20,000 Leagues Under the Sea (1916)

[624]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Stuart Paton
Guió: Jules Verne (basada en la seva novel·la)
Actors: Allen Holubar, Dan Hanlon, Edna Pendleton

[ Acció, aventura, ciència ficció ] 1h 45min

Sinopsi

IMDb (7,0):
“El capità Nemo ha construït un submarí fantàstic per la seva missió de venjança. Ha viatjat més de 20.000 llegües a la recerca de Charles Denver, un home que va causar la mort de la princesa Daaker. En veure el que havia fet, Denver va segrestar la filla al seu iot i va marxar. L’abandonà en una illa misteriosa i ara ha tornat després de tots aquests anys per veure si encara està viva i si els malsons que té es detindran. La filla ha estat trobada per cinc supervivents d’un globus de l’exèrcit de la Unió que es va estavellar a prop de l’illa. A la mar, el professor Aronnax estava a bord del vaixell ’Abraham Lincoln’ quan Nemo el va enfonsar i va salvar al professor, la seva filla i altres dos homes a l’aigua. Els presoners al principi, són ara tractats com a convidats per veure el món submarí i per caçar sota les onades. Nemo també els explicarà sobre el Nautilus i la revenja que l’ha impulsat durant tots aquests anys.”

Crítica

Massa llarga, no?

La història és per esplaiar-se, però només posant Jules Verne al cartell ja venien entrades segur. A més afegien el nom de Nemo i èxit assegurat. De fet el títol és el de menys… Però justament per tot això tampoc calia inventar-se part de la història si la mateixa història ja era bona. Ara que, pensant-ho millor, és el que es fa justament ara, no?

La “gràcia” de la pel·lícula, com ella mateixa s’autopromociona en els títols de crèdit, és la de mostrar un “sistema exclussiu de filmació sota l’aigua” i que guarden en secret. Suposo que, per l’època, que tothom pogués veure imatges submarines amb taurons de veritat i bussos caminant sota l’aigua ja era per si mateix un gran avanç. Ara bé, l’escena del pop gegant en la que el mateix escafandrista s’ha d’agafar els tentacles per lligar-se com i si s’hagués quedat atrapat és, com a mínim, de risa… almenys vista cent anys després de la seva filmació.

També fa molta gràcia l’afegitó de la història, si més no encara més exòtica, la part índia i, sobretot, els maquillatges excessivament foscos per fer entendre que són indis. Es fa molt estrany veure el Nemo com un príncip indi i, a més, amb ulls clar, com la seva filla.

Resum (amb espòilers)

Una estranya i gegantina “criatura del mar” ha estat arrasant els mars. El vaixell naval nord-americà Abraham Lincoln és enviat a investigar, però és atacat per “la criatura” que resulta ser el Nautilus, el fantàstic submarí de l’enigmàtic Capità Nemo. A continuació, a “un estrany rescat”, fa pujar el submarí a la superfície i rescata els que han caigut per la borda, incloent el professor Aronnax i la seva filla (que són francesos). Després d’obligar-los a prometre de no escapar, Nemo els mostra les meravelles del món submarí i fins i tot els porta a caçar al fons del mar.

Mentrestant, els soldats d’un globus de l’exèrcit de la Unió es troben en una misteriosa illa, no gaire lluny del submarí. Troben una noia salvatge que viu sol a la illa (“una nena de la natura”).

El vaixell de Charles Denver arriba a la illa. Un ex oficial colonial destinat a l’Índia, ha estat perseguit pel fantasma d’una dona (Princess Daaker) que va atacar fa anys; ella es va apunyalar a si mateixa en lloc de sotmetre’s a ell. i a fugir amb la seva jove filla que després va abandonar a la illa. El tormentat Denver l’ha tornat a veure.

Un dels soldats de la Unió segresta la noia salvatge i la porta al vaixell Denver. Un altre soldat neda a bord per rescatar-la. Al mateix temps, Nemo descobreix que el vaixell pertany a Denver, l’enemic que ha estat buscant tots aquests anys. El Nautilus destrueix el vaixell amb un torpede, però el capità Nemo salva la noia i el seu salvador.

En escenes de flashback elaborades a l’Índia, Nemo revela que és el príncep Daaker i que va crear el Nautilus per venjar-se de Charles Denver. Està encantat de descobrir que la noia salvatge abandonada és la seva filla perduda, però la seva emoció és tal que acaba morint. La seva lleial tripulació l’enterrarà al fons marí. Es dissolen i el Nautilus queda a la deriva a la seva pròpia tomba sota l’aigua.

Inside Llewyn Davis (2013)

[623]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Ethan Coen, Joel Coen
Guió: Ethan Coen, Joel Coen
Actors: Oscar Isaac, Carey Mulligan, John Goodman

[ Drama, comèdia negra, música ] 1h 44min

Sinopsi

IMDb (7,5):
“Una setmana en la vida d’un jove cantant mentre navega per l’escena folklòrica del Greenwich Village de 1961.”

Crítica

Curiosa…

Per mi és un experiment, si més no, curiós, on l’important són els “cameos” i jocs mentals en els que, si coneixes l’actor, acabes curtcircuitat… és a dir, l’actor principal és el de els dos últims capítols de la Guerra de les Galàxies (Star Wars: Episode VII - The Force Awakens (2015) i Star Wars: Episode VIII - The Last Jedi (2017)) i, en un moment molt puntual de la pel·lícula, quasi anecdòtic, es troba un secundari que, a més a més, no se li dona gens d’importància i, que en altres pel·lícules senzillament em feia gràcia la seva aparició de secundari o protagonista, ara veig que és un tros d’actor: estic parlant del fill de Han Solo i Leia Skywalker, el net de Darth Vader, Adam Driver! Afegeix-li l’aparició de Justin Timberlake, el paperàs que fa John Goodman –com aquell qui no vol la cosa– en un paper també anecdòtic i t’explota el cap!

He començat a veure aquesta pel·lícula sense saber de què anava i sense esperar-me res. No coneixia ni actors ni directors. I he de dir que, per moments, m’ha semblat una pel·lícula mediocre. Però, a mesura que ha anat avançant, he anat descobrint coses i petites joies, tot i que la sorpresa final ha estat al llegir els títols de crèdit.

La primera errada per la meva part –o per part de la direcció de la pel·lícula que no ha sabut fer-m’ho veure– era pensar en tot moment que era una pel·lícula ambientada en el moment actual, tot i no parar de sortir cotxes de la dècada de 1960: no captava el missatge…

Resum (amb espòilers)

El febrer de 1961, Llewyn Davis és una cantant de folklore al Greenwich Village de la ciutat de Nova York. El seu company de duo, Mike Timlin, ha mort per suïcidi; el seu recent àlbum solista Inside Llewyn Davis no s’està venent; no té diners i està dormint als sofàs d’amics i coneguts. Ell toca al cafè de Gaslight una nit i després surt al carreró.

Llewyn es desperta a l’apartament d’un parell amics més grans i més rics, els Gorfeins. Quan surt, el gat dels Gorfeins s’escapa i se li tanca la porta al sortir. Llewyn porta el gat a l’apartament de Jim i Jean Berkey. Jean accepta de mala gana deixar que Llewyn es quedi aquella nit. Jean li diu a Llewyn que està embarassada, amb la possibilitat que sigui fill de Llewyn.

Al matí següent, el gat dels Gorfeins s’escapa de nou. Més tard, Jean demana a Llewyn que pagui un avortament, tot i que està molesta perquè podria estar perdent el fill de Jim.

Llewyn visita a la seva germana amb l’esperança de demanar diners en prèstec, però s’adona que no serà possible. La seva conversa deixa clar que viuen en mons diferents. Ella li dona una caixa de les seves pertinences, però ell li diu que la tiri. Ella esmenta que podria guanyar diners tornant a la marina mercant.

