Bloc personal,

dijous, 13 de gener del 2011

Violència gratuïta

Diuen que sóc una persona tranquila. No només és que ho diguin sinó que sóc extremadament calmat i és molt difícil treure'm de polleguera. I arribat aquest punt mai reacciono amb violència.

Però de petit, potser amb 8, 9 ó 10 anys, hi havia un nen a l'escola (que recordo van haver d'expulsar de cole a l'últim curs, em sembla...) que em feia la vida impossible i m'estava sempre buscant les pesigolles. Un dia, sortint de la classe i baixant les escales "en formació" com era preceptiu en aquella època, no vaig poder més i la vaig donar un cop de puny a l'estòmac amb totes les meves forces.

No recordo què va passar després... havíem de baixar les escales en silenci i el seu "uff" de dolor es va fer notar... Potser recordo que algú ens va demanar silenci, però no recordo si van haver-hi conseqüències.

Anteriorment a aquest fet puntual sé que li feia bastant la punyeta al meu germà perquè com jo era el gran l'havia d'acompanyar a tot arreu... i això em feia bastanta ràbia... no sé per què. El cas és que en comptes d'acompanyar-me, em seguia i, amb la meva gens justificada ràbia, recordo que un dia li vaig arribar a fer mal... Suposo que n'hi debien haver més d'aquests dies, però només recordo aquest en particular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada