Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (2014)

Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Deddo Deddo Dēmonzu Dededededesutorakushon - Dead Dead Demon’s Dededede Destruction)

[ Manga, seinen, slice of life, ciència ficció ] (ed. 2015)
Norma Editorial



[39]

Està força bé… amb un PERÒ ben gran.

Ja vaig comentar que el que no m’agrada del manga és potser allò que el defineix… cares arrodonides i expressions desproporcionades… També vaig comentar que qualsevol comparació amb Punpun hi sortiria perdent. Dit això, Dead Dead Demons Dededede Destruction –Déu n’hi do el complicat títol d’aquesta sèrie amb lleugeres diferències en japonès i en anglès–, és l’última obra d’Inio Asano –el mateix autor de Punpun– i que encara està oberta, té aquestes dues coses que no m’agraden. Amb tot, la història està tan ben parida i plantejada que aquestes “manies meves” queden en segon pla. Que quedi clar però, que no supera Punpun! Almenys de moment… també Punpun al principi era “normalet”…

Pel que m’he anat documentant, Inio Asano va començar “de cop”, sorgint del no-res, amb Nijigahara Holograph –que estic llegint ara mateix– guanyant un premi a artista novell. Gràcies a aquesta projecció el van intentar posar d’ajudant d’un conegut mangaka, però no va durar ni tres dies… necessitava treballar sol. Després van seguir altres títols d’èxit –que paral·lelament també estic llegint ara mateix– i quan finalment va proposar fer Buenas noches, Punpun, en que un personatge totalment desdibuixat s’integrava a la perfecció amb tot un seguit de personatges realistes, sorprenentment no li van posar cap pega, al contrari, li van donar carta blanca. I així en va sorgir una OBRA MESTRA.

Doncs bé, tota aquesta introducció és per contextualitzar Dead Dead Demons Dededede Destruction. A nivell de dibuix, mantenint l’estil característic d’Asano, els fons han anat evolucionant i estan més el·laborats a nivell de detall. Però les cares són d’un estil totalment diferent. Hi ha una continuitat entre Nijigahara Holograph i Punpun –aquest últim amb més delicadeses–. Solanin, per exemple –que també estic llegint ara– té les cares més infantils, arrodonides, però els fons són més simples –a mi m’agraden més– perquè està tot més sintetitzat. Dead Dead Demons Dededede Destruction és el més “infantil” de tots amb diferència, fins al punt que fa una mica de ràbia. Es pot entendre també com un homenatge al manga clàssic tipus Doraemon, com mostra a les pàgines inicials amb les pàgines en color, que després justifica amb el merchandising que té la protagonista d’aquest primer volum.

A nivell de guió, encara puc dir poca cosa perquè encara no l’ha liada com acostuma a fer. Primer fa que empatitzis amb els personatges i, quan ja te’ls has fet teus, els destrossa fotent un gir de guió espectacular (això sembla que és el que passarà pel que he anat llegint).

(No sé si amb tanta lletra al final s’entén el que volia dir… la veritat és que estic una mica espés. Si em ve de gust, més endavant ho editaré i ho deixaré més clar.)

Llegit en biblioteca.


Whakoom:
“L’últim treball d’Asano ens situa a Tòquio, seguint les vivències de dues alumnes d’institut. Malgrat les seves idees rocambolesques, el realment estrany és la situació en què viuen: la de la capital japonesa envaïda per gegantins plats voladors…”




8 capítols (1-8) - 192 pàg. b/n + 4 pàg. color + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades + vernís UVI) - 130 x 182 mm



Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (2014)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 2 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 3 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 4 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 5 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 6 (2018)