Bloc personal,

dissabte, 15 de juny de 2019

The Cloverfield Paradox (2018)

[725]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Julius Onah
Guió: Oren Uziel
Actors: Gugu Mbatha-Raw, David Oyelowo, Daniel Brühl

[ Drama, terror, misteri, ciència ficció ] 1h 42min

Sinopsi

IMDb (5,6):
“Orbitant sobre un planeta a la vora de la guerra, els científics assajen un dispositiu per resoldre una crisi energètica i acaben cara a cara amb una realitat alternativa fosca.”

Crítica

Bastant millor del que m’esperava…

La mala qualificació a IMDb a mi m’ha despistat. Sense ser una gran pel·lícula de les que puguin sentar càtedra, a mi m’ha agradat força. Hi han coses que es veien venir, però d’altres que no. Per mi, molt bé.

Resum (amb espòilers)

Davant l’esgotament de recursos del planeta i per tal d’aconseguir un nou model de font d’energia, un grup de científics intenten una vegada rera l’altra, activar un accelerador de partícules a l’espai sense èxit. Fins que finalment ho aconsegueixen… però de tal manera que dos universos col·lapsen en un de sol de manera que persones d’aquesta univers s’intercanvien amb altres de l’altre. La mateixa estació espacial apareix a l’altra punta del sistema solar, però en l’altre univers, mentre que la d’aquell univers ha caigut.

Un conjunt de situacions impossibles en la ciència actual que només ho són des del punt de vista de xerraires, però que estan ben fetes i te les venen de tal manera que fins i tot poden ser creïbles. Ja posats, fan tot tipus d’aberracions per tal que no resulti avorrida, com ho és, per exemple, un braç amb vida pròpia… Justament això la fa divertida.

Finalment, en l’altre univers hi ha guerra i en el dels protagonistes hi han coses que han canviat, però no ens ho acaben de mostrar. Tot el metratge explica les lluites entre els integrants de l’estació per aconseguir a tornar a fer funcionar l’accelerador per tal de tornar cadascú al seu univers, mentre van morint un a un. Finalment, tot i semblar que tot està arreglat, en l’univers original hi han monstres gegantins destruint la humanitat… una anada d’olla com a cirereta del pastís que, a mi personalment, m’ha fet gràcia.

Cap comentari:

Publica un comentari