Bloc personal,

dilluns, 23 de febrer de 2009

Chritian Scott Quintet


Doncs ahir va tocar concert... ;-)

Aquest cop va ser Christian Scott que anava en formació de quintet teòricament presentant el seu últim disc (ara explicaré aquest teòricament).

Abans de res dir que, com podeu veure, les fotos van sortir TOTES desenfocades i mogudes. Normal per altra banda... una situació que era d'esperar en condicions de poca llum. Al final però, aprendré a fer-les de nit i tot. El secret? El temporitzador. Que ja vaig utilitzar en les últimes fotos (les que veieu). Ara només falta un petit trípode i quedaran... quedaran millor... ;-)

El concert es va fer a la sala Jamboree de la plaça Reial, 17. Una sala a la que no hi havia anat mai... sí l'havia sentit anomenar però no hi havia estat. Em va xocar, per falta de costum, és clar, l'ambient d'un diumenge per la nit, al final de les Rambles i a la plaça Reial... curiós si més no. La sala petita... però petita com una mala cosa. Així i tot vaig comptar 80 seients, apretats però 80 a fi de comptes. Casi tots estaven ocupats i molt gent es va haver de quedar dreta sota les voltes que accedien a la petita sala.

El quintet estava composat per Christian Scott a la tropeta, Milton Fletcher al piano, Mathew Stevens a la guitarra, Kristopher Keith Funn al baix i Jamire Williams a la bateria.

Els músics impecables. Potser destacaria el baix, acústic, que no molestava; vull dir que semblava que no hi era, però el notaves constament i anava fent una feina boníssima. Encara que, pensant-ho bé, potser era perquè la il·luminació el deixava gairebé a les fosques i la sonorització del baix era impecable... ;-) potser de les millors que he escoltat aquests darrers mesos.
Però per altra banda, el piano, que en canvi no estava ben sonoritzat, quan el senties, sabies que ho estava fent d'allò més bé. Potser en alguns moments pecava de maxacar massa, però el vaig trobar molt bé.
El guitarra també bo de nassos. Cal dir que tots eren negres. Però negres, negres... I el guitarra era blanc, blanc. De fet, les composicions es recolzen bastant en la guitarra.
I el bateria igual que el baix. Sembla que no hi sigui, però quan cal, es fa notar.
Doncs sí, els músics, impecables.

I el Christian Scott, és clar, també. Tot i que, seguint la línia de publicacions dels últims mesos (Tomasz Stanko Quartet, Ingrid Jensen Quartet, Nicholas Payton Quartet, Tom Harrell Quartet, Till Brönner Rio i Raynald Colom Quintet (i convidats)), sembla que no acabo de veure un so com el que a mi m'agrada. És que pensant-ho bé, només em pot agradar un Wynton Marsalis... i d'aquí, en amunt... :DDD

El cas és que en principi havia de presentar el seu nou disc Live at Newport i, és clar, encara no l'he sentit. Però sí he sentit l'anterior Anthem i, o molt m'equivoco, van tocar almenys un parell de temes d'aquest disc anterior. I tenint en compte que un concert d'una hora justeta, el tema més curt dura 10 minuts, potser van tocar 5 ó 6 temes. I si d'aquests 2 són "antics"... doncs no sé. I també em va semblar haver escoltat algun passatge d'aquest nou disc en la web oficial i em sonava que les composicions eren bastants diferents d'Anthem. I no és el que vaig escoltar ahir.

Ell, amb la seva característica trompeta, com feta a mida amb la campana aixecada, com la que portava Dizzy Gillespie. Amb dos rellotges al braç esquerra... (estrany signe de modernitat). Una rebequeta ajustada i camisa amb corbata. Camisa per sobre dels texans. I botes... Un nano jove i esquifit (potser un pél afeminat?). Però insultantment jove (22 anys) per la prodigiositat que desprén... i més si en la seva presentació et diuen que ja va estar en aquesta mateixa sala quan tenia 17 anys!!!

Instrumentalment parlant, no em va agradar massa el fraseig que feia, però reconec que sabia on estava en cada moment i no se li escapava cap nota. El so, potser no era del tot brillant que a mi m'hagués agradat escoltar... però... què haig de dir jo! Pujava bé fins dalt. Però quan tocava fort, jo li apreciava un so apagat. En canvi quan tocava fluix, però fluix, fluix, ratllant només l'emisió d'aire... aquí sí dominava! Ho sigui que, l'instrument el domina a la perfecció.

Però és clar, ell no ve a presentar les habilitats instrumentistes. Ell ve a presentar les seves composicions (com tothom, no?). I aquí ningú li pot dir res. És això, una jove promesa amb una realitat present. Ostres! que bé que m'ha quedat això, no? Ho repetiré i ho posaré en negreta: És una jove promesa amb una realitat present.

No penseu que no em dono compte del grau d'exigència que demano, no. En sóc ben conscient... però al blanc, blanc i al negre, negre... ;-)

I també una altra cosa: ja sé que en aquests concerts no es ve a veure la virtuositat de l'instrumentista; es ve a escoltar noves composicions. I en aquest cas, els nous aires de jazz que s'està donant al EE.UU. i, actualment per la globalització, a tot el món al mateix temps. Però havia sentit que era deixeple de Wynton Marsalis i tècnicament, tot i que té el seu punt, no té absolutament res a veure.

Al final, tot i el Pere Punyetes que sóc, els concerts estan molt bé. I encara hi hauria d'anar a més... però fa tanta mandra el viatget a Barcelona... per exemple un diumenge de Carnaval per la tarda en el que, a més, ha fet bon dia. Què vol dir això? Que la gent es torna boja per sortir de Barcelona i els diumenges per la tarda estan bones les carreteres per anar a "passar l'estona" a Barcelona! 1 hora i quart d'anada pels 3/4 d'hora de la tornada... I amb la por aquesta, sempre a sobre, dels radars...

Us copiu i enganxo el texte de presentació del concert que trobo està prou bé:
"Sense cap mena de dubte, el públic que ens acompanyi aquesta nit quedarà estupefacte davant aquest jove trompetista nord-americà i els seus quatre acompanyants. I és que Chris Scott, amb poc més de 20 anys, posseeix un talent natural que li ha valgut evidents comparacions amb el genial Miles Davis, però –alhora– compta amb un fervent desig de forjar nous horitzons i ha aconseguit fer-se amb una veu distintiva, d’absoluta originalitat. Fins i tot, aquesta voluntat trencadora l’ha portat a col•laborar amb artistes del món del hip hop, com Mos Def, Jill Scott i X-Clan sense que els puristes del jazz es portessin les mans al cap. Després de completar una doble graduació al prestigiós Berklee en menys de la meitat del temps que es considera habitual, aquest monstre de la trompeta, va llançar “Rewind That” (Concord, 2006), un disc que va ser nominat als Grammy i va captivar la comunitat jazzística d’Estats Units, situant-se al capdavant de les principals llistes especialitzades. No va ser menys el seu següent disc, “Anthem”, de potència visceral. Intuïtiu, arriscat, amb convicció, Scott arriba ara amb una nova proposta sota el braç, un àlbum en directe que segueix en la bona direcció. Imprescindible."

Cap comentari:

Publica un comentari