Nicholas Payton Quartet

A l'entrada del concert posava Nicholas Payton Quintet... però ara, revisant la programació ja posa ben clarament que és un Quartet. O sigui que el que estava malament era l'entrada.

Així doncs, jo m'he colat del tot, perquè espera un quintet i vaig tenir una primera decepció... que segons anava passant la nit es va difuminar ràpidament.

El concert previst a les 9 del vespre de dissabte va començar a 1/4 de 10, però la gent estava molt impacient i ja van començar a picar de mans quan veia que passaven 5 minuts de l'hora. Hi havia pràcticament el doble de gent que en el concert l'Ingrid Jensen Quartet i això que coincidia amb un partit del Barça... ;-) Al cas... superada aquesta petita desilusió inicial el concert va resultar predecible en el sentit de ja sabíem tots que era un monstre.

Amb el Nicholas Payton que, a part de la trompeta, cantava, tocava el piano i sobretot el fender rhodes, hi havien el Marcus Gilmore a la bateria, el Vicente Archer al contrabaix i el Daniel Sadownick a la percussió. Potser estar de més dir que tots eren negres excepte el percussionista que era llatí... El que és curiós és el nom mig hispà d'algun d'ells.

A l'escenari, al centre hi havia el contrabaix, més a la dreta hi havia el bateria i a la dreta de tot i una mica més avançat el percussionista. I a l'esquerra hi havia un petit fender rhodes darrera el que tota l'estona va estar el senyor Payton, sentat... El separava de la resta dels músics un enorme piano de cua que pràcticament no va tocar. Vestit d'impecable tratje gris amb mocador rosa a la butxaca, corbata i camisa blanca, semblava que s'amagava sota aquest barret d'ala que l'ha fet tant característic.

Me l'esperava més "gros"... potser aquesta mandíbula prominent fa que te l'imaginis més gran en alçada i amplada. De fet era d'una estatura mitjana... potser 1,75 i complexitat normal.

Mica en mica la cosa es va animant i el que jo esperava (virtuosisme instrumental i so ample) es va anar complint. Fins al punt que ho podia fer tot al mateix temps que tocava el fender... increïble. Anava tocant els dos instruments alhora, marcava entrades... en fi feia el que volia perquè ho pot fer. Té l'instrument tant superat que ja està de volta de tot i pot provar altres coses. I el que comentava en els altres concerts que els instrumentistes van buscant sons o ambients nous, diferents i propis, que els identifiquin personalment, ell també ho fa, però quan cal marcar una nota ben ampla a dalt o baix ho fa i quan cal començar una escala rapidíssima també la fa. És el que dic, està de volta de tot. El que en vaig fixar és que habitualment no passa del Re 5. Té marcada aquesta nota com a màxima en netedat, te la marca en qualsevol moment amb una amplitut de so espatarrant, però no passa d'aquí. És possible que en algun solo hi passés, però de passada...

A més tot i el seriós que pot semblar, en el fons és un showman i quan va voler que la gent comencés a marcar el ritme amb aplaudiments, ho va fer, i quan va voler que la gent s'aixequés, també ho va fer. I preguntava coses en anglès i la gent li responia. Voleu un altre bis? Yes, deia le gent. I en voleu un segon? Yes. I així una bona estona. I mentres anava presentant els músics anava rapejant. El bis el va començar amb un "Yes, we can", un "change" i un Obama, tot rapejant i fonent-lo amb funky.

Va estar molt, però que molt bé.

A veure. Per la setmana que ve (o sigui per aquest diumenge) tenim el Tom Harrell Quartet. El concert és a les 8 del vespre. També a la sala Luz de Gas. Aquest no el conec de res, però espero trobar-me una bona sorpresa. A veure com va. I com sempre... qui vulgui venir ja sap on estaré.