Bloc personal,

divendres, 15 de desembre de 2017

Gekijouban Ano Hi Mita Hana no Namae o Bokutachi wa Mada Shiranai. (2013) (Anohana: The Flower We Saw That Day)




[545]

Preciosa és poc…

Títols com aquest despisten… pel que he vist, en espanyol es traduiria senzillament “Carta a Menma”, però també és coneguda popularment com “Anohama”… i ja està. Tot més clar, no? El títol confon també perquè, a més, hi ha una paraula afegida al principi “Gekijouban” i és perquè d’aquesta història hi ha de tot i era una manera de remarcar que això era “the movie”, tal i com remarquen en anglès: novel·la serialitzada (2 volums, 2011), sèrie anime per televisió (11 capítols, 2011), manga (3 volums, 2012-13), vídeo-joc (2012), pel·lícula (aquesta, 2013), manga de la pel·lícula (1 volum, 2013) i pel·lícula per televisió amb actors (2015)…

La pel·lícula està feta per plorar des del principi fins al final i a menys que ho relativitzis tot, acabes plorant. Si se li ha de posar algun però, és que hi han moments que aquest interés en que ploris està massa exagerat… no caldria tant d’interés, doncs acaba passant el que és inevitable, ni que sigui una llagrimeta. Tot està fet i pensat per portar-te a aquesta situació: la història, la banda sonora, les precioses “postals”, els personatges, les veus originals de doblatge (molt important, que sembla que al Japó tenen molt en compte i jo no donava la suficient importància fins veure/escoltar aquesta pel·lícula). I un altre però és que, en la meva opinió hi han excessius i potser innecessaris flashbacks que al final, en un primer visionat, fa que et puguis perdre amb facilitat per no saber en quin moment estàs.



IMDb (7,4):
“Un grup d’amics se separen quan una d’ells mor en un accident. Més tard ella torna com un fantasma intentant entrar al cel, però necessita que els seus amics li atorguin un desig.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada