A.I.C.O. Incarnation (2018) S01

[63]

Valoració

Fitxa tècnica

12 capítols de 24 minuts

Sinopsi

IMDb (6,4):
“Tot el que Aiko sabia fins ara era una mentida. Ara, s’uneix a un equip de rescat per arribar al lloc on la irrupció va començar per aturar-la per sempre i salvar la seva família.”

Una mica més d’explicació de la mà de la Wikipedia:
“L’any 2035, es va crear un projecte de recerca biològica per crear un organisme cel·lular artificial i intel·ligent (AICO) que va donar lloc a un incident anomenat “Irrupció”, que va transformar Kurobe Gorge en una zona de quarantena infestada per un creixement desenfrenat d’organismes sintètics anomenats Matèria. Dos anys més tard, l’estudiant de batxillerat Aiko Tachibana descobreix que pot ser el duplicat d’una noia atrapada en la matèria, la família de la qual va desaparèixer a la irrupció. Un estudiant enigmàtic, Yuya Kanzaki, proposa resoldre el misteri portant-lo amb un grup de rescat professional al punt principal que era el centre de la irrupció.”

Crítica

Farcida de tòpics, lenta i avorrida… molt decebedora!

La premissa inicial sembla estar interessant. Hagués pogut ser una altra cosa… Però francament, per ser de Netflix, n’esperava bastant més. Pel que he llegit, està basat en un manga shōnen recopilat fins ara en un sol volum, però que es va publicant mensualment des de novembre de 2017 fins ara i, amb només 6 mesos, ja n’han tret una sèrie de 12 capítols. Potser han corregut massa.

Per sobre de tot, avorrida i lenta. Salvant les diferències de temps i de context, l’animació em recordava la clàssica animació de Heidi, Marco i Mazinger Z que, sense pràcticament gens d’animació (o la puntual i mínimament essencial), allargant el minutatge de cada capítol. Els escenaris d’interiors d’edificis bastant deficients en fugues i proporcions… Gestos i sons (de sorpresa, per exemple) excessivament repetits.

Els tòpics, una barreja de:

• Ghost in the Shell (la consciència)
• els monstres de Ghibli (El viatge de Chihiro o La princesa Mononoke, per exemple)
• Power Rangers (l’equip de rescat)
• Akira (màquines)

Que amb aquests ingredients és difícil que la recepta surti malament… però que, per mi, ha quedat clarament insuficient davant les expectatives. Que sigui shōnen no és excusa.

La música és de les poques coses que en podria parlar bé. És maca i enganxosa, tal i com, és de suposar, saben fer com ningú els japonesos.