Somnis recurrents

L'altre dia estava veient el Buenafuente i estaven entrevistant José Luis Gil (el president de la comunitat de veïns d'Aquí no hay quien viva i La que se avecina) i Kira Miró. Van preguntar pels somnis recurrents i va saltar la Kira Miró explicant que sovint somnia que ha de sortir a l'escenari despullada (quan el guió no ho exigeix) i el Buenafuente va ser ràpid quan va comentar que aquest, de fet, era el somni de la majoria d'espanyols... ji, ji, ji, ja, ja, ja...

Però el més curiós van ser els somnis recurrents del José Luis Gil que va explicar que sovint somnia que ha de tornar a fer la mili. Deia, imagina't dos anys allà perduts un altre cop fent la mili... I l'altra cosa que també somnia de vegades és que ha de sortir en un escenari i no sap què ha de fer, ni li ho han explicat.

És curiós perquè són dels dos somnis que tinc bastant sovint al llarg dels anys. Un és que haig de tornar a fer la mili... i em penso que és perquè després del molt patiment que vaig tenir-hi, quan per fi es va acabar i et donaven la cartilla, t'explicaven que, de fet, estaves a disposició per quan et cridessin... alguna cosa així com que estava mobilitzat i que si passés alguna cosa (alguna guerra o causa de força major) hauria d'anar a Gavà que era el meu destí... I això, em penso, se'm va quedar gravat ben profundament: sempre a disposició de l'exèrcit.

I també el segon somni és que de vegades haig d'anar a tocar a algun lloc amb l'Orquestra Ébano i arribo al lloc i no sé què haig de tocar ni quan fer-ho... i no paro de donar voltes amunt i avall, sempre disposat a col·laborar però sense saber què fer... Sóc conscient que fa tant de temps que no toquem que no sé si sense haver assajat sortirà alguna cosa.

Coincidències de la vida... de somnis recurrents i d'angoixes... no resoltes? Pot ser.