Bird Box (2018)

[679]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Susanne Bier
Guió: Eric Heisserer, Josh Malerman (novel·la)
Actors: Sandra Bullock, Trevante Rhodes, John Malkovich

[ Drama, terror, ciència ficció ] 2h 4min

Sinopsi

IMDb (6,8):
“Cinc anys després que una presència abominable, però invisible, fa que la majoria de la societat vulgui suïcidar-se, una mare i els seus dos fills fan una aposta desesperada per arribar a un lloc segur.”

Crítica

Excel·lent… per ser de Netflix…

Veig que a IMDb no està massa ben valorada, però jo la troba un pel·liculot com pocs. I sobretot, original pel gènere de terror. Lògicament, té buits argumentals, però com ho són totes les de zombies, per exemple, i, si vas afinant, la baixada pel riu amb els nens fa aigües per tot arreu –mai millor dit–, però en línies generals, sempre en la meva opinió, és clar, està molt més que bé. A mi m’ha agradat mil vegades més que Annihilation (2018), per exemple.

Resum (amb espòilers)

Una dona solitària que li agrada poc relacionar-se socialment d’una edat ja “delicada” per tenir fills està prenyada a punt de parir el seu primer fill del que, de moment, no en vol saber el sexe, ni tan sols té clar si el cuidarà o el donarà en adopció. Per la televisió estan donant notícies d’importants aconteixements a la resta del món que provoquen milers de morts amb suïcides en massa, cosa a la que no para gaire atenció perquè està succeint a l’altra banda del món.

Mentre amb la seva germana van a l’hospital a fer una de les últimes resonàncies, els fets comencen a succeir-se en el mateix hospital. I al sortir al carrer l’espectacle macabre i dantesc adquireix proporcions apocalíptiques. Sembla que la gent veu algun tipus d’al·lucinació i, al moment, queden en estat catatònic, trist i depressiu i els impulsa al suïcidi. En un moment que la protagonista es gira per agafar el telèfon que sona al seient de darrera, la germana es queda glaçada amb un visió que li passa davant mateix, els ulls se li posen entre vidriosos i ploraners i, tot seguit, intenta estavellar el cotxe, que dona una volta de campana. Surten les dues il·leses, però, tal com la germana es posa dempeus, es posa davant d’un camió perquè l’atropelli no sense abans mirar-li als ulls a la prenyada.

Una dona i el seu marit estan a punt d’entrar en una casa quan la veuen al terra. La dona insisteix en ajudar la prenyada davant el caos globalitzat. L’home no vol. L’home entra i l’espera mentre la dona s’acosta a ajudar-la quan, just a tocar, es queda mirant enlaire, se li glacen els ulls ploraners, i entra en un cotxe en flames fins que esclata, davant la mirada atònita del marit i la protagonista. Aquesta s’aixeca com pot del terra i intenta entrar a la casa, davant la primera negativa de la gent de dins.

A la casa es van reunint un seguit de gent que intenta fugir d’aquest caos. Per la televisió –i ràdio després– es van donant notícies que el suïcidi es produeix en el moment que es mira enlaire davant d’un objecte o ser invisible, cosa que, tapant finestres o tapant-se els ulls els salva. Tota la casa queda tapiada per cortines i diaris a les finestres i la gent que hi queda intenta passar els dies intentant saber més coses.

Els propietaris de la casa tenen instal·lades càmeres de seguretat i decideixen veure què passa a fora, filtrant la imatge a través de la càmera, sense visió directa. Un s’hi ofereix voluntari i es lliga a la cadira davant els monitors. Els demés surten fora. Passa l’estona, però no veu res, fins que, finalment, senten soroll a dalt, pujen, però el voluntari ja ha tingut temps de balancejar la cadira i picar-se amb el cap contra la llar de foc i esberlar-se’l per morir.

Encara va entrant gent a la casa buscant refugi, però els subministres comencen a minvar, per la qual cosa decideixen anar a un supermercat. Ideen fer-ho en un cotxe amb els vidres pintats i guiant-se amb el GPS i els sensor de proximitat utilitzat per aparcar. Després de trepitjar alguns cadàvers pel camí i d’anar evitant cotxes que han quedat enmig del carrer, els detector de proximitat detecten “alguna cosa” molt pròxima que els envolta pels quatre costats. Un dels ocupants del cotxe entra en pànic i fa la intenció de fugir corrents del cotxe, però la resta l’atura. Finalment, el conductor accelera a cegues i, després de topar amb alguns cotxes, s’encasta pràcticament a la porta del supermercat.

Després de comprovar que estan les finestres tancades comencen a agafar provisions com si fos l’Edén. La protagonista s’emporta una gàbia amb tres ocells. Algú planteja quedar-se allà el temps necessari i deixar la resta a la casa, però ràpidament l’envien a fer punyetes. En aquell moment senten un soroll en una porta del magatzem d’algú que està demanant auxili. El treballador del supermercat que els ha portat fins allà l’identifica com un dels treballadors que tothom coneix com el “tocat del bolet”. Està fora i no porta els ulls tapats, entreobren la porta i, com si estés atacat per algun tipus de bogeria, comença a dir-los que mirin la veritat alliberadora. Mentre uns intenten no obrir la porta i l’altre ja té mig cos a dintre, el treballador se li tira a sobre amb una empenta treient-lo de la porta cap a fora, però quedant-s’hi ell també. Als pocs segons se senten uns gemecs i un bassal de sang passa per sota la porta. El boig continua viu i demanant que es treguin les benes i mirin allò que els alliberarà. Mentre això passava, els ocells començaven a cridar embogits com si detectessin la presència. Són un detector.

Tornen a la casa amb les provisions. Un parell de supervivents, d’amagatotis, surten de la casa emportant-se el cotxe i deixant-los atrapats. Entra a la casa una altra persona que explica que, d’allà on veu, un grup de desequilibrats mentals als que no afecta la visió de res va intentar treure’ls de la casa perquè miressins l’abominació. Ell es va salvar perquè no va mirar. Mentrestant les dues prenyades que estan a la casa trenquen aigües al mateix temps. El nouvingut en realitat està boig i està allà perquè tots surtin al carrer i mirin l’abominació. Aprofita el moment per anar desempellegant-se, un per un, de tots els ocupants de la casa tot obrint finestres. L’altra prenyada es tira per la finestra, però li dona el nou nat a la protagonista que s’amaga sota una manta mentre tapa els ulls als nadons. Finalment un dels ocupants que havia rebut un cop al cap mata el boig i protegeix la protagonista i els nadons.

Cinc anys després tots quatre han sobreviscut refugiant-se en una casa a la vora d’un riu. La mare –que anomena als seus fills nen i nena (el biològic és el nen i la nena és el de l’altra prenyada que es va suïcidar)– els ha educat molt durament per tal de sobreviure en la situació tant extrema en la que han de viure. Han observat que, darrerament, grups de bojos conduint cotxes sense venes als ulls, estan buscant supervivents per treure’ls al carrer sense benes per mirar la veritat alliberadora. Senten veus pels walkie-talkies oferint-los ajuda tot baixant el riu durant dos dies continuats i amb els ulls embenats. La mare desconfia, però el noi que la va salvar i s’ha convertit en la seva parella vol provar-ho. Quan estan decidint què fer, apareix una patrulla de bojos armats i sense venes disposats a acabar amb ells. Finalment el noi, per salvar-los, es treu la bena per acabar amb ells, però acaba tenint la visió i se suïcida al moment.

La mare decideix baixar pel riu. En el trajecte algú els diu que es treguin les benes: un boig. Es defensa com pot dalt del bot i mata el boig. Enmig del riu el nen cau a l’aigua, però el pot rescatar tot i que perd les provisions i les mantes. En un moment donat para la barca i va a buscar mantes, quan els nens baixen de la barca i estan a punt de morir. Continuen el trajecte i arriben als ràpids. Allà, segons indicadions, algú ha de mirar per saber per on orientar la barca. La mare es mira “nen” i ”nena” per decidir qui mirarà, però després de pensar-s’ho decideix que ningú mirarà. Als ràpids la barca volca i rescata primer al nen i després la nena.

Arriben al refugi, els inspeccionen els ulls per saber si estan bojos i són immunes, i finalment els deixen entrar. El refugi és una residència per a cegs que té un pati cobert amb vegetació i ple d’ocells que alerten. És el paradís. Estan salvats.