Invisible

Quan tenia 12 anys (calculo aproximadament, doncs no ho recordo pas) en un entrenament d'atletisme vam fer un partit de handbol. Saltant per recuperar la pilota dins l'àrea contrària, vaig donar-li una empenta a la pilota amb el puny amb tant mala fortuna que em van endevinar les intencions i me la van bloquejar... la pilota i el puny. Resultat: canell trencat.

L'endemà pel matí, com encara em feia mal, el pare em va portar al metge que em va enguixar el braç directament. Sortint del metge vam tornar al cole. El meu pare era mestre i els altres mestres ja estaven avisats del per què no havia arribat encara.

Jo vaig entrar a la classe amb el meu braç recent enguixat i no vaig dir ni asse ni bèstia. Vaig entrar i em vaig asseure al meu seient. Estava clar que el mestre, el Ramon (de matemàtiques), ja sabia perquè arribava tard i a més amb el oh! general de la classe al veure'm amb el braç enguixat no podia portar lloc a dubtes, però com a mínim podia haver dit "hola" a l'entrar. Evidentment m'ho van fer notar.

No sé si ja abans era així, però el que està clar és que des de llavors m'agrada remarcar la meva personalitat invisible.