Tom Harrell Quartet

Estic una mica corprés per l'anotació de la setmana passada dient que no sabia qui era Tom Harrell... De fet tinc un disc seu Live at the Village Vanguard... el que no el vaig saber trobar...

Va ser una nit memorable, per recordar, sobretot per una anècdota abans de començar... Vaig arribar a la sala Luz de Gas a 3/4 de 8, justet, justet... (ja se sap, diumenge de calor i la gent de Barcelona que se'n va a les comarques del sud de Barcelona i Tarragona a passar el dia; resultat? a la tornada unes cues de nassos: les costes del Garraf el cotxes parats; però jo, en moto, pel carril contrari: no venia ningú i si venia, al ser de nit, el veia venir amb les llums...) i mentre esperava, vaig veure entrar per la cortina lateral de l'escenari, per on entren els músics, algú de l'organització amb un disc quadrat i gran... sí, sí, un LP... ;-) d'aquests que ja no en queden. Mentrestant algú amb una cara que em sóna molt, potser d'haver-lo vist per la tele, però que no sé qui era, parlant amb algú altre. I aquest altre li pregunta "què, et va firmar el Bill Evans, doncs?". I el personatge, un senyor d'uns 60 anys baixet (1,65), amb cara de salut, comentant-li "doncs, sí, el juny del 80 el Bill Evans va actuar a la sala Zeleste amb un trio... i justament aquell any va morir. Va ser l'última actuació d'en Bill Evans a Barcelona. I feia poc havia gravat un disc amb un quartet (o quintet). Vaig portar el disc al concert i me'l va firmar. Amb els anys, tots els músics me l'han anat firmant. I ara quedava un petit espai per la firma d'en Tom. Amb tot això, el noi de l'organització havia tornat de l'escenari i li portava l'LP signat. Mentrestant ell continuava explicant. Jo, és que sóc una mica malalt de tot això. A mi em semblava estar veient una pel·lícula, i això que el tenia darrera i només el sentia; no li veia la cara, però m'estava donant tota una informació que no tenia. Més que malalt, estic una mica trastocat. No sé si eren exactament aquestes paraules, però el sentit del que explicava sí era aquest. Però aquest paio sí que està trastocat. Senyalava l'escenari. Anava dient i fins i tot va fer servir la paraula autista i tot.

Va acabar de parlar es va sentar i a les 8 en punt l'anuncien per megafonia i surt. Aplaudiments. Els músics cadascú al seu lloc. Al piano de cua i al Rhodes George Colligan, al contrabaix Ugonna Okegwo (un habitual dels últims anys... amb cara de moro) i a la bateria Jonathan Blake (també habitual). A l'esquerra de l'escenari els pianos. Enganxat al piano el contrabaix. Després un passadís important perquè puguin passar davant qui vulgui. I a la dreta la bateria. Molt guapa, la veritat. Molt baixeta i horitzontal: pràcticament tots el timbals, caixa, goliat i plats al mateix nivell. El normal hagués estat que en Tom Harrel entrés pel centre i es col·loqués a la seva posició. Doncs no. Ell entra a l'escenari per darrera del piano, enganxat a la paret i acotant el cap. Així i tot es dóna un bon cop de cap amb el monitor lateral penjat de la paret. Mentrestant, els aplaudiments van parant. Ja porten una estoneta. En Tom porta la trompeta i el fiscorn. Els deixa al terra. S'acosta el faristol a ell. Atenció: es treu els taps de l'orell i se'ls posa a la butxaca!!!. Però com? Portava taps a l'orella? Un personatge ben singular. Si a sobre recordo tota la conversa anterior, penso aquest paio està penjat.

Porta roba fosca. Mal planxada i amb la marca d'haver-la penjat amb pinces. El paio és primet i porta el cabell blanc, però no del tot, encara és una mica gris. També duu una perilla ben ampla. Entre la perilla i el cabell llarg a la cara no se li veuen pràcticament les faccions de la cara. Camina amb el cap cot i li tremolen les mans. Mentrestant el silenci es fa fins i tot violent veient les "capacitats" del personatge. Però acaba aquest cerimonial, marca el temps i comença sense ni una paraula. Toca de meravella. Cada nota al seu lloc. No se li escapa cap. Sap el que vol fer i ho fa. Amb economització de moviments abans i després de tocar, però quan toca, toca.

La banda impecable. Per la sorpresa del personatge vaig estar tota la nit pendent del Tom, però hi va haver un moment, en un solo de piano que el vaig perdre de vista i, per un moment, me'n vaig oblidar fins i tot. El que passa és que aquesta economia de recursos es fa tan notòria que l'has de vigilar per nassos perquè es fa notar més del compte fins i tot. Quan no tocava, es limitava a estar plantat allà al mig amb el cap cot, els espatlles encogides, el braços caiguts i aguantant la trompeta o fiscorn. En cap moment li vaig veure, com al concert de l'Ingrid Jensen, treure l'aigua de les bombes. Podia estar llargues estones sense tocar i no movia ni un múscul. Però quan havia de tocar, l'instrument a la boca i, per freda que estigués la boquilla o instrument, la feia sonar a la primera. Era tot un espectacle tot i que justament ell és una anti-showman. He llegit per algun lloc que fa el que s'espera d'ell i ja està. Però quan ho fa, chapeau. Senzillament.

A part de quedar-se allà al mig, quan l'espera pels solos era llarga, es retirava a un lateral de l'escenari, amb menys il·luminació, es repenjava contra la paret, tancava els ulls i allà s'hi quedava com si fos un robot que es desconecta, amb el cap cot, els braços caiguts i aguantant l'instrument. Però quan li tocava començar ja procurava anar, poc a poc, cap el micro i començar a tocar.

En uns altres moments, pel lloc on estava sentat, vaig veure com, en comptes de quedar-se en el lateral de l'escenari, s'"amagava" darrera una columna. Per accedir-hi havia d'acotar el cap i, si calia, es donava més cops al cap amb altres monitors que hi havien penjats... Llavors es quedava de "cuclillas" (no sé com es diu en català) i allà s'hi estava fins que li tocava.

Quan van acabar l'últim tema va acostar la boca al micro, però acostar és dir poc... se'l menjava per no haver de cridar gens ni mica... només amb un fil de veu es va limitar a dir nom i instrument, esperar aplaudiments, i continuar amb la resta. Quan va acabar amb l'últim, només un thank you. Ell ja havia acabat. Sort que el bateria va fer un bot de la cadira i va dir Tom Harrell, music i compositor. Esclat d'aplaudiments, és clar.

Es van fer pregar amb el bis, però el van fer... i tant que el van fer!: Asia minor. Però va tornar a aparèixer a l'escenari pel lateral on es va donar el cop de cap al començar... i és clar, un altre cop de cap. Quin individu més especial!

Ah! Una cosa que volia comentar: toca tant la trompeta com el fiscorn... però a mi, des del primer moment el que em va agradar és el so del fiscorn. Penso que el domina bastant millor que la trompeta. I quan feia solos amb trompeta, no sé si ho tenia així previst o què, però acabava deixant la trompeta i acabava fent-los amb el fiscorn.

Ara, després d'aquest gran impacte d'ahir, m'he començat a informar detingudament, i he trobat el disc a la meva biblioteca d'iTunes i també he llegit els problemes de salut que havia tingut de jove (a fi de comptes "només" té 62 anys) i la gran quantitat de medicació que va haver de pendre (potser per això aquesta actitut tan autista...). També sé que aquest posar ja és l'habitual seu i no només dels últims anys sinó des de sempre.

Amb el concert d'ahir queda clara una cosa: sóc un gran ignorant.

Ha estat el que més m'ha agradat, no ja per la indiosincràcia de l'individu en qüestió, sinó primer perquè fan la música que a mi m'agrada (més "estàndar") i perquè, tot i ser compositor, no s'està de "collonades" de sons especials i en els solos fraseja com, penso jo, s'ha de frasejar en jazz.

Vinga doncs. Ara ja només queden 2 concerts. I el proper és d'en Till Brönner... que tampoc sé qui és... ;-)

Ja sabeu. Diumenge vinent, 23 de novembre, a les 8 del vespre, a la sala Luz de Gas. Jo estaré allà (si els dominguerus no ho impideixen). Per no fer el pallús com en aquest concert, investigaré una mica abans...

Sé, de moment, que és alemany. Té 37 anys (1971). Que el que porta és l'espectable Rio (el nom del seu últim disc dedicat a la bossa nova -> segur que m'agrada). Que ve amb la seva banda (ell s'anuncia Till Brönner & Band al seu web): trompeta, piano, guitarra, contrabaix, bateria i percussió... 6 músics... rècord!. Sembla que és el músic de jazz que més discos ha venut a Alemanya. A més se'l coneix com l'hereu europe de Chet Baker (-> segur que m'agrada). A Barcelona és el primer cop que s'hi presenta. Bones credencials per a un concert amb l'èxit assegurat.