Per invitació de Jim, Llewyn grava una cançó amb temàtica de viatge espacial amb Jim i Al Cody. Necessitat de diners per a l’avortament, Llewyn accepta un import immediat de 200$ dòlars en comptes dels drets d’autor. Llewyn queda amb Jean quan el ginecòleg li informa que no li costarà res perquè una núvia anterior no va passar finalitzar un altre avortament que Llewyn havia pagat, per la qual cosa va decidir tenir el bebè i es va mudar a Ohio sense dir-li res.

Mentre parla amb Jean en una cafeteria, Llewyn atrapa el que creu que és el gat de Gorfeins i el torna aquell vespre. Després de sopar li demanen que toqui alguna cosa, tot i que ho fa amb desgana, canta “Fare Thee Well”, una cançó que ha gravat amb Mike. Quan la senyora Gorfein comença a cantar la part de Mike, Llewyn s’enfada i li crida. La senyora Gorfein surt de la taula plorant i torna amb el gat, havent-se adonat que no és el seu. Llewyn surt amb el gat.

Llewyn viatja amb dos músics conduint a Chicago: el poeta Johnny Five i l’odiós músic de jazz Roland Turner. En un restaurant de la carretera, Roland es desploma d’una sobredosi d’heroïna. Tots tres es posen al costat de la carretera per descansar, però quan un oficial de policia els diu que continuïn la marxa, sospita que Johnny està borratxo i li diu que surti del cotxe. Johnny es resisteix i és arrestat. Sense les claus, Llewyn abandona el cotxe, deixant enrere el gat i l’inconscient de Roland. A Chicago, Llewyn fa una audició per a Bud Grossman, que diu que Llewyn no és adequat per ser un artista solista, suggereix que podria incorporar-lo en un nou trio que està formant. Llewyn rebutja l’oferta i torna a Nova York. Conduint per la carretera, colpeja el que tem que sigui el mateix gat.

De tornada a Nova York, sentint-se esgotat i fora de les opcions per fer alguna cosa de bé, Llewyn utilitza els seus últims 148$ per pagar endarreriments de les quotes per tornar a formar part de la unitat de marina mercant i visita al seu pare malalt. Llewyn cerca la seva llicència mariner per poder embarcar-se a la marina mercant, però finalment la seva germana ha llançat la caixa a la brossa. Llewyn torna a la confraria per reemplaçar-la, però no es pot permetre la tarifa de 85$. Llewyn visita a Jean i ella li diu que li ha conseguit un concert a Gaslight.

Llewyn s’assabenta que Pappi, el gerent, també tenia relacions sexuals amb Jean. Llewyn, enutjat per això, ridiculitza una cantant en la seva actuació i és expulsat del local. Després va cap a l’apartament de Gorfeins on, malgrat l’últim entrebanc, li donen la benvinguda. Allà s’assabenta que la cançó que havia gravat és probable que sigui un gran èxit i tindrà molts beneficis en drets d’autor. Està sorprès de veure que el seu gat, l’Ulisses, ha trobat el seu camí cap a casa.

Tornant a una versió ampliada de l’escena d’obertura de la pel·lícula, Llewyn actua a Gaslight. Pappi es burla de Llewyn per la nit anterior i li diu que un amic seu l’està esperant al carreró. Mentre surt, Llewyn veu a un jove Bob Dylan actuar. Llewyn és colpejat per un home amparant-se en la foscor per haver-se burlat de la seva dona la nit anterior. Llewyn mira com l’home surt en un taxi i li llança un “Au revoir”.

#funnywordsgift (190)

“With glories, memories are forgotten.”

[190]

The Bridge on the River Kwai (1957)

[622]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: David Lean
Guió: Pierre Boulle (novel·la), Carl Foreman, Michael Wilson
Actors: William Holden, Alec Guinness, Jack Hawkins

[ Aventura, drama, guerra ] 2h 41min

Sinopsi

IMDb (8,2):
“Després de marcar les seves diferències amb un comandant del campament japonès, un coronel britànic col·labora per supervisar la construcció per part dels seus homes d’un pont ferroviari per als seus captors, tot i que obliga a un pla dels aliats per tal de destruir-lo.”

