(Feia temps que tenia pendent d’escriure aquesta entrada, però mentalment no sabia ben bé com presentar-la. Aquí venen quatre conceptes més o menys desenvolupats.)
A Forrest Gump (1994) hi ha un moment de la història en què el personatge interpretat pel Tom Hanks, després de córrer per tot el país d’est a oest i d’oest a est unes quantes vegades i acumular una bona colla de fanàtics seguidors del que, en aquell moment, van anomenar jogging (anys després footing i avui en dia running), en paraules del personatge, després de córrer sense parar “tres anys, dos mesos, catoze dies i setze hores”, s’atura i sense motiu aparent deixa de córrer. Deixa anar un escuet “estic molt cansat; és hora d’anar-me‘n a casa”, aquí s’acaba la història i a una altra cosa.
Aquesta manera de fer d’aquest personatge fictici amb un evident retard mental -i fins i tot algun tipus d’autisme- és el que a mi m’ha donat per anomenar la síndrome Forrest Gump on una persona es dedica en cos i ànima a una cosa i, d’un dia per un altre, deixa de fer-la.
Amb aquesta manera de fer és amb la que em reconeixo tot sovint i m’agrada dir que tinc la síndrome de Forrest Gump. De ben segur, aquesta manera de fer té un altre nom (“canvi de cicle de vida”, “transició abrupta”, “canvi d'interès radical” o també transtorn bipolar, diu ChatGPT), però a mi m’agrada etiquetar-la així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada