Bloc personal,

dilluns, 13 de novembre del 2017

Bride Stories 1 (2009)

[38]

Valoració



Fitxa tècnica

  • Manga Taishō 2014

Kaoru Mori (guió, dibuix i tinta)
(Otoyomegatari - A Bride’s Story)

[ Manga, seinen, slice of life ] (ed. 2013)
Norma Editorial

5 capítols (1-5) - 192 pàg. b/n + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades brillo) - 115 x 175 mm (12 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Una història plena de calidesa i sentiment amb un grafisme excepcional. La vida de les tribus que habitaven les estepes centreasiàtiques del s. XIX no era fàcil: el lent però segur avanç del progrés posa en perill estils de vida mil·lenàries i crea innombrables conflictes. Aquest preciosista manga de Kaoru Mori ens endinsa en aquesta època de la mà d’Amira i Karluk, un jove matrimoni que comença la seva vida en comú.”

Crítica

M’ha agradat i força!
És curiós el que vaig aprenent a mida que vaig llegint manga. Ja he comentat en una altra review que el pitjor que vaig poder fer és entrar en el món del manga amb 52 anys i amb Buenas noches, Punpun perquè, tot i considerar-se un manga, és alguna cosa més que això… és una obra d’art! En guió i en dibuix. I evidentment qualsevol comparació amb Punpun hi sortirà perdent. A part d’això, haig de confesar que del manga –i anime– mai m’han agradat aquests dibuixos amb la cara tant arrodonida i els ulls tan grossos –que per altra banda potser n’és una característica–… em recorden el Heidi, Marco i Mazinger Z de quan era petit i em semblen lectures shōnen (dirigit a públic infantil). Ja posats a confesar, tampoc m’agrada quan enmig d’una narració –per mostrar estupor– facin aquells canvis de cara amb ganyotes incloses i els signes de vena inflada al cap… Són coses amb les que no puc. Dit això, aquestes coses passen a Punpun, però òbviament les perdono totes –passa més sovint al principi, després sembla que s’arregla, i les cares arrodonides o ulls grans no són delicte si es fa amb l’exquisitesa del dibuix d’Asano–.

A Bride Stories tot això també passa… i aquí ho perdono perquè hi ha una devoció en el dibuix que t’encomana. Veure aquestes pàgines tant petites (suposo que és el format “normal” del manga: 11,5 x 17,5 cm), amb tantes vinyetes, que gairebé necessites lupa per veure-les i amb aquest detall infinitessimal en les robes especialment, no pot pas deixar-te menys que al·lucinat. I a sobre, hi ha una bona història de fons… que necessites passar moltes pàgines per començar a veure-la, però allí està i és potser això el que enganxa.

O sigui que: molt bé! Potser segueixo amb el segon volum, però m’ho rumiaré perquè són 9 volums, encara que sembla que últimament la periodicitat és anual… si m’ho prenc amb calma potser sí.


[ ACTUALITZACIÓ: 18/01/22 ]
Norma Editorial s’ha dignat, per fi, a continuar amb l’edició d’aquest manga. Ara acaba de treure el volum 11, quan al Japó ja n’hi han 13 de publicats i episodis per un 14è volum…

En el moment que m’ha arribat a casa la impressió d’aquest volum 11, he rellegit aquesta entrada sobre el primer volum i m’ha fet tot molta gràcia. M’ha fet gràcia com veia llavors les coses i com les veig ara. Evidentment l’Asano no és tan bo com em semblava llavors, tot i que, de moment, Oyasumi Punpun continua sent de les meves obres preferides, però en aquell moment estava començant a llegir els primers mangas i concretament Punpun va ser el primer.

I am a HERO va ser el segon i Otoyomegatari va ser el tercer, però van ser llegits sense acomplir les expectatives del primer. De fet, llavors el vaig puntuar amb 3 estrelles i, a dia d’avui, li hagués posat 4 sense pensar-m’ho massa. Potser Otoyomegatari m’hagués impactat més si les novetats editorials arribessin si fa no fa al mateix temps, almenys per aquesta obra. Potser l’acabi llegint via online i em fa una mica de ràbia perquè, en aquest cas concret, val la pena llegir-lo en format físic en aquest tamany tan estranyament reduït per la gran quantitat de detall que hi dibuixa l’autora.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada