Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Soranin - Solanin)
[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2017 - 2 volums en 1)
Norma Editorial
[41]
Molt bé!
M’ha agradat molt. És l’Asano més “formal” que he vist fins ara. L’edició dels dos volums és lleugerament més gran que un manga “normal” –14,8 x 21 vs. 11,5 x 17,5– i hi dibuixa la mateixa quantitat de vinyetes que, sent Asano, en són ben ”poques” –unes 4 per pàgina– incloent-hi aquesta “marca de la casa” que són alguns pensaments mostrar-los en vinyeta negra. I al ser un “dos volums en un” és ben feixuc, doncs són més de 400 pàg., la qual cosa fa difícil llegir-ho estirat, per exemple, perquè quan portes una estona pesa i es nota.
Els personatges, especialmente els femenins, tenen la cara bastant arrodonida i ulls grans, però amb el seu particular estil que m’està agradant força. En general és tot bastant net, es respira bastant blanc, combinant-ho amb els seus particulars fons fotogràfics recargolats. Això, amb un ritme adequat, és bastant agradable visualment. La part “formal” la trobo en la manera de mostrar les vinyetes, netes, com si estessin molt pensades en quant a composició i estructura amb anterioritat, sense improvitzacions. En el conjunt dels dos volums li veig una evolució bastant clara en la manera de treballar els fons. Primer dóna la sensació que els simplifiqui i els treballi tots manualment (això m’agrada més), i al final ja són més recargolats fotogràficament amb “petits” retocs que puguin semblar dibuix (ja m’agrada menys, però hi reconec la feina feta). Em dóna la sensació que està treballant una tècnica que tindrà la seva explosió en Oyasumi Punpun (2007) (Buenos días, Punpun) i acabarà d’arrodonir amb Deddo Deddo Dēmonzu Dededededesutorakushon (2014) (Dead Dead Demons Dededede Destruction).
La història em pensava que seria més recargolada, amb un gir final inesperat, però és bastant la definició del que és un slice of life, la vida d’un grup de joves que s’han conegut a la universitat i mentre mandregen provant feinetes o senzillament “no fent res” abans de decidir-se per la feina “esclavitzadora” que hauran de fer la resta de la seva vida, es reuneixen per assajar en el seu grup de rock tot somiant ser algun dia estrelles. I tot això dins la més absoluta i rutinària normalitat (atenció aquí bé un spoiler), fins el dia que un noi del grup té un accident de moto tornant a casa i mor. A partir d’aquell moment la vida dels companys i xicota es veu alterada i la història explica com normalitzen aquesta situació. Però sense cap gir dramàtic especial… almenys com ho veig jo.
Whakoom:
“La protagonista principal d’aquesta història és Meiko, una jove que després d’acabar els seus estudis comença a treballar en una empresa però aviat s’adona que aquesta existència l’està ofegant, que potser el seguir el full de ruta que la societat li ha preparat no és per a ella. I no és l’única que no acaba de trobar el seu camí, però cal tenir-los ben posats i molt valor per trencar les convencions i buscar un camí propi.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada