Sempre m'ha fascinat aquella anècdota que explicava Charlie Parker en la que deia que, en un moment donat de la seva vida, es va tancar a casa seva i es va dedicar a estudiar i practicar unes 12 hores diàries. D'aquí venia el seu prodigi en la velocitat dels solos que finalment va crear escola i un moviment amb nom i cognoms dintre el jazz (juntament amb Bud Powell i Dizzy Gillespie): el bebop.Però pensant-ho detingudament, no déu ser l'únic que en un moment donat s'ha dedicat hores i hores a treballar un aspecte de la seva feina a fi de donar-li aquesta lluentar pròpia dels genis. És més, el fet de dedicar-li moltes hores, ni que en siguin 24, no fa al geni. El geni és un prodigi en ell mateix i el fet de que treballés o estudiés tantes hores no el va convertir en geni... ja ho era. Simplement va fer sortir, de cara als demés, el geni que ja portava dins.
Corol·lari: "No por mucho madrugar amanece más temprano"... ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada