Bloc personal,

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Momo e no tegami (2011) (A Letter to Momo) (Una carta para Momo)

[657]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: iroyuki Okiura
Guió: iroyuki Okiura
Veus de doblatge: Karen Miyama, Yuka, Daizaburo Arakawa

[ Animació, aventura, comèdia ] 2h

Sinopsi

IMDb (7,3):
“Agafant-se a una carta inacabada escrita pel seu pare recentment difunt, la jove Momo es trasllada amb la seva mare des de la cosmopolita Tòquio fins a la remota illa japonesa de Shio. A la seva arribada, comença a explorar el seu nou hàbitat, conèixer els nens locals i aprendre les seves rutines i costums. No obstant això, no passarà molt abans que es produeixin diverses aparicions estranyes al voltant de l’illa anteriorment tranquil·la. S’observa que les hortalisses són robades dels horts i les galetes premiades comencen a desaparèixer i, el pitjor de tot, cada matí, després que la seva mare marxi a treballar, Momo escolta estranys murmuris procedents de l’àtic de la seva casa. Molesta per aquests fets esgarrifosos i la negativa de la seva mare a creure-les, Momo s’embarca en una aventura estranya i sobrenatural per descobrir la font del mal, que el condueix a un trio de personatges problemàtics: el llangardaix flatulent Kawa, el Mame infantil i el seu líder ogre Iwa. Momo també s’assabenta que la seva visita a l’illa està d’alguna manera connectada amb la misteriosa carta del seu pare.”

Crítica

Com és possible que encara no l’hagués vista…

No la puc qualificar, de cap manera, una obra mestra, però sí haig de dir que m’ha agradat moltíssim i és del tipus de pel·lícules que m’agraden. Per sobre de tot per la història que, en cap moment, és predictible. A més, els personatges, imaginaris o no, venen justament de l’univers Hokusai, un món que justament he estat investigant últimament. Mira… anava a posar-li tres estrelles, però finalment n’hi poso quatre!

Es pot dir que és la clàssica animació japonesa amb moltíssimes influències de l’escola Ghibli on hi ha una gran profusió i creativitat de fons il·lustrats sobre el que es mou l‘animació i aquesta es bastant “simple”, però que, de tant en tant, també utilitzen el 3D i el CGI, però només el just i necessari. El començament em recorda tantes pel·lícules Ghibli… l’arribada a la illa, els paisatges, el trasllat a la casa. Un posada en escena comuna. Però el que més m’ha agradat és la manera de mostrar la història: en cap moment tens temps d’avorrir-te i això que tampoc es poc considerar d’acció… però no paren de passar coses. I tot i que busca la llagrimeta, tampoc es pot considerar cursi ni massa nyonya.

Resum (amb espòilers)

Una nena, Momo, i la seva mare viatgen cap la seva nova residència després d’haver venut el seu pis a Tòquio després del tràgic accident del pare de la família, biòleg marí, al morir en un accident. Quan estan a punt d’arribar, mentre Momo llegeix les primeres paraules d’una carta que el seu pare va començar a escriure-li, però no va acabar –“Per a Momo” només diu la carta–, tres gotes d’aigua cauen damunt el cap de Momo abans de tocar el terra del barco que les porta a l’illa.

La seva nova casa és una part de la casa dels seus oncles que, com la majoria dels veïns de la illa, són gent gran i estan encantats amb que vingui gent jove. Momo és molt tancada i només s’obre en la intimitat amb la seva mare. En els primers dies, mentre s’acaben d’instal·lar, la mare intenta que Momo faci amics, però ella és molt vergonyosa i li costa molt. Tot i així coneix un noiet i la seva germana petita amb els que ha quedat per juntar-s’hi a la seva colla d’amics de la mateixa edat.

Ajudant a pujar coses a les golfes de la casa, Momo descobreix un quadern antic, dibuixat a l’era Edo, que li agradava col·leccionar al seu avi –ja mort– en el que apareixen tot tipus de sers deformes, alguns monstres, altres déus i semidéus de la mitologia popular japonesa. Para atenció en una pàgina que no hi ha cap personatge dibuixat; només el fons de les muntanyes.

Quan es despedeix de la seva mare al port, mentre es dirigeix a fer un curs de formació per trobar treball, veu una estranya forma humanoïde mig desdibuixada que puja a l’embarcació al costat de la seva mare. S’espanta molt i torna a casa. Poc després nota com dues ombres, més grans aquest cop, la comencen a seguir. Un seguit d’estranys successos comencen a esdevenir-se: sorolls i murmuris a les golfes, menjar que despareix… Finalment, enfrontant les pors, les tres ombres prenen forma davant ella i les acaba veient.

Són tres sers d’allò més pintoresc i grotesc que, d’entrada fan molta por, però que acaben sent entranyables. Haig de pensar que són sers “coneguts” en la cultura popular japonesa: un és un cap gros amb les dents d’or, la boca sempre oberta i molt grossa, i un ulls que van cadascun pel seu compte; és molt corpulent. L’altre recorda un gripau fastigós, té el cos lleugerament verdós, és primet però amb panxolina i sempre s’està gratant el cul. Finalment el més petit és un ser amb la mirada perduda, una mica tontet, que sempre oblida les coses i li agrada anar treient la llengua.

Finalment acabem coneixent el fons de la història: Momo sabia que el seu pare i la seva mare es van conèixer en el concert dels Nens Cantaires de Viena i, aprofitant que estaven de gira de nou a Japó, va convèncer la seva mare de comprar tres entrades per anar-hi tots junts. El seu pare però, ha de començar un treball d’investigació marina i just el dia que Momo li prepara la sorpresa ha de marxar. Momo i el seu pare tenen una discusió, fins que Momo li acaba dient que l’odia i li deixa la sorpresa de les entrades davant seu al temps que marxa. En aquell moment, el seu pare va intentar escriure una carta a Momo per disculpar-se, però, com explica al final la seva mare, el seu pare era molt bo escrivint informes, però no sabia expressar els seus sentiments per escrit, així que la carta es va quedar a mig escriure. Aquell mateix dia, el pare mora en un accident i tothom en plora la pèrdura, però més Momo perquè l’última paraula que li va dir va ser que l’odiava.

Quan una persona mora i puja “dalt”, quan està dalt cuida de la família, però en el moment de l’ascensió envien éssers que anteriorment eren monstres malvats, però que ara, en penitència, han de vigilar pels éssers estimats, enviar-ne informes i, acabada l’ascensió, desaparèixer. Aquests tres personatges, que semblen sortits d’un quadern de monstres antic, són els que han de cuidar de Momo i de la seva mare. Normalment són invisibles, però, el fet que en el moment que arribaven a la terra toquessin justament el cap de Momo, aquesta els acaba veient i poc interactuar amb ells. Poca gent pot veure aquests sers. Un era el besavi, que tothom deia que estava mig boig. I també els pot veure la germana petita del noia que ha conegut a la illa.

Al principi Momo s’avorreix molt sola tot el dia. Intenta jugar amb els seus nous amics, però entre que és molt tímida i reservada i que li fa por tirar-se del pont a l’aigua com fan els seus nous companys, sempre acaba apartant-se’n. Els nous amics/monstres que ha conegut ara i que no sabem si són reals o fruits de la seva imaginació solitària, la tenen prou entretinguda perquè no paren de donar-li problemes. Tot el dia tenen ganen i no paren de robar hortalisses i mandarines dels horts del voltant. També fan tot tipus de criaturades.

En un moment de tensió, el mirall que el pare va regalar a la mare despareix. L’han robat els monstres. Momo l’acaba trobant i, intentant recuperar-lo, acaba trencat. La mare puja i li pregunta què ha passat. Explica que han estat els monstres. La mare no se la creu i al final acaba amb una plantofada. Momo marxa enfadada dient-li que només pensa en ella, que a ella ningú li ha preguntat si li agradaria canviar de casa i que mai pensa en el seu pare… just el dia que l’havia mig enxampat plorant davant les fotos del seu pare.

La mare que havia estat asmàtica, però ja s’havia curat, en l’estat d’angoixa agafa una altra vegada un atac d’asma. Recorreix al medicament, però ràpidament se li acaba. Al mateix moment, un tifó s’acosta a l’illa i comença el mal temps, just en el moment en que la mare surt a buscar Momo, que està en un santuari als esperits del bosc xerrant amb els monstres. La mare acaba perdent l’esma enmig del carrer i és atesa pel nou amic de Momo i el seu pare. És portada a casa i mentre esperen el metge que no arribarà fins passada la tempesa, el carter surt a buscar Momo. La porta a casa i, coneixent els esdeveniments i no donant-se per vençuda amb les explicacions de “passada la tempesta ja vindrà el metge”, decideix pel seu compte sortir a buscar el metge pel pont nou que ja està construit però no encara inaugurat, per salvar la seva mare. No es pot permetre que també mori després de dir-li coses tant lletges.

Finalment, el carter col·labora en anar a buscar el metge atravessant el pont enmig de la tempesta, però arriba un moment en que no poden continuar. És llavors quan els monstres, que en principi no volien “interferir”, demanen ajuda als esperits que habiten les cases i entre tots, formant un túnel gegant protegeixen Momo i el carter dalt de la moto, perquè no els afecti la tempesta.

Al dia següent la mare s’està recuperant plàcidament a l’hospital i, mentre dorm, Momo torna a casa a despedir-se dels seus amics que ja han acabat la feina per la que havien vingut a la terra i aprofita per donar-los una carta dirigida al seu pare. Als pocs dies, en un acte tradicional japonés en que cada família envia al mar un vaixell de palla pels esperits, quan tothom a marxat i els barcos també, tot parlant mare i filla, veuen que un vaixell ha tornat i porta una carta. La mare no hi veu res escrit, però Momo llegeix una disculpa del seu pare i també un “no us preocupeu que aquí estic per cuidar-vos”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada