Dos quarts de deu del matí, una hora ben concorreguda. La cafetera pita amb aquell habitual soroll agut en el moment que escalfa la llet. El brogit de les tasses acariciant plats i culleretes, tots correctament alineats sobre la barra. La remor de fons de la gent parlant de les seves coses. La banda sonora d’un dia com qualsevol altre.
Només entrar, una parella engolint un croissant en una mà i la tassa del cafè amb llet fumejant, gairebé cremant, a l’altra, com qui se li va la vida. Una mica més enllà, el senyor Mariano fent el seu entrepà habitual, però avui acompanyat d’una copeta de vi. Sembla que hi ha gana, perquè ja està fent una altra mossegada quan encara no s’ha empassat l’anterior. I a mà esquerra, una taula de quatre ben animada amb les mares de sempre que acaben de deixar els seus fills a l’escola. M’assec a l’única taula que queda lliure arran de finestra i espero el meu cafè mentre fullejo el diari del dia.
Avui el protagonisme el porta, per variar, la Belén que, entre riures de les seves companyes i mirades de reüll mig avergonyides, va explicant fil per randa tots els detalls del moment en el que va arribar ahir per la tarda a casa i li va fer una mamada al Joan, el seu marit. Segons ella, feia dies que duia molt estrès acumulat a sobre i, a cada paraula del Joan, ella li deixava anar un renec. N’era conscient que, amb les dificultats que havia tingut últimament a la feina, ell tampoc estava passant el seu millor moment, així que, només arribar, va anar per feina…
La conversa a la taula del costat s’ha animat tant que, malgrat l’esforç continu que fan per anar baixant la veu, no sóc l’únic que s’ha enterat de pràcticament tot. Les mirades còmplices de la gent que està més allunyada i el riure sota el nas de tothom, fa evident que no es tracta d’un cas especial de tafaneria per la meva part, sinó que sóc espectador d’una pel·lícula en el món real.
Al final, un dia més al bar de la cantonada de baix. El que explicava el diari, ara mateix, ja no ho recordo massa bé. Però de la mamada de la Belén, ja no me’n podré oblidar.
Només entrar, una parella engolint un croissant en una mà i la tassa del cafè amb llet fumejant, gairebé cremant, a l’altra, com qui se li va la vida. Una mica més enllà, el senyor Mariano fent el seu entrepà habitual, però avui acompanyat d’una copeta de vi. Sembla que hi ha gana, perquè ja està fent una altra mossegada quan encara no s’ha empassat l’anterior. I a mà esquerra, una taula de quatre ben animada amb les mares de sempre que acaben de deixar els seus fills a l’escola. M’assec a l’única taula que queda lliure arran de finestra i espero el meu cafè mentre fullejo el diari del dia.
Avui el protagonisme el porta, per variar, la Belén que, entre riures de les seves companyes i mirades de reüll mig avergonyides, va explicant fil per randa tots els detalls del moment en el que va arribar ahir per la tarda a casa i li va fer una mamada al Joan, el seu marit. Segons ella, feia dies que duia molt estrès acumulat a sobre i, a cada paraula del Joan, ella li deixava anar un renec. N’era conscient que, amb les dificultats que havia tingut últimament a la feina, ell tampoc estava passant el seu millor moment, així que, només arribar, va anar per feina…
La conversa a la taula del costat s’ha animat tant que, malgrat l’esforç continu que fan per anar baixant la veu, no sóc l’únic que s’ha enterat de pràcticament tot. Les mirades còmplices de la gent que està més allunyada i el riure sota el nas de tothom, fa evident que no es tracta d’un cas especial de tafaneria per la meva part, sinó que sóc espectador d’una pel·lícula en el món real.
Al final, un dia més al bar de la cantonada de baix. El que explicava el diari, ara mateix, ja no ho recordo massa bé. Però de la mamada de la Belén, ja no me’n podré oblidar.
He presentat aquest relat a un concurs (III concurs “Relats per al cafetó”) i, al principi, li havia posat de títol La mamada, però finalment l’he deixat com està ara. Les bases deien que era un concurs obert a qualsevol persona aficionada a l’escriptura, establien un màxim de 400 paraules i havien de ser relats que acompanyessin el cafetó, valorant el sentit de l’humor, la creativitat i la imaginació. No cal dir que “no hi ha hagut sort”… ;-) No sé si perquè era massa agosarat o simplement perquè el nivell és el que és.
La veritat és que, rellegint-lo ara, al meu cap funcionava molt millor de com ha quedat escrit. Realment és bastant mediocre, narrativament parlant. Algun dia aprendré a construir frases ben fetes.
Em sembla haver llegit que s’hi han presentat 17 escrits i que 16 es publicaran… i no sé per què, aquest serà l’únic exclòs… ;-) No sabia que hi haguessin normes per valorar què es pot publicar i què no.
ACTUALITZAT: Finalment sí he estat inclòs… mira que sóc malpensat! ;-)
Aquí el PDF amb el document dels relats. Hi ha relats que a mi m’han agradat força, però justament el guanyador és dels que menys m’ha agradat. El guanyador de l’accèsit està molt millor que el guanyador… en la meva opinió, és clar. I el que veig és que les faltes d’ortografia, que n’hi han, no estan corretgides. Jo en tenia una de ben grossa i s’ha quedat. No sé pas quin criteri hi havia quan, les faltes d’ortografia bàsiques, almenys en la publicació del fulletó, no han estat corretgides.
[ Llistat d’escrits i relats ]
Comptador de paraules: 388
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada