Bloc personal,

diumenge, 9 de desembre de 2018

Sayonara no asa ni yakusoku no hana o kazarô (2018)
(Maquia: When the Promised Flower Blooms) (Maquia. Una historia de amor inmortal)

[671]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Mari Okada
Guió: Mari Okada
Veus de doblatge: Manaka Iwami, Miyu Irino, Yôko Hikasa

[ Animació, aventura, drama ] 1h 55min

Sinopsi

IMDb (7,5):
“Una noia immortal i un noi normal es reuneixen i es converteixen en amics, compartint un vincle que dura al llarg dels anys.”

Crítica

Serà que no l’he entés…

Té coses que estan força bé, però en línies generals, tot i “la feinada” que té darrera, la trobo bastant simplona i, sobretot, cursi. A hores d’ara, suposo, encara no l’he entés.

Veus de doblatge extremadament estereotipades, de veuetes tendres fins el punt que són extremadament cursis i veuotes d’home també extremes. La música està bé, però no mata… però és que en una pel·lícula “clàssica” d’anime japonès se li suposa un mínim de qualitat… també estereotipat. L‘animació, al meu entendre, bastant plana, sense pràcticament res de 3D. Ara, això sí, molt ben il·lustrada i amb efectes de llums ben fets. I l’argument podria ser un més dels molts que s’han anat fent els últims anys en l’anime amb reminiscències a qualsevol pel·lícula anterior… En definitiva: bastant oblidable.

Resum (amb espòilers)

En una distòpica humanitat medieval on existeixen ésser ancestrals com els lorphs –immortals de pel ros que es passen la vida teixint teles infinites– i renatos –dracs voladors–, els humans, provistos de renatos, ataquen els lorphs, en segresten algunes dones i tornen al seus castells. Tot perquè el rei de torn pugui tenir una descendència mítica amb una lorph, per demostrar el seu poder, de la mateixa manera que té renatos lligats al pati com qui té Ferraris…

A tot això, una noia lorph que no té mare i n’enyora la seva mancança, Màquia, durant l’atac dels renatos és envolada per un dels dracs i quan aquest entra en combustió espontània acaba aterrant en una zona desconeguda per ella. Acaba trobant una casa que ha estat atacada per soldats i han matat una mare amb el nadó en braços que no para de plorar. Sabent que ella és immortal i contra tot sentit comú, adopta el nen i acut a una granja a donar-li de menjar. La dona de la granja, amb els seus tres fills, l’acull conjuntament amb el nadó, a qui acaba posant de nom Ariel.

Davant del xiuxiugueix de la gent que no para de malparlar, es tenyeix el pèl de castany per no aparentar el que és i cuidar el seu fill (adoptiu). El nen, davant la bondat de la mare, l’estima moltíssim, però quan es fa gran, davant els riures dels companys la deixa de banda.

Mare i fill acaben a la ciutat treballant molt dur per sortir-se’n. Allà veuen un dels fills de la dona que els va acollir que ara és soldat del rei. Ariel també acaba entrant de soldat.

Un lorph intenta rescatar la reina que ha parit una descendent pel rei, però no li deixen veure-la. D’igual manera Màquia és segrestada per casar-la amb el rei d’un altre país, en el moment que Ariel marxa a fer de soldat, trencant els llaços amb la seva mare.

Finalment el regnat és atacat per l’altra regne i és derrotat, en el moment en que Ariel es converteix en pare i la seva mare, sense saber-ho ell, assiteix al part de la seva neta. Mare i fill es despedeixen.

Molts anys més tard, quan Ariel ja és vell i espera la mort, Màquia el ve a visitar igual de jove que quan el va adoptar i se n’alegra per ell perquè ha viscut intensament, al mateix temps que trenca la seva promesa de no plorar, perquè “una mare no plora”.

Cap comentari:

Publica un comentari