Kingdom (2019) S01

[76]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Kim Eun-hee
Guió: Kim Seong-hun
Actors: Doona Bae, Greg Chun, Jun-ho Heo

[ Període històric, fantasia, terror, thriller ] 6 capítols de 43-56 min

Sinopsi

IMDb (8,3):
“Mentre s’escampen els estranys rumors sobre la malaltia del seu rei, el príncep hereu es converteix en l’única esperança contra una misteriosa plaga.”

Crítica

Zombis orientals que només s’activen de nit…

Més enllà del tipus de zombies (res a veure amb els lents de The Walking Dead o els originals de Night of the Living Dead (1968)), en els que aquests són ràpids i àgils com a 28 Days Later… (2002), la gràcia d’aquesta sèrie és veure el rerafons polític i social d’una societat feudal oriental. Però és que, a més a més, està molt ben feta!

Resum (amb espòilers)

El rerafons de tota la història que anem coneixent a comptagotes, capítol rera capítol, ens explica que el rei de l’actual Corea del Sud ha mort. El lògic és que el príncep hereu ocupi el seu lloc, però pel fet de ser fill d’una concubina li treu valor, especialment quan el rei està casat amb la filla del clan dels Cho –més jove fins i tot que el seu propi fill– i aquesta estigui embarassada a un mes de tenir l’hereu. Els Cho són els dolentots de la sèrie, més que els zombies, i no dubtaran en utilitzar-los per aconseguir els seus propòsits de governar el país.

Una vegada el rei ha mort, busquen un metge que li administri la planta de la resurrecció, un medicament que, sembla, ja s’havia utilitat amb anterioritat per reviure els morts. L’únic problema és que els morts tornen com a monstres devoradors de carn humana. Aquests monstres estan aparentment morts de dia, s’activen de nit i volen menjar carn humana fins la sacietat. Com necessiten tenir el rei viu fins que la dona pareixi un varó (?) que pugui ser entronitzat, el mantenen en aquest estat de monstruositat i li van proveint de servents perquè se’ls pugui menjar, alhora que el mantenen ben lligat i amagat de la vista dels curiosos. Per acabar-ho de reblar, la reina no està embarassada: ho simula i robarà el fill d’alguna embarassada de veritat per aconseguir el tro vitalici.

L’ajudant del metge que l’ha reviscuat és atacat pel rei i és mort. El metge s’emporta el cadàver al seu hospital privat on hi han una gran quantitat de pacients que moriran abans de gana que no pas de les ferides, doncs no tenen res per menjar davant els elevats impostos que han de pagar a rei i noblesa. Un dels pacients de l’hospital, sense dir-li res a ningú, en comptes d’enterrar el mort, agafa la carn i la posa a l’olla per donar de menjar a la gent famolenca. El que no sap és que ha estat mossegat per un zombie i, al menjar-se la seva carn, tothom que la menja mora i és convertit en zombie al moment, convertint l’hospital en una carnisseria de zombies. El pacient que ha donat de menjar a la resta i una infermera però, aconsegueixen reduir-los i deixar-los tancats a l’hospital.

Mentrestant a la cort, la reina prohibeix les visites al rei i el príncep hereu sospitant que alguna cosa ha passat comença a investigar i entra d’amagades al palau. Allà veu l’ombra d’un monstre fins que és descobert i expulsat. Mentrestant és acusat de conspiració i té ordre de recerca, just quan marxa a buscar respostes a l’últim metge que va atendre al seu pare.

En arribar a l’hospital no hi ha ningú viu, tothom està mort, amagat de la llum del sol, i treuen els cadàvers per investigar les morts. La infermera i el pacient apareixen i són acusats de la mort de tanta gent tot i avisar que no estan morts, que en pondre’s el sol reviuran. Ningú en fa cas fins que els sol s’amaga i pràcticament tothom mora.

El príncep hereu ha de lluitar contra el clan dels Cho que van a buscar-lo per detenir-lo i contra la incredulitat dels camperols que no veuen com la plaga es va estenent dia a dia per tot el sud de Corea. El pare de la reina, el dolentot Cho, tanca les portes perquè l’epidènia no arribi al nord, però al sud, el príncep hereu s’ha convertit en el veritable líder de la gent i està fent tot el que cal per matar els zombies. Fins que arriba l’última onada de zombies a plena llum del dia… per haver-nos d’esperar a una segona temporada i saber com acaba.

Escales (2de4)

Hi han 12 escales “per aprendre”. Aquestes 3 segones corresponen al

Mode menor

4.- Escala menor melòdica (I-⁶)

5.- Escala mixolídia amb 9a i 13a menors (V^{7 (b9 b13)})

6.- Escala semidisminuïda: lòcria (per escales) i/o superlòcria (per acords) (II^Ø)

Relacionat

1. Mode major (x3)
2. Mode menor (x3)
3. “Altres” (x5)
4. Escala disminuïda (x1)

Ready Player One (2018)

[701]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Steven Spielberg
Guió: Zak Penn, Ernest Cline
Actors: Tye Sheridan, Olivia Cooke, Ben Mendelsohn

[ Acció, aventura, ciència ficció ] 2h 20min

Sinopsi

IMDb (7,5):
“Quan mor el creador d’un món de realitat virtual anomenat OASIS, publica un vídeo en què repta a tots els usuaris d’OASIS a trobar el seu ou de pasqua, que donarà fortuna al cercador.”

Crítica

Bastant mediocre…

En aquest cas, però, ja m’ho esperava: massa informació per processar i, salvant les referències generacionals amb les que, suposadament, connectes o t’hi identifiques, un sense sentit de principi a final.

Resum (amb espòilers)

Un noi que viu en els suburbis d’una gran ciutat sobrepoblada que s’entreté amb videojocs de realitat virtual, intenta aconseguir un ou de pasqua amagat en un joc, que alhora amaga altres jocs, que li donarà una gran quantitat de diners amb els que sortirà de la pobresa al rebre el premi que consta de l’herència del creador del joc.

En la búsqueda de les tres claus que el porten a la prova final, fa un seguit de companys/amics en el món virtual, fins que acaben coneixent-se en persona. I també fa grans enemics que també volen la fortuna del premi.

Un disbarat “entretingut” de dues hores de durada…

Escoltant colors

M’agrada aquest concepte:
“escoltar colors”…

Els colors dels acords. Estudiant escales i tonalitats, aprenent a diferenciar, a base d’insistència, els colors de les tonalitats majors (jòniques), de les de setena (mixolídies), les menors de setena (dòriques), les semidisminuïdes (lòcries i superlòcries), les de setena amb la novena i tretzena menors, les menors melòdiques, bebop, lídia amb la setena menor, lídia, alterada, blues, simètrica disminuïda…
Tot un món per descobrir, escoltant colors.

#funnywordsgift (223)

“Chicken skin.”

[223]

Aquaman (2018)

[700]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: James Wan
Guió: David Leslie Johnson-McGoldrick, Will Beall
Actors: Jason Momoa, Amber Heard, Willem Dafoe

[ Acció, aventura, fantasia ] 2h 23min

Sinopsi

IMDb (7,3):
“Arthur Curry, hereu del regne submarí de l’Atlàntida d’origen humà, busca aturar la guerra entre els mons de l’oceà i la terra.”

Crítica

N’esperava bastant més…

Al final, per contrast, una gran decepció. No dic que estigui malament, però amb els tràilers que s’havien mostrat semblava que havia de ser molt més espectacular i rodona del que finalment ha estat. El problema, el de sempre, el d’excés d’efectes digitals i massa informació a processar. Sembla més un videojoc que una pel·lícula… que tampoc estaria malament, però no és el que m’esperava.

Resum (amb espòilers)

El vigilant d’un far troba una noia malferida i inconscient a les roques i la cura. S’enamoren i tenen un fill. Ella era la reina de l’Atlàntida que, fugint d’un matrimoni concertat, ha de lluitar per la seva llibertat i s’acaba enamorant d’una nova vida. Els habitants de les profunditats, però, no ho troben bé i, finalment, l’acaben trobant i la fan tornar. S’acaba casant amb el rei promès i té un segon fill que, si res ho canvia, acabarà sent el nou rei de l’Atlàntida. En saber que la reina ha tingut un fill anteriorment amb un terrà, el rei la rebutja i l’envia a les profunditats perquè sigui devorada.

Mentrestant els dos fills de la reina s’han fet grans. Aquaman, el fill terrà que coneix els dos mons, va fent accions heroïques per salvar persones de pirates, com la Manta Negra, i l’altre fill assumeix els rols de rei i busca unificar els diferents mons submarins per declarar la guerra als terrans. Per això prepara un pla on la Manta Negra hi té un paper destacat, en el que fa veure que els terrans ataquen els atlants, per tenir una excusa per declarar la guerra als terrans.

La mà dreta del nou rei de l’Atlàntida, però, fa anys que prepara Aquaman perquè torni victoriós i es proclami rei i, conjuntament amb Mara, una noia pelroja que finalment acaba enamorant-se d’Aquaman, l’intenten convèncer que reclami el tro, cosa que ell no vol perquè està descoratjat per haver permès que la seva mare morís.

La persecució que pateixen i el fet de trobar la seva mare sorprenentment viva, fa que s’ho repensi, aconsegueixi el legendari i trident i reunexi tots els pobles submarins en un sol regne, proclamant-se rei de l’Atlàntida.

Red Sparrow (2018)

[699]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Francis Lawrence
Guió: Justin Haythe, Jason Matthews (novel·la
Actors: Jennifer Lawrence, Joel Edgerton, Matthias Schoenaerts

[ Acció, drama, thriller ] 2h 20min

Sinopsi

IMDb (6,6):
“Una ballarina, Dominika Egorova, és reclutada a l’escola Sparrow School, un servei d’intel·ligència rus on es veu obligada a utilitzar el seu cos, sexualment parlant, com a arma. La seva primera missió, dirigida a un agent de la CIA, amenaça de desentranyar la seguretat de les dues nacions.”

Crítica

Desigual…

El millor de la Jennifer Lawrence, aquí, és la seva inexpressió. Només hi posa la cara –i el cos, prefentment obert de cames– i ja està. La pel·lícula només s’aguanta per la trama embolicada –lògica i normal en aquest tipus de pel·lícules– tot i que tampoc és cap cosa de l’altre món. Ara bé, totes les patranyes de mostrar aquesta imatge estereotipada d’una Rússia decadent… fan una mica de pudor. Una pel·lícula rusa feta per americans… què podia sortir malament!

També estic bastant emprenyat amb la temàtica que s’hi aborda. Bé, no tant la temàtica, que ja ha sortit en altres pel·lícules, sinó en la manera de plantejar-la. Fins i tot a mi les escenes on s’aborda el sexe, forçat o consentit, m’han molestat… però justament perquè busquen l’estereotip i perquè cal enseyar la sex symbol despullada. Tindrà altres coses més interessants a mostrar… dic jo.

Resum (amb espòilers)

Una reconeguda ballarina clàssica de ballet rus, davant del trencament de la seva cama en plena actuació, es veu en dificultats de mantenir la seva mare malalta en unes condicions mínimes en el moment que la companyia deixa de fer-se’n càrrec, per la qual cosa ha d’optar per alternatives poc ortodoxes quan el seu oncle, enormement atret per ella, com a alt dirigent del servei d’intel·ligència, la proposa per anar a l’escola Sparrow on, la llegenda urbana diu que ensinistren nois i noies per atreure sexualment alts càrrecs de poder i treure’n després informació classificada.

Tot i que ella xoca amb la manera de fer de l’escola, sembla que en treu bons coneixements i, sabent defentsar-se tota sola, finalment és enviada de nou a Moscú per encarregar-li la primera missió amb el xantatge continu de “qui es farà càrrec de la seva mare si no col·labora”. La seva primera missió és contactar amb una agent de la CIA que, recentment, ha hagut de fugir de Rússia en el moment que estaven a punt de detenir el seu contacte, un rus que els passa informació als americans i que, sigui com sigui, cal saber qui és.

Com l’agent no pot tornar a entrar a Rússia, l’envien a Budapest per intentar contactar de nou amb el talp i allà es presenta la “pardaleta vermella”. Després de seguir-lo, finalment contacta amb ell, però ell ja l’ha vist venir de llum i sap que és una agent rusa, cosa que, per altra banda, ella ja havia previst i, en comptes d’inscriure’s a la piscina on contacten amb el seu nou nom, ho fa amb el real, cosa que fa que sàpiguen qui és i li proposen de fer d’agent doble.

Davant de les amenaces de tortures dels rusos, accepta i posa ràpidament les cartes sobre la taula, donant el nom d’una confident que s’havia revelat a la seva companya de pis i que ha estat assassinada. En tot moment, no se sap del tot cert de quin cantó està, encara que es pot anar endevinant, però finalment diu qui és la confident tot i que, per una seguit d’aconteixements imprevistos, acaba morint atropellada per un camió i els americans són descoberts. Ella és enviada a Rússia on pateix tortura fins que finalment fa veure que tot ho ha fet per fer el doble i triple joc. Els rusos s’ho creuen i l’envien de nou per saber el nom del talp.

Quan torna a contactar amb l’agent de la CIA, apareix un torturador que intenta treure-li a la força el nom del talp a l’agent de la CIA. En un principi sembla que ella cooperi amb el torturador, però, així que pot, se’n desfà. Tots dos acaben a l’hospital, on se li apareix el talp i es mostra. Li ofereix que digui el seu nom a canvi de tenir reconeixement en el seu país, tot i saber que morirà, per tal de contiuar passant informació.

En un final sorprenent per alguns o que es veia a venir per altres, ella fa una doble jugada i, en comptes de dir qui és el talp de veritat, inculpa el seu oncle i per un seguit de paranys que ella ha anat posant en el transcurs de la pel·lícula. Tothom s’ho creu. Ella torna a casa seva, el talp continua operatiu i ella és una agent doble que treballa pels americans.

Green Book (2018)

[698]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Peter Farrelly
Guió: Nick Vallelonga, Brian Hayes Currie, Peter Farrelly
Actors: Viggo Mortensen, Mahershala Ali, Linda Cardellini

[ Biografia, comèdia, drama ] 2h 10min

Sinopsi

IMDb (8,3):
“Un pinxo italo-americà de classe obrera es converteix en el conductor d’un pianista de música clàssica afroamericà en una gira de locals a través dels anys 60 del sud d’Amèrica.”

Crítica

Espectacular Viggo Mortensen!

Molt he sentit a parlar de Mahershala Ali, l’actor de moda perquè està apareixent en un grapat de pel·lícules de renom i, per mi, la veritat, l’únic que fa és posar la cara a un personatge bastant passiu i normal, quan n’hauria de ser el principal. I poc he sentit a parlar del paperot que fa Viggo Mortensen, carregant sobre la seva esquene tot el pes de la pel·lícula, tot i ser un personatge “secundari”, i fent-ho de manera magistral.

Resum (amb espòilers)

Un pinxo guardaespatlles de locals nocturns, especialista en fer fora dels locals a mastegots els clients problemàtics, però amatent pare de família italo-americana, davant el tancament del local on treballa per reformes, ha d’aconseguir diners per mantenir la família i, tot i que té ofertes de mafiosos per fer activitats il·lícites, finalment acaba agafant una feina de conductor i assistent personal d’un home negre, pianista de música clàssica amb gran reconeixement, per fer una gira per l’Amèrica més racista del sud dels EE.UU. durants els anys seixanta.

El conductor primer refusa la feina, perquè ell mateix és molt racista quan així ho demostra quan venen negres a arreglar les aixetes de la cuina a casa, però per no acceptar la feina d’uns mafiosos d’ascendència italiana com ell mateix, l’acaba agafant.

Tota la pel·lícula narra les diverses dificultats que acaben passant tots dos –acompanyats d’un parell de músics més, però que ho fan en un altre cotxe… viatjant pel sud dels estats units, en un moment on encara hi havia separació de classes i, els negres s’havien d’allotjar en pensions indignes, quan el mateix intèrpret, en el millor moment de la seva carrera i disposant d’elevats ingressos i podent viure amb un gran nivell de vida, s’hi ha d’allotjar. Per recórrer tots aquests establiments del sud dels estats units, s’ha editat el Green Book (llibre verd), que no deixa de ser un llistat d’hospederies per negres i és el que van seguint en tota la narració i que dona nom a la pel·lícula.

Una relació que, en un principi és bastant tibant, acaba estovant el cor del pinxo que finalment defensa el seu cap sense pensar-ho dos cops quan arriba el moment, com en diversos moments de segregació racial que es produeixen pel fet de ser negre… i homosexual.

#funnywordsgift (222)

“We were few and the grandmother gave birth.”

[222]

BlacKkKlansman (2018)

[697]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Spike Lee
Guió: Charlie Wachtel, David Rabinowitz, Kevin Willmott, Spike Lee, Ron Stallworth (novel·la)
Actors: John David Washington, Adam Driver, Laura Harrier

[ Biografia, crim, drama ] 2h 15min

Sinopsi

IMDb (7,5):
“Ron Stallworth, un oficial de policia nord-americà de color de Colorado Springs, aconsegueix infiltrar-se en la branca local de Ku Klux Klan amb l’ajuda d’un substitut jueu que finalment es converteix en el seu líder. Basat en esdeveniments reals.”

Crítica

No m’ha agradat gens…

He de suposar que no és una pel·lícula dolenta… he de suposar que “no l’he entés”… però a mi no m’ha agradat gens. L’he vista impostada i fingida de principi a final. I això que hi han actors a la pel·lícula que m’agraden moltíssim (Adam Driver i Michael Buscemi) i ho fan la mar de bé.

L’únic que ha despertat el meu interés ha estat els minuts finals amb imatges reals dels enfrontaments –morts incloses– del racisme als EEUU amb el nou reposicionament de l’extrema dreta arreu del món.

Resum (amb espòilers)

En plena lluita pels drets dels negres als EEUU –Martin Luther King, el black power, els panteres negres…– un policia afroamericà ha de lluitar amb el racisme dins el mateix cos de policia i el que es produeix al carrer.

Aconsegueix assistir a algun mitin d’oradors negres concienciant de la lluita pels seus drets, amb la por que puguin ser perillosos i fa alguna cosa més que amistat amb la noia organitzadora de l’acte, presidenta de l’associació d’estudiants.

L’èxit de la missió fa que s’envalentoni i, a través del telèfon, es fa passar per un home blanc que vol formar part del Ku Klux Klan que està intentant revifar-se i tornar a fer de les seves. Després de parlar amb diferentes persones, aconsegueix parlar amb el líder, que confia plenament amb ell i el fa soci del Ku Klux Klan. Pels contactes directes, envia un company policia jueue que es veu en més d’una situació complicada, quan els fanàtics de la puresa de la raça ària fan més preguntes de les normals.

Infiltrats en el Ku Klux Klans –també hi han agents del FBI–, saben que tot i estar desorganitzats, un dels extremistes vol assassinar la presidenta de l’associació d’estudiants, per la qual cosa envia la seva dona amb un paquet d’explosiu. A última hora intenten aturar-la, però ella ja ha posat l’explosiu… tot i que, en comptes de posar-lo a la porta de la casa, el posa al cotxe i, quan la policia arresta el policia negre per ser negre i anar de civil, els extremistes fan esclatar la bomba en el moment just que estaven al costat del cotxe amb la bomba i acaben morts.

Tothom es felicita per l’èxit de l’actuació policial i també detenen un dels policies xenòfobs, però des de la direcció de la policia ordenen destruir tot el material de la investigació.

Les imatges del final de la pel·lícula, tot i ser breus, expliquen com durant el 2017 va augmentar, de nou, l’escalada xenòfoba amb manifestacions de l’extrema dreta, el resorgiment del Ku Klux Klan i fins i tot la mort de manifestants blancs en suport als negres embestits per cotxes de racistes i el suport de Donald Trump…