Raynald Colom Quintet (i convidats)

Ahir vaig tenir un dia complet... a la anada cap Barcelona, una pedregada de nassos a les costes. Després l'autopista seca. I just arribar a Barcelona va començar a ploviscar i quan anava caminant a la sala Luz de Gas, una altra pedregada... quin fred.

Bé, centrem-nos en el que veritablement importa: el concert. Jo deia que els concerts anaven de menys a més... potser és perquè jo hi estic predisposat. Però la veritat és que tenint dos dies abans el Till Brönner, molt bé ho hauria d'haver fet. I després està el tema personal que a mi m'agradi més o menys.

El concert del Raynald Colom Quintet va començar una mica abans d'1/4 de 10. Va aparèixer ell, un paio primet amb la pell blanca i els ulls foscos (potser amb cara de poca salut?), barba sense acabar de fer, una boina per tapar, suposo, una incipient calvície, una bufanda molt llarga embolicada al coll, pantalons de pinces, sabates (potser botins) de punxa i una jaqueta llarga que es va treure després del primer tema. Un aspecte, si més no, curiós. Curiós, però que segurament ha creat escola, o almenys és referent d'altres persones, perquè algun pipa dels que es veien posant coses a l'escenari també portava el mateix tipus de gorra... El quintet bàsic era ell mateix a la trompeta exclussivament (tot i que al programa indicava que també fiscorn), l'Abe Rábade al piano (en la presentació va dir que el va conèixer a Boston), el Tom Warburton al contrabaix (americà que viu a Sitges i es fan del programa Caçadors de bolets, segons les seves paraules), el Marc Ayza a la bateria (un mulat amb cabells a l'afro) i el Roger Blàvia a les percussions. De convidats, que hi van estar pràcticament a tot el concert, el Martí Serra al saxo tenor (al programa indicava també el soprano però allà no el va bufar) i el David Soler a la guitarra (pel qui semblava tenir certa predilecció, però que a mi no em va fer gens el pes; també indicava que tocava el pedal steel guitar i només el va tocar al bis...)

Per un cantó he de dir que no em va agradar perquè, principalment, quan estripa, que ho fa bastant sovint, no li surt un so net. És un so una mica ofegat... sense ofendre, em podria recordar les trompetes dels gitanos quan fan pujar la cabra sobre l'escala. I també perquè, tot i que sap frasejar perquè així ho va demostrar, la majoria de vegadas busca uns crescendos amb el conjunt de la banda que semblen no tenir fi i aquí no fraseja; estripa.

Però això que dic, amb tot el carinyo del món i espero que si algú ho acaba llegint no s'ho prengui malament, també té el seu contrapunt. Perquè per altra banda quan toca suau, piano, li treu un so molt càlid (potser no el so ample que a mi m'agrada, però de vegades això és un aspecte tècnic del mateix instrument, perquè tot i ser tot trompetes, no hi ha dues trompetes iguales) i molt agradable. I, una cosa molt important que pot semblar contradictòria amb el que he dit abans, però que és així com ho sento, és el primer cop que em va passar l'hora i mitja del gruix del concert sense donar-me compte. Eren 3/4 de 11 i estava covençut que encara faltava una hora!!! Hagués dit que només hi va estar mitja hora. I després el bis final de rigor, que em va fer sortir de la sala a les 11 i 5 minuts... Déu n'hi do!

Ei! Una cosa: la foto és meva. Tot i que està super-desenfocada, que ho està, més que desenfocada està amb molt de gra perquè va tirar a 1600ISO i ja se sap. A part, amb la falta de llum, sense un bon trípode és el que hi ha. I aquesta és la més enfocada de totes, eh? ;-)

Bé. Això ja s'ha acabat. Jo m'ho he passat molt bé. Suposo també perquè m'he anat fent a la idea de tot plegat. Però celebro haver assistit a tots els concerts. He pogut comparar i saber més clar què m'agrada i què no (una manera com una altra de conèixer-se un mateix, no?). I el que més celebro de tot és l'horari en que s'han fet els concerts. Una hora de persones normals: el més tard era a les 9 del vespre i el més aviat a les 8. Perfecte.

Fins l'any que ve, doncs?