IO (2019)

[726]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Jonathan Helpert
Guió: Clay Jeter, Charles Spano
Actors: Margaret Qualley, Anthony Mackie, Danny Huston

[ Aventura, drama, romanç, ciència ficció ] 1h 36min

Sinopsi

IMDb (4,7):
“A mesura que una jove científica cerca una manera de salvar una Terra agonitzant, troba una connexió amb un home que fuig per agafar el darrer transbordador del planeta.”

Crítica

Lenta i avorrida… però a mi ja em va bé…

És lenta, molt lenta, però la història a mi m’ha agradat. Té un què.

Resum (amb espòilers)

El planeta està agonitzant fins arribar el punt que, d’un dia per l’altre, l’atmosfera canvia radicalment, s’innunda d’amoni i la gent mor mentre dorm. Amb molt poc oxigen disponible, la humanitat sencera fuig a una de les llunes de Júpiter, Io, amb la intenció de cercar un nou planeta on començar des de zero.

En la part més alta d’una muntanya on hi ha un observatori, la filla d’un científic que creia que el planeta es podia adaptar a les noves condicions, però que finalment va acabar morint, sobreviu tota sola i continua els seus experiments sense necessitat de mascareta, tot i que, quan s’acosta una tempesta, tot s’inunda d’amoni fins que escampa. En aquests breus moments porta mascareta amb oxigen, d’igual manera que quan baixa a les ciutats a cercar material que li pot fer falta, constatant que noves espècies microscòpiques estan apareixent en absència de l’oxigen. En aquestes escapades aprofita per fer visites al museus, doncs és una cosa que la té captivada.

Un bon dia, un sobrevivent afoamericà que es dirigeix a un dels últims transbordadors que sortiran de la Terra, s’atura en aquest observatori per poder parlar amb el pare de la noia, fins que s’adona que està mort. Mentrestant observem com els dos personatges principals s’acosten malgrat la diferència d’edat. Ella ha continuat la feina del seu pare per aconseguir la immunitat a les noves condicions atmosfèriques i ho ha aconseguit, en part, amb una porqueta que podia respirar i noves espècies d’abelles que s’ha encarregat de mantenir. Al mateix temps, ella va experimentant amb el verí de les abelles en el seu propi cos, per saber si acabarà sent immune a la nova atmosfera.

En un moment donat, ella decideix aparellar-se. Tot esperant un canvi en la direcció del vent per poder agafar l’últim transbordador, ella li explica com aconseguir més heli pel seu globus, tot i que, en un últim moment ella decideix quedar-se a la Terra. Davant seu, es treu la mascareta per saber si és immnune o no. Ell porta el missatge als nous colons de que, malgrat tot, la Terra no està perduda. Només cal adaptar-se. L’escena final és de la noia a la platja, veient les onades, un desig que tenia des de petita, al costat del seu fill mulat.