Born to Be Blue (2015)

[451]

Bastant bé i bastant malament…


Hi han moltes coses que m’han agradat i moltes que no. Algunes estan bastant ben aconseguides, però les cagades no són detalls sense importància.

Què m’ha agradat?
- La història i la manera de lligar-la. Sense ser cap cosa de l’altre món, se centra en un període molt determinat i clau en la vida de Chet Baker que, ben portat i tot i sabent el desenllaç final de la seva vida, està molt bé i és, fins a cert punt, sorprenent.
- Ethan Hawke fent de Chet Baker. Li escau molt bé.
- La música de la banda sonora, òbviament. El músic que l’interpreta li dóna un aire bastant aproximat.

Què no m’ha agradat?
- Els personatges de Miles Davis i Dizzy Gillespie. Total, pel treball interpretatiu que fan, haguessin buscat a actors amb més semblances físiques… no?
- La part “bonica” del món de les drogues. Les robes són boniques, ben conjuntades, no hi ha ningú brut, ningú passa misèries, ningú és lleig… aquesta part excessivament bonica que li donen les pel·lícules, que no és real i per tant no ajuda a la credibilitat.
- Que no correspongui mínimament la digitació amb cap de les notes que toca… Tampoc costava tant aprendre’s quatre moviments i coordinar-los amb la música.
- Els talls de música –suposadament en directe– de principi i final de tema. Massa “mastegat” i obvi. Es podria haver posat tema real…

En fi, que, com a la vinya del senyor, hi ha de tot… ;-)



IMDb (6,9):
“Un biopic de la llegenda del jazz Chet Baker en els últims anys dels ’60.”