Bloc personal,

dijous, 19 de febrer de 2015

Quan la teva mare diu que està grassa

AVÍS. Aquesta entrada no és meva... Lʼha escrit Kasey Edwards (web | twitter) sota el títol original Cuando tu madre dice que está gorda i va ser publicat el 24 de novembre de 2014 a Medium. Aquest texte està traduït –“a saco”– gràcies a Google Translate. Ho poso aquí perquè és un dels pocs textes ben escrits que, suposo que com a tants dʼaltres, a mi mʼhan servit dʼINSPIRACIÓ… Això no vol dir que tingui ni drets dʼautor ni tan sols un simple permís per publicar-ho, però la intenció és el que compta, no? ;-) (Repeteixo AVÍS al final de l'entrada).





Estimada mare,

Jo tenia set anys quan vaig descobrir que eres grassa, lletja i horrible. Fins a aquest moment creia que eres preciosa, en cada sentit de la paraula. Recordo posar-me a mirar vells àlbums i veure’t en fotos posant a la coberta d’un vaixell. El teu banyador blanc sense tires era tan glamurós, com si fos el d’una estrella de pel·lícula. Quan tenia l’oportunitat treia aquest banyador blanc que tenies ben amagat al fons de l’armari i m’imaginava amb ell quan fos més gran i pogués posar-me’l, quan fos com tu.

Però tot va canviar la nit en què ens vestíem per a una festa i em vas dir, “mira’t, tan prima, maca i encantadora. I mira’m a mi, grassa, lletja i horrible”.

Al principi no entenia a què et referies.

“No estàs grassa”, et vaig dir seriosa i innocentment, i tu em vas respondre: “sí maca, sempre he estat grassa, fins i tot quan era una nena.”

En els següents dies vaig tenir algunes revelacions doloroses que han canviat tota la meva vida. Vaig aprendre que:
  1. Has d’estar grassa perquè les mares no menteixen.
  2. Estar grassa significa estar lletja i horrible.
  3. Quan creixi seré com tu i això significarà que seré grassa, lletja i horrible.

Anys més tard vaig mirar cap enrere aquesta conversa i als centenars d’aquestes que vam tenir després i que et van maleir per no sentir-te atractiva, segura i amb valor. Perquè, com el meu primer i més influenciable model, em vas ensenyar que cregués el mateix sobre mi.

Amb cada ganyota cada vegada que et miraves al mirall, amb cada meravellosa dieta que canviaria la teva vida i amb cada cullerada culpable de “realment no hauria de”, vaig aprendre que les dones haurien de ser primes per ser dignes i respectables. Les noies hauran de viure així perquè la seva gran contribució al món és la seva bellesa física.

Igual que tu, jo porto tota la meva vida sentint-me grassa. Quan es va convertir l’estar grassa en un sentiment? I perquè creia que estava grassa, vaig saber també que no valia res.

Però ara que sóc gran i que també sóc mare sé que culpar per odiar al meu cos no ajuda i és injust. Ara entenc que tu vas ser producte d’una gran generació de dones a les que els van ensenyar a detestar-se.

Mira l’exemple que et va donar Nanna. Tot i ser el que es podria descriure com una elegant fashion victim, ella es va posar a dieta cada dia de la seva vida fins que es va morir amb setanta-nou anys. Solia posar-se maquillatge per recollir el correu per por que algú li veiés la cara sense maquillar.

Recordo la seva resposta compassiva quan vas dir que el pare t’havia deixat per una altra dona. El seu primer comentari va ser, “no entenc per què t’ha deixat. Et cuides, fas servir pintallavis. Tens sobrepès, però no tant”.

Abans de marxar, el pare tampoc calmava el turment que senties per la imatge del teu cos.

“Si us plau, Jan”, l’escoltava dir-te. “No és tan complicat. L’energia interna contra l’energia externa. Si vols perdre pes només has de menjar menys”.

Aquella nit durant el sopar et vaig veure posar en marxa aquella cura per perdre pes que va dir el pare sobre “energia interna, energia externa: per Déu, Jan, només menja menys”. Et vas servir tallarines xinesos. (Recordes com en els suburbis australians de 1980 la combinació de carn picada, col i salsa de soja es considerava el millor de l’alta cuina exòtica?) La resta del menjar estava als plats dels altres. Tu et vas servir les teves tallarines xinesos en un plat petit.

Mentre seies al davant d’aquesta patètica cullerada de carn picada, les llàgrimes silencioses corrien per la cara. Jo no deia res. Ni tan sols quan les teves espatlles van començar a agitar-se per l’angoixa. Ningú et va consolar. Ningú et va dir que deixessis de ser ridícula i que et posessis un bon plat de menjar. Ningú et va dir que et volia ni que eres prou bona. Els teus èxits i el teu valor, sent professora de nens amb necessitats especials i mare de tres fills, van ser considerats insignificants comparat amb els centímetres de cintura que no podies perdre.

Se’m va trencar el cor al veure’t perdre l’esperança i sento de veritat no haver anat a la teva defensa. Ja havia après que era culpa teva estar grassa. Fins i tot havia escoltat al pare descriure perdre pes com un procés “simple” al qual encara no podies enfrontar. La lliçó: no mereixies menjar ni tampoc mereixies compassió.

Però em vaig equivocar, mare. Ara entenc el que se sent en créixer en una societat que li diu a la dona que el que realment importa és la bellesa, i que al mateix temps defineix un patró de bellesa que està completament fora d’abast. També conec el dolor d’interioritzar aquests missatges. Ens hem convertit en els nostres propis carcellers i imposem el nostre propi càstig per fallar per estar a l’altura. Ningú és més cruel del que ho som amb nosaltres mateixos.

Però aquesta bogeria ha d’acabar, mare. Va acabar amb tu, va acabar amb mi i acaba ara. Ens mereixem una mica millor, millor que passar-nos el dia amargades per pensaments negatius sobre el nostre cos desitjant que fos un altre.

I no es tracta tan sols de tu i de mi. També hi ha la Violet. La teva néta tan sols té tres anys i jo no vull que odiï el seu cos i que això la porti a suprimir la seva felicitat, la seva seguretat i el seu potencial. No vull que la Violet cregui que la seva bellesa és el valor més important i que aquesta per tant va a determinar quant val. Quan la Violet ens observi per aprendre a ser una dona, necessitem ser els millors exemples. Necessitem mostrar amb paraules i accions que la dona és prou bona sent simplement com és. I perquè ella ens crea, hem de creure en nosaltres.

Com més grans ens fem, més gent estimada perdem per accidents i malalties. Les seves morts sempre són tràgiques i massa aviat. De vegades penso sobre el que aquests amics i les persones que els volien haguessin donat per romandre més temps en un cos sa. Un cos que els hagués permès viure una mica més. La mida de les teves cuixes o les línies del teu rostre no serien tan importants. L’important seria estar viu i això seria perfecte.

El teu cos també és perfecte. Et permet aplacar una habitació amb el teu somriure i infectar a tots amb la teva rialla. Et dóna braços per abraçar a la Violet i esprémer-la fins que ella comenci a riure. Cada moment que passem preocupant pels nostres “defectes” físics és un moment malgastat, una porció de vida preciosa que mai tindrem de tornada.

Permetem honrar i respectar els nostres cossos pel que fan i no pel que són. Centrem-nos en tenir una vida saludable i activa, deixem que el nostre pes caigui on hagi de caure i enviem el nostre cos odiat en el passat on pertanyi. Quan de petita mirava aquella foto teva amb el banyador blanc, els meus ulls innocents de nena veien la veritat. Veien amor incondicional, bellesa i saviesa. Veien a la meva mare.

Amb amor, Kasey xx


--


Kasey Edwards és una autora de Melbourne, Austràlia. Si vols saber més sobre els seus llibres fes clic a la seva pàgina web o segueix-a Twitter.


--


Això és un extracte de Dear Mum: una col·lecció de cartes d’esportistes famosos, músics, models, cuiners i autors australians en les que revelen el que els agradaria dir-li a les seves mares abans que sigui massa tard o el que els agradaria haver dit si haguessin tingut l’oportunitat. Els drets d’autor van destinats a la Fundació Nacional contra el Càncer de Mama (National Breast Cancer Foundation). Publicat per Random House. Ja a la venda.

--


AVÍS. Aquesta entrada no és meva... Lʼha escrit Kasey Edwards (web | twitter) sota el títol original Cuando tu madre dice que está gorda i va ser publicat el 24 de novembre de 2014 a Medium. Aquest texte està traduït –“a saco”– gràcies a Google Translate. Ho poso aquí perquè és un dels pocs textes ben escrits que, suposo que com a tants dʼaltres, a mi mʼhan servit dʼINSPIRACIÓ… Això no vol dir que tingui ni drets dʼautor ni tan sols un simple permís per publicar-ho, però la intenció és el que compta, no? ;-)

Cap comentari:

Publica un comentari