé ni tan sols si la podré córrer. Espero que sí, però si ho faig serà sense l’entrenament programat de les últimes 3 setmanes… És clar, sempre hi han coses pitjors! ;-)

Cap comentari:

Publica un comentari