Bloc personal,

diumenge, 26 de juny de 2005

La primera caiguda


Doncs sí. M'han tirat la moto al terra. Ara us explico:

És dissabte. Ha passat Sant Joan. Hem decidit fer una excursió. Anem a la Costa Brava. Xino-xano per la nacional (N-II) anem tirant cap al Nord, direcció Girona. Ja portem les noves equipacions: cascs i jaquetes. Agafem les costes del Garraf, autopista C-32, ronda de Dalt (B-20), i cap amunt. Parem a esmorzar a Mataró. Seguim. Em fa una gràcia el tema del salut motero...


Com que seguim la nacional, abans d'arribar a Blanes deixem la costa i entrem a l'interior acostant-no s a Girona. Ho passem i tirem cap a Figueres. De Figueres a Roses. Què maco que és Empúriabrava. I en comptes d'entrar a Roses comencem a agafar la carretera que puja al Cap de Creus. Això sí que és maco. I parem a Cadaqués. Aquí unes fotos de Cadaqués. Quan baixàvem ja vèiem que hi havia boira... però què maco. Hi dinem. Prenem el sol a la platja.


Havent dinat agafem carreteres d'aquí a prop i provem de trobar alguna cala. Ostres, què maco tot! Estem davant d'una illa a la que només s'hi pot accedir en barqueta. Nosaltres estem acostumats a la sorra, però encara que per entrar a l'aigua hi hagin pedres, l'aigua és clara i cristal·lina... i està freda de nassos! Una calma... una quietud... ni una ona! Quin silenci! "¡Esa motera!".

Després d'un parell d'hores llargues en aquesta cala, tornem a agafar la carretera a veure on ens porta. Arribem a Cap de Creus. Deixo la moto ben aparcada, sobre el cavallet central i la pota de cabra extesa per si de cas i anem a veure el far... i les vistes, és clar! Realment maco. Comença el sol a baixar i es torna tot més maco.

En aquesta foto podeu veure al fons la moto aparcada. I darrera, pel que veig, s'hi ha col·locat una furgoneta (aquesta foto la vaig veure dies després). Fem quatre fotos més i tornem a la moto. Estem a 50 metres de la moto i veiem que la furgoneta que s'ha posat darrera, una Volkswagen, està fent marxa enrera, molt poc a poc, però no para... no para... que no para!!! Eh!, eeeeeh!. Moto al terra... Corrent cap a la moto i cridant... és que ho estava veient! Al tirar enrera ha tocat la moto, però sembla que el molt cabrit, com no porta retrovisor al centre (el vidre de darrera el porta tapat amb material d'aquest que es posa als parabrises per evitar el sol i la seva calor dins el cotxe: "a la nena li molesta") no ha parat. Estava parlant amb la dona i no ha sentit l'impacte. Ha continuat tirant enrera hi ha desmuntat la moto del cavallet. I encara més enrera... Feia una mica de baixada i amb el manillar bloquejat a recorregut un parell de metres i ha caigut al terra.

Jo, que de naturalesa sóc bastant calmat, amb un atac de nervis que no vegis... Perquè era una fòbia que tenia des del primer dia. Pensava que me la podien tirar al terra. I efectivament me l'han tirat. I a sobre el paio que deia que no li havia passat res, que només tenia l'intermitent trencat... una tonteria. Sembla que l'individu, un vasc que passava uns dies per aquí, Tontxu em diu després que es diu, també estava bastant nerviós. Resulta que a part de l'intermitent trencat, també hi ha el guardapunys trencat. Ningú porta el part amistós d'accident, així que prenc nota de les seves dades i ell de les meves. Quan marxa me n'adono que m'ha donat malament la matrícula. M'apunto la correcta entre nervis i "el món a sobre el cap"... Un cop se nn'ha anat veig que a més a més tinc el manillar torçat. ¡Qualsevol fa 250 quilòmetres de tornada amb el manillar així!

Truco a l'assegurança però és festiu i només em contesten si necessito assistència en carretera. Veig que puc conduir, incòmodament, però puc conduir. Així que amb un berrinche com una casa agafo carretera de tornada. De Cap de Creus desfem el camí fet fins a Cadaqués i des d'allà fem camí direcció a Roses, però a dalt de tot de la muntanya agafem direcció El Port de la Selva. Molt maco tot, la veritat, però jo no estic en condicions de disfrutar de res... :(

D'aquí ja tornada cap a casa, però agafem l'autopista a Figueres i tot seguit. Comença a fer fresca i són hores de viatge: 4 hores d'anada i 3 de tornada, a part de les hores que estat pul·lulant amunt i avall. La veritat és que, després de tot i del disgust que he agafat, la que s'ha portat millor ha estat l'Adelaida, que m'ha aguantat tantes hores de moto i sobretot de fred a la tornada. Chapeau per l'Adelaida, sí senyor.

Cap comentari:

Publica un comentari