Bloc personal,

diumenge, 25 de juny de 2017

El gran ostiot!


41.23047, 1.76881

Aquesta és la ubicació exacta on m’he fotut el gran ostiot! Una òstia santa que ha quedat en no res, però hagués pogut estar molt greu… Perquè en quedi constància aquí ho deixo anotat per si després ho haig de buscar. Per cert… ara m’acabo de donar compte que està al costat de la serra dels Paranys… serà un senyal? ;-)

Anava jo fent la meva tirada llarga setmanal (“només” 10,5 Km però amb 300 metres de desnivell i aproximadament 1h15’ de carrera) quan, després de passar la part més difícil de pujada i després de baixar les parts tècnicament més complicades, hi havien uns girs bastant divertits entre la vegetació molt espesa i terra molt flonjo –cosa ben infreqüent en aquest circuit–, havia agafat una mica de velocitat per passar-m’ho bé, just abans de sortir a la urbanització Els Colls de Miralpeix de Sitges (on hi ha el golf i l’hotel Dolce). Doncs he ensopegat, no sé ben bé amb què (segurament una pedra o potser una arrel) i he vist a càmera lenta, talment si fos una pel·lícula amb la càmera dins el cotxe que va donant voltes de campana, com anava queient irremediablement i aterrissava amb l’exterior de l’avantbraç dreta i la part externa del genoll dret contra el terra negre i tobet del caminet. Allà estirat al terra, sent conscient que no m’havia passat res i que no m’havia fet gens de mal (més tard, amb la suor, he notat la coisor de les rascadetes), m’hi he estat una bona estona (2 - 3 mintus) disfrutant de la natura… sí, sí, tal com ho dic, disfrutant el moment.

Em passa sovint que, per aquests terrenys abruptes, en un moment o altre acabo ensopegant amb pedres, també perquè estic canviant la tècnica de carrera i ajusto massa els peus al terra. Sovint faig els circuits corrent amb sandàlies –barefoot extrem– i amb sandàlies no ensopego pas. Però quan faig la tirada més llarga em poso les Merrell Bare Access Trail (ara ja amb més de 1.500 Km! i mig trencades que estan demanant a crits una renovació), les mitges compressives i “arreando”. Les ensopegades que tinc però, com vaig a ritmes assumibles, es recuperen a la posició inicial amb 3 o 4 passes. El problema d’avui potser ha estat anar massa ràpid on potser tampoc calia… ;-) Però és que no tinc dret a passar-m’ho bé, o què? Després del gran ostiot, baixant per camins de pedres ben punxagudes, encara he tingut un parell més d’ensopegades que m’han fet veure que “amb no res” ara som aquí i després no hi som…

Els escenaris alternatius eren innombrables, perquè justament he caigut en l’únic tram flonjo del recorregut. La majoria del trajecte són pedres i moltes baixades per trencar-te el cap contra pedres o arbres. M’hagués pogut fer una luxació suficientment forta com per deixar de córrer, m’hagués pogut trencar l’avantbraç, m’hagués pogut fer una bona ferida amb sang, hagués pogut caure sobre pedres i obrir-me en canal, hagués pogut rodolar sobre pedres i obrir-me el cap, hagués pogut xocar directament contra un arbre… Haguessin pogut passar mil coses que, per l’hora en que ho anava fent (21:30h) i en el cas de perdre el coneixement, no m’haguessin trobat fins el dia següent… Així doncs, puc dir que torno a estar viu!

Cap comentari:

Publica un comentari