Bloc personal,

diumenge, 12 d’abril de 2015

La Talaia, cursa de muntanya - Small Race (13K) 2015

Molt bé i bastant malament al mateix temps.

Però primer de tot, com sempre en aquestes ocasions, el pes: 94 kg (per 95 de l’any passat). En general, les setmanes prèvies amb bones sensacions, tot i que no havia fet cap entrenament de més de 10K des de la Mitja de Vilanova. Dit queda…

Temps final:
1:13:55
(Un minut més que l’any passat –1:12:56–, tot i que el temps oficial m’ha marcat 1:14:07… en aquesta ocasió el GPS diu que han estat 12,66 km per contra dels 12,75 km de l’any passat)


La “meva” carrera:
Parlant des del punt de vista de les sensacions, els primers quilòmetres han estat molt ràpids –els he patit– i a la pujada m’ho he notat. Al principi de la pujada hi posava més voluntat que no pas eficiència, fins que he estat conscient que ni adelantava ni anava més ràpid amb tanta voluntat, així que he intentat relaxar, dosificar en la mida del possible i anar darrera del que portava davant. He anat relativament bé fins gairebé dalt de tot que he afluixat en els metres finals. Després, en les pujades i baixades fins començar el primer descens important (km 6), en el canvi de camí, he anat recuperant com he pogut. He mirat els temps i sembla que a la pujada, tot i haver afluixat al tram final, he clavat el temps final de l’any passat i fins el canvi de camí només havia perdut 8 segons. Tot això ha balancejat els segons guanyats en l’inici ràpid.

En la baixada m’he notat més lleuger i recuperat que l’any passat i he aprofitat per tirar. A això se li pot sumar que, com no he parat a veure aigua en cap moment, he evitat embussos i a la baixada del rierol no tenia ningú que em frenés davant i podia tirar tant com em donaven les cames. Al final potser aquesta és la clau, doncs a la pujada forta no hi ha més remei que anar en fila índia i allà l’únic que es pot fer és “aguantar el tipo” i en canvi, a les baixades, si no et frena ningú ets tu qui marca el ritme que vols…

A la pujada de la carena del gat però, és evident que mantenint el ritme del que portava davant anava per sobre de les meves possibilitats i al canviar de camí en pujada encara (km 7,5) m’han començat les arcades, les mateixes que vaig tenir a la Mitja però que vaig saber controlar, i que ara m’han reventat literalment la carrera. He hagut de parar a un costat i vomitar… no sé què perquè avui anava ben net d’estòmac, però he vomitat els líquids gàstrics després de moltes i notables arcades. Jo diria que he estat ben bé dos minutets parat, però aquí la percepció del temps és molt relativa i és possible que només hagi estat un minut. En tot cas, després de controlar les arcades he continuat primer més tranquil i quan he vist que ja estava superat he tornat a tirar aprofitant una pronunciada baixada. En les rampes de pujada abans de la granja de les perdius ja he notat que no tenia els bessons en les millors condicions. Estaven contínuament a punt d’enrampar-se i havia de modificar la petjada així que començava la contractura. M’afectaven igualment a les dues cames… a la part interior del bessó. Però ho he superat com he pogut, tirant conscientment a les pujades i deixant-me anar ben ràpid a les baixades.

Al arribar a la granja de les perdius he marcat ritme, però potser no tant consistent com l’any passat. Passada l’autopista, a la primera pujada, un altre cop els bessos, així que a afluixar el ritme. I a partir d’aquí conservar cames com podia perquè veia que allò no anava bé.

A l’última pujadeta abans d’arribar al càmping, aquella pujadeta que tot i tenir entrenada per fer-la corrent sense caminar i que l’any passat em va saber moltíssim greu no poder-la fer sencera corrent, doncs l’he feta pràcticament caminant des de baix, amb els bessons dient prou! Caminant però, això sí, a bon ritme. I una vegada a dalt tornar a trotar m’ha costat moltíssim. I els bessons que deien “fins aquí”. He anat tranquilet dins el càmping, però els metres finals els he hagut de fer gairebé caminant, patint que no em quedés totalment enrampat.

Amb tot, sembla que aquests últims quilòmetres no he perdut tant de temps per culpa dels bessons i, si tenim en compte l’aturadeta per vomitar, no m’ha semblat tant perdre només un minut respecte l’any passat. Fins i tot penso que sense una cosa i l’altra hauria fet ben bé dos minuts menys… però com no estic per comptes de lleteres, el temps que he fet és el que temps he tardat i punt final.

Anotacions:
La samarreta maca, com la de l’any passat que la van encertar força bé i aquest any, canviant el color, ja s’han assegurat l’èxit. La bossa del corredor, com l’any passat, ridícula igualment. Bona iniciativa de la botifarra amb pà i tomàquet molt seguida per la majoria de corredors i caminaires que, com l’any passat, el meu estòmac es nega a acceptar… ;-)

Fins aquí la crònica.

Cap comentari:

Publica un comentari