Per mi el millor dels vists fins ara. El grup excel·lent. El millor músic el contrabaix i el més "justet" el piano. Però tots molt bons. Daniel Karlsson al piano, Johan Leijonhufvud a la guitarra, Dieter Ilg al contrabaix, Wolfgang Haffner a la bateria i Roland Peil a la percussió.
Ell, el Till Brönner, amb aspecte juvenil (tot i que els 37 ja no els celebra més), vestit de negre i camisa blanca. En comptes d'americana, una jaqueta negra brillant. I tot i que en fotos l'he vist amb fiscorn i trompeta daurada, en portava una platejada brillant impecable. Un micro de petaca inalàmbric perfectament integrat a la trompeta. I l'altra part de la petaca a darrera la seva cintura. Pantalons "a la moda", lleugerament caiguts i molt estrets al turmell. Va tocar la trompeta, impecable (cal dir-ho?), va cantar amb estil crooner (aquí ja no em va agradar tant, excepte amb el tema d'un dels dos bisos que va fer... però potser va ser perquè el so estava massa saturat al principi) i va tocar un teclat també. Un paio complet.
Fins ara tots els concerts, tot i que estavan ben sonoritzats, ho senties tot pràcticament tot del directe. Aquest concert, en canvi, estava totalment sonoritzat i equalitzat. I això té coses bones i dolentes... Al principi estava tot el so una mica saturat. El bombo "maxacava" massa i no sentia gens el contrabaix. I el contrabaix, semblava més un baix elèctric que un contrabaix acústic. Però mica en mica aquestes petites "incomoditats" es van arreglar.

Però al principi amb aquest so una mica saturat em recordava una mica Pegasus, però amb el transcurs del concert va quedar evidentment dissipat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada