Blue Giant (2023)

[1242]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Yuzuru Tachikawa
Guió: Number 8 (manga: Shinichi Ishizuka)
Música: Hiromi Uehara
Estudi: NUT
Veus de doblatge: Yūki Yamada, Shōtarō Mamiya, Amane Okayama
Estrena: 17/02/23
Títol original: Blue Giant

[ Animació, drama, musical, seinen ] 1 h. 59 min.
Wikipedia   |   MyAnimeList (8,37) (8.383)

Sinopsi

IMDb (7,9) (2K):
“El Dai Miyamoto, un estudiant de Sendai*, rep un saxo com a regal del seu germà, el Masayuki. Comença a practicar immediatament.”

(*): Sendai, a 325 Km al nord de Tòquio, encara principal illa de Honshū, una mica més al nord de Fukushima (desastre nuclear).

Crítica

Hi ha massa coses que grinyolen bastant i no s’aguanten per enlloc, però en general està d’allò més bé, sobretot quan escoltes l’inigualable Hiromi Uehara…

Basada en un manga seinen de Shinichi Ishizuka ja conclòs publicat entre 2013 i 2016 amb un total de deu volums. Hi han onze volums més per un spin-off, Blue Giant Supreme (2016-20) i nou volums més per un segon spin-off, Blue Giant Explorer (2020-23). Actualment en publicació un tercer spin-off, Blue Giant Momentum (2023-act.), amb dos volums de moment. Algunes de les portades del volums tankōbon imiten portades de discos de jazz clàssiques i ben reconeixibles o, si més no, l’estil clàssic habitual en els discos de jazz.

Atenció a la banda sonora de la pel·lícula: Hiromi Uehara on-fire! I a bé de Déu que cada cop que la Uehara toca alguna melodia de fons, acompanyament o arranjament es nota –osti si es nota– i és justament el que més val de la pel·lícula.

El que grinyola per tot arreu és el plantejament de la història que, si està bé (o és habitual) per un manga serialitzat, en canvi no té cap sentit en una història completa en format pel·lícula. Una “simple” obsessió no pot aconsegui una fi.

Per altra banda, em carrega el so del saxo tocat tota l’estona en la màxima intensitat. Un saxo té més registres, especialment agradables quan toca fluixet i acomposadament amb el ritme adequat. En tot moment, quan s’aprecia el protagonista tocant el saxo, ho fa en el límit, buscant el so esquerdat com si això fos el signe de la intensitat. A més, la posició sempre és movent desproporcionadament el cos amb el saxo penjant entre les cames com si d’un signe fàl·lic es tractés.

Estereotips que no ajuden i fan desconnectar-te ràpidament de la història. En aquest sentit trobo que és una pena no haver aprofitat l’ocasió per explicar adequadament el què és el jazz, els diferents tipus, els diferents enfocaments, el ritme, l’harmonia, instruments principals… però la culpa la té el manga. ;-)

Resum (amb espòilers)

A la pel·lícula les coses del passat s’expliquen molt esbossadament i es centra en que el Dai Miyamoto s’obsessiona amb la idea de ser el millor saxofonista del món (… amb això és suficient) de manera autodidacta pràcticament sense rebre cap tipus de classe. Se’n va a Tòquio i, sense avisar, es presenta a casa d’un amic de la infància, el Shunji Tamada, que ara està estudiant a la universitat, i s’hi instal·la com si fos un okupa. Es pensa que de seguida podrà tocar per a la gent del carrer i guanyar-se la vida, però l’únic que veiem és que, això sí, assaja molt intensament al carrer independentment de les condicions metereològiques. Sembla que, com més intensament assaji, millor toca (…). Finalment acaba treballant a la construcció per guanyar-se la vida i, quan cobra la setmanada, li passa una part al seu company de pis.

Un bon dia escolta un concert i se’n sorprèn de la qualitat del pianista, el Yukinori Sawabe, al qui, sense pensar-s’ho dos cops, li demana de tocar. El Sawabe porta tocant el piano des dels quatre anys… per tant, ara que en té divuit, porta catorze anys tocant. El Dai només en porta tocant tres. Un dia, assajant, el Dai li demana al company de pis Tamada, que li porti el ritme amb un pal i un llauna de cola, situació que el fa despertar i, veient que a la universitat tampoc farà res de nou, decideix començar a aprendre a tocar la bateria. El Sawabe no surt del seu astorament, però la insistència del Dai fa que el Sawabe li doni algunes instruccions bàsiques i comencen a assajar tots tres junts.

Malgrat les diferències de nivell entre els tres integrants, finalment tenen una actuació i es bategen amb el nom de Jass. Una cosa porta a l’altra i mica en mica comencen a tocar, cada cop millor i comencen a tenir certa anomenada. El Sawabe intenta contactar amb l’amo del local del So Blue (clara referència al Blue Note de Tòquio), però després d’escoltar-los li diu que el saxo tenor és una bèstia, el bateria és un diamant en brut, però que el pianista és un farsant. Això l’enfonsa i assaja sense parar durant tres dies (…). Malgrat tot, es refà anímicament i, quan li demanen de substituir un pianista en un grup nordamericà consolidat, dona el millor d’ell mateix i es llueix.

Finalment aconsegueixen l’actuació al So Blue, però la nit anterior el Sawabe és atropellat per un conductor adormit i la mà dreta li queda destrossada. El Miyamoto i el Tamada fan igualment l’actuació a mode de duet encandilant el públic. Quan acaben i li dediquen al pianista l’actuació, el Sawabe es presenta amb l’ull dret tapat i el braç dret també embenat i fan el bis amb ell encara que tocant només amb la mà esquerra.

==

“Definitivament em convertiré en el millor intèrpret de jazz del món!”

Blue Giant segueix al Dai Miyamoto, que és membre del club de bàsquet. Un dia, mentre assisteix a l'escola secundària, un amic el porta a una actuació de jazz en directe, que l'inspira profundament. A partir de llavors, comença a practicar el saxo tenor per ell mateix, sense la capacitat de llegir partitures.

Plou o fa sol, de dia o de nit, el Dai continua practicant. Durant la seva primera actuació, és criticat pel públic, però, el ai bufa apassionadament el seu saxo. Comença una història d'assolir el seu objectiu de manera temerària i sincera.

==

La història del manga explica com el Dai Miyamoto, un estudiant de secundària que viu a la ciutat de Sendai, a la prefectura de Miyagi, té una personalitat recta, però vivia una vida estudiantil sense saber què volia fer en el futur. Un dia, va escoltar una cançó de jazz i es va interessar per ella. Comença a treballar a temps parcial per comprar-se un saxo. El seu germà, el Masayuki, que en sabia, va comprar un saxo amb préstec i li va regalar. El Dai, que cada dia practicava el saxo a la vora del riu després de l'escola, va ser convidat a actuar en directe pel propietari d'una botiga d'instruments musicals que va conèixer mentre comprava canyes. Un client habitual li va cridar que només era fort i sorollós; va baixar de l'escenari atordit i se'n va anar a casa. Després d'això, mentre continua la seva pràctica diària, el mestre del bar de jazz on el Dai ha aparegut li presenta al Yui, un instructor de classe de música. Tot i que va donar moltes notes a l'actuació del Dai, va ser convidat a venir a casa seva la propera vegada i el Dai va acceptar de bon grat. En assistir a classes, el rendiment del Dai va augmentar en poder i el seu costat delicat també va millorar. El Dai decideix traslladar-se a Tòquio després de graduar-se de secundària per convertir-se en saxofonista, i convida els clients del bar de jazz que el van cridar al primer escenari abans de venir a Tòquio a escoltar la seva actuació actual. El client habitual va sortir de la botiga després d'escoltar l'actuació fins al final mentre arrufava les celles.