Valoració
Fitxa tècnica
Rokudenashiko (Megumi Igarashi) (guió, dibuix i tinta)
(What is Obscenity? The Story of a Good for Nothing Artist and Her Pussy)
[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2018)
Astiberri
6 capítols - 184 pàgines (b/n i color) - 140 x 210 mm (17 mm gruix)
Sinopsi
Whakoom:
“En el seu manga Obscenidad, l’autora fa ostentació de molt d’humor, en plasmar una situació rocambolesca i totalment inesperada per a ella, on es veu de cop i volta emmanillada i convertida d’un dia per l’altre en una delinqüent; però es tracta sobretot d’una obra militant i feminista en què el seu relat va acompanyat d’interludis amb explicacions jurídiques i culturals sobre les draconianes lleis japoneses relatives a l’obscenitat, el funcionament judicial o el sistema penitenciari nipó. Vice Media i Broadly Production van realitzar un reportatge sobre l’autora que es pot veure aquí sota:”
Crítica
Diferent…
Que és un manga no es pot discutir, però el fet d’estar realitzat sota la forma de manga només és l’embolcall i la justificació per tal de denunciar uns fets totalment fora de lloc avui en dia.
El trasfons és la història real d’una activista, que s’hi ha tornat en el moment que s’ha vist involucrada al convertir-se en el centre d’atenció d’una sèrie d’injustícies pròpies d’altres èpoques, però, pel que sigui, estan tornant darrerament i no només al Japó sinó a tot arreu. Explica el problema que existeix al Japó quan, per una banda, hi han actes festius en honor del penis i es poden pronunciar sense cap tipus de problema penis, polla o titola i, en canvi, està molt mal vist pronunciar la paraula vagina, vulva o manko… per homes i per dones. Fins al punt que l’autora ha estat engarjolada dos cops precisament per això.
Deixant de banda la qualitat gràfica de la història, cal llegir-la pensant que és un recopilatori de la serialització de l’explicació dels fets que li van anar passant abans de la primera detenció, en la mateixa detenció, després i en la segona detenció. Una situació que sembla impensable en el nostre món occidental, però que també passa aquí amb moltes altres coses. Conjuntament amb aquesta recopilació de capítols publicats hi han també articles de text que acompanyen la història per contextualitzar-la.
A nivell gràfic, per mi, ni fu ni fa, però està bé conèixer la història i veure maneres diferentes de presentar aquesta història, tant si són fets autobiogràfics de la vida real, com és el cas, com si és ficció.
Resum (amb espòilers)
Rokudenahiko, àlies de Megumi Igarashi autodenominada artista Manko (vagina), explica com va arribar a experimentar aquest art vaginal fabricant-se un motlle de la seva pròpia vagina i fent-ne reproduccions coloristes i simpàtiques que servien de fundes de mòbil o, fins i tot, d’una canoa amb aquesta forma. Recordem que al Japó és potser l’únic país del món on el porno mostra els genitals pixelats, però en el context d’una indústria creixent de pornografia i estris eròtics amb gran detall, per altra banda disposa d’una llei retrògrada que defineix, amb criteris marcadament masclistes, el que és obscè. D’aquí el títol del volum. Mentre hi han actes festius i populars en honor del penis on es passeja pels carrers un enorme fal erecte, la simple menció de que les dones tenen vagina provoca, per una part rebuig (tant entre homes com entre dones) i per una altra una certa excitació per part d’homes que pensen directament amb sexe fins al punt d’assetjar sexualment la persona que treu el tema.
L’artista, per fer-se aquest motlle i comneçar a experimentar com arribar a més gent, va decidir fer un crowdfunding (micromecenatge) per recaptar diners per tal de comprar una impressora 3D i poder fer “escultures” de la seva vagina o, finalment, la famosa canoa per navegar pel riu. Després d’aquest fet i d’algunes exposicions amb bastant poc públic, per cert, va ser detinguda per la policia sota l’acusació d’obscenitat. I, sense presumpció d’innocència ni res semblant, directe a la pressó privada de qualsevol dret bàsic.
La qüestió, per anecdòtica o fora de lloc, va traspassar fronteres i potser se’n va sentir més fora del Japó que no pas dintre. Finalment, quan va ser alliberada, cosa que va costar bastant, va aprofitar l’embranzida de la popularitat per fer activisme feminisme i reclamar el poder anomenar les parts del cos de les persones pel seu nom. Però de nou, surrealísticament, va ser detinguda una altra vegada i altre cop a la pressó. Cosa que encara la va fer més popular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada