Bloc personal,

diumenge, 17 de febrer de 2019

Scumbag Loser 1 (2012)

[110]

Valoració



Fitxa tècnica

Mikoto Yamaguti (o Yamaguchi) (guió, dibuix i tinta)
(Saiteihen no Otoko - Scumbag Loser)

[ Seinen, terror, parafílies ] (ed. 2018)
Ivréa

4 capítols (1-4) - 200 pàgines (3 a color) - 128 x 180 mm (13 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Masahiko Murai és un noi de 16 anys a qui tothom en la seva classe considera un perdedor. És obès, poc agraciat, no té xicota i, a més a més, té una espècie de mania que consisteix a olorar tot el que té al seu voltant. Si pertany a noies, millor que millor. Un dia, veient que la seva humiliació no farà més que créixer, s’inventa una núvia fictícia que està més bona que el pa perquè en la seva classe ho vegin d'una altra manera.

La seva sorpresa és majúscula quan aquesta noia de la qual els havia ensenyat una foto, Haruka Misuzawa, apareix en la seva classe com a nova estudiant i comença a sortir amb ell. El fet de per si ja és estrany, però, hi ha una cosa encara pitjor: aquesta noia va morir fa cinc anys…

Un sòrdid manga de terror psicològic de tres toms que no deixa indiferent a ningú i que fa preguntar-se més d’una vegada de part de qui estem. L’autor, Mikoto Yamaguchi, és conegut per obres com Tomodachi Game o la pertorbadora Dead Tube.”

Crítica

Original… sense cap dubte.

Però sobretot molt curiosa… la manera diferent d’enfocar l’adolescència amb aquesta parafília i com, de manera sobtada, tot agafa un aire sinistre. També curiós el fet que, tot i ser una obra bastant recent, l’ús de dispositius tecnològics d’última generació, com ho són els telèfons mòbils, ja es veu obsolet amb només set anys de diferència.

Resum (amb espòilers)

Un noi que va a l’institut d’aspecte deixat, té la suficient paxorra d’etiquetar els companys per estereotips i, ràpidament, qualifica als que són diferents de com li agradaria ser a ell, de perdedors, un concepte molt americà i que mai he arribat a entendre.

Per no semblar ell un perdedor més, s’inventa que surt amb una noia que fa anys que no veu. Al dia següent, casualment, aquesta noia es presenta a les classes com una nouvinguda i fa saber a tothom que és la xicota d’aquest noi. Això no tindria més importància si no fos perquè aquesta noia va morir fa cinc anys. Això ho sap el noi, que ho calla, i ho sap també perquè olora diferent. Ell està acostumat a olorar-ho tot, fins i tot calces de companyes de calces amb el que construeix la seva vida solitària.

Aquesta noia en realitat és una mena de monstre que es dedica a alimentar-se de persones i necessita un porc trufer, com l’anomena en un moment determinat, perquè li porti “perdedors”, “gent que no es mereix viure” en paraules del protagonista. I cada dimecres vol algú nou.

Primer es menja un assassí i violador que el protagonista ha pogut reconèixer entre la multitud per la seva olor i, quan l’agafa i li pren tot el que porta a sobre, li serveix en safata de plata a la xicota monstre. Després coqueteja amb una noia que sembla una perdedora també, però que té la mateixa mania que ell, olorar-ho tot, però quan intenta apartar-la del monstre, ja se l’ha cruspit, igual que un company de classe més gras, més brut i més deixat que ell mateix.

Finalment, el seu pare, que és un maltractador i que sobreviu gràcies als diners de l’assegurança que reben de quan va morir la mare del noi suïcidant-se, és enverinat pel seu propi fill i el serveix al monstre perquè, en devorar-lo, s’enverini també. No ho acosegueix i ell és devorat.





Cap comentari:

Publica un comentari