Crítica

No la recordava ben bé així…

És a dir, la part final de la pel·lícula, el fet de volar el pont, sí, però tota la trama prèvia, la lluita personal entre el coronel japonès Saito i el coronel britànic Nicholson, que justament és el gruix de la pel·lícula, no el recordava pas. En qualsevol cas, una obra mestra d’aquestes que ja no es fan, es miri com es miri. Un clàssic… que acabaria postil·lant el Sergi Pàmies.

Resum (amb espòilers)

A principis de 1943, els presos de guerra britànics arriben amb tren a un campament de presó japonès a Birmània. El comandant, el coronel Saito, els informa que tots els presoners, independentment del rang, treballaran en la construcció d’un pont ferroviari sobre el riu Kwai que connectarà Bangkok i Rangoon. L’oficial britànic, el tinent coronel Nicholson, informa a Saito que les convencions de Ginebra eximeixen els oficials del treball manual. Més tard, Nicholson prohibeix els intents d’escapament perquè se’ls ha ordenat la seva rendició i s’escapen pot ser vist com un desafiament a les ordres.

A l’assemblea del matí, Nicholson demana als seus oficials que no es moguin quan els homes enrolats marxen a treballar. Saito amenaça amb afusejar-los, però Nicholson es nega a retrocedir. Quan el major Clipton, l’oficial mèdic britànic, adverteix a Saito que hi ha massa testimonis per a que s’escapi d’un assassinat, Saito deixa als oficials de peu tot el dia en una intensa calor. Aquella mateixa tarda, els oficials el col·loquen en una barraca de càstig, mentre que Nicholson està tancat en una caixa de ferro, “el forn”.

Mentrestant, tres presoners intenten escapar. Dos són morts a trets, però el comandant americà Shears s’escapa, encara que mal ferit. Es troba un poble d’indígenes que el curen i després l’ajuden a sortir en barca.
Mentrestant, els presoners treballen el menys possible i sabotegen el que poden. Si Saito no compleix amb el seu termini, es veurà obligat a suïcidar-se pel ritual. Desesperat, utilitza l’aniversari de la victòria japonesa a la guerra russo-japonesa com una excusa per treure el coronel de la gàbia i anuncia una amnistia general, alliberant a Nicholson i als seus oficials eximint-los del treball manual.

Nicholson està sorprès per la mala feina feta pels seus homes. Sobre les protestes d’alguns dels seus oficials, ordena al capità Reeves i el major Hughes que dissenyin i construeixin un pont adequat per mantenir la moral dels seus homes. Com que els enginyers japonesos havien triat un lloc amb cimentació flonja, la construcció original queda abandonada i comencen un nou pont més avall sobre roca.

Shears, l’americà que va poder escapar, està gaudint de la seva estada a Ceilan quan un capità britànic el convida a unir-se a una missió per destruir el pont abans de completar-se. Shears està tan espantat, que confessa que no és un oficial; en va suplantar un, esperant un millor tracte dels japonesos. Warden respon que ja ho sabia i que l’armada nord-americana va acceptar transferir-lo als britànics per evitar-ne la vergonya. Al adonar-se que no té cap opció, “s’ofereix” voluntari.

Mentrestant, Nicholson esperona els seus homes per completar el pont a temps. Per a ell, la seva finalització exemplificarà l’enginy i el dur treball de l’exèrcit britànic molt després de l’acabament de la guerra. Quan demana que els seus homòlegs japonesos hi col·laborin, un derrotat Saito respon que ja ha donat l’ordre. Clipton expressa seriosos dubtes sobre el coratge dels esforços del coronel Nicholson per construir el pont per demostrar la seva superioritat davant els japonesos.

