Bloc personal,

diumenge, 30 de juny de 2019

Piano no Mori (2018) S01 (El bosque del piano)

[87]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Gaku Nakatani
Guió: Bob Buchholz, Megan Buchholz, Makoto Isshiki (manga)

[ Animació, aventura, drama ] 12 capítols de 25 min.

Sinopsi

IMDb (6,8):
“Dues persones diferents, el fill d’una prostituta i el fill d’un músic professional, desenvolupen un vincle d’amistat a través del seu amor per tocar el piano.”

Crítica

Molt bé l’inici; després es fa pesada…

N’estic una mica fart de música clàssica, però haig de dir que aquesta sèrie, que és justament això, en principi m’ha agradat molt. M’ha agradat fins que els protagonistes es fan grans i ja no passen coses rellevants excepte concursos i més concursos amb imatges gairebé fixes i sonant piano i més piano. Quan expliquen el perquè de cada cosa i tot sentit, es fa agradable de seguir, però quan, a partir del capítol quatre, la cosa es fa monòtona, fa bola…

Resum (amb espòilers)

Un nen criat en un prostíbul i sense cap particularitat especial, coneix un nen que ve d’un altre col·legi que porta anys estudiant piano. Ell, en canvi, ha après per sí mateix a tocar-lo en un piano abandonat enmig del bosc per un pianista que, en tenir un accident molt greu que el va apartar dels grans concerts i en el que va morir la seva dona, i que ara dona classes de música justament a la mateixa escola que van aquests dos nens.

Quan el nouvingut s’assabenta que el professor de música és un reconegut concertista, tot i tenir un pare pianista professional, li demana que li doni classes, però ho refusa. En canvi, en assabentar-se que l’altre noi està tocant un piano impossible de tocar per una persona normal va a escoltar-lo i queda encadilat per la manera que té de fer-ho i pel potencial. És un nen prodigi amb un oïde excepcional que, sentint una melodia una vegada, és capaç de memoritzar-la i tocar-la perfectament. S’ofereix a donar-li classes.

Amb gran paciència l’ensenya les coses bàsiques i a aprendre a tocar sense imitar ningú, tocant d’una manera personal i transmetent les seves pròpies emocions, tot i tocar peces clàssiques, estàndar i perfectament normalitzades.

Tota la sèrie, un cop explicades els primers moments, es dedica a contemplar concurs rera concurs quin dels dos nois és millor pianista. El fill de pianista, amb una gran tècnica, però sense capacitar de transmetre emocions va guanyant tots els concursos. En canvi, el noi prodigi, tot i reconèixer tothom que és el millor pianista que han pogut escoltar mai, i malgrat la seva humilitat, al no tocar el que està perfectament escrit i detallat a les partitures, sempre queda en segon terme.

Cap comentari:

Publica un comentari