Un grup d’elit de quatre homes, inclòs Shears, salta en paracaigudes per arribar al pont i destruir-lo, tot i que un és mort en l’aterratge. Més tard, Warden és ferit en una trobada amb una patrulla japonesa i ha de ser transportat en una llitera improvitzada. Ell, Shears i el tinent canadenc Joyce arriben al riu a temps amb l’ajuda de les dones siameses portadores i el cap del poble, Khun Yai. Aprofitant la nit, col·loquen els explosius plàstics a les torres del pont per sota de la línia d’aigua.

Un tren amb importants dignataris i soldats està programat per ser el primer a creuar el pont l’endemà, així que esperen a destruir-los a la vegada. No obstant això, al matí, el nivell d’aigua ha caigut, exposant el cable que connecta els explosius amb el detonador. Nicholson veu el cable i li crida l’atenció a Saito. A mesura que s’apropa el tren, es precipiten a la vora del riu per investigar.

Joyce, el que ha de fer accionar el detonador, és descobert i mata Saito. Nicholson crida perquè l’ajudin, mentre intenta impedir que Joyce arribi al detonador. Quan Joyce és mortalment ferit per un tret japonès, Shears neda pel riu, però també és disparat. Reconeixent a Shears moribund, Nicholson exclama: "Què he fet?" El capità britànic ferit i planificador del pla, des de la distància acomponyat per les portadores siameses, dispara un morter ferint a Nicholson. El coronel moribund s’acosta cap al detonador i cau sobre ell amb el temps just de volar el pont i enviar el tren cap al riu que hi ha a sota. El capità es dirigeix ​​cap als únics supervivents de la incursió comuna, les portadores siameses i demana perdó per haver de matar a Joyce i Shears, i llança el morter disgustat i es prepara per sortir. Clipton, observant la carnisseria, sacseja el cap murmurant: “La bogeria, la bogeria!”.

91,5 Kg

Seguint la gràfica marcada en les anteriors ocasions.

91,5 Kg

[Gràfica a Google Drive.]

Super (2010)

[621]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: James Gunn
Guió: James Gunn
Actors: Rainn Wilson, Ellen Page, Liv Tyler, Kevin Bacon

[ Acció, comèdia, drama ] 1h 36min

Sinopsi

IMDb (6,8):
“Després que la seva dona caigui sota la influència d'un narcotraficant, un noi “normal i corrent” es transforma en Crimson Bolt, un superheroi amb les millors intencions, però que no té habilitats heroiques.”

Crítica

Semblava que havia de ser un bunyol, però al final té el seu què…

Si pels primers minuts fos, deixaria de mirar-la ràpidament. Els prejudicis són molt dolents. L’únic que la salva és l’excel·lència del càsting on, fianlment, t’acabes preguntant què hi fan actors d’aquest calibre en una merda com aquesta. Mica en mica, però, la cosa s’arregla i el final és realment brillant. Tot en el context de comèdia depressiva de “sèrie B” amb un punt gore molt interessant, és clar.

Resum (amb espòilers)

Frank Darbo és un cuiner contractat temporalment que recorda els seus dos únics bons records d’una vida decebedora: es va casar amb la seva esposa, Sarah, i un incident en què va dirigir un oficial de policia per atrapar un lladre. Frank immortaliza aquests dos esdeveniments en un parell de dibuixos de llapis de colors que penja a la seva paret per inspiració. Sarah, una addicta en recuperació, deixa a Frank per a Jacques, un propietari carismàtic del club de striptease l’enganxa a les drogues. Frank s’enfonsa en la depressió, on té una visió en què el dit de Déu el toca i es troba amb el sant Venjador, un superheroi d’un programa de televisió d’accés públic (basat en la sèrie real de superherois cristians, Bibleman), qui li diu a Frank que Déu l’ha triat per un propòsit molt especial. Frank creu que Déu l’ha triat per convertir-se en un superheroi i va a una botiga de còmics local per inspiració. La seva visió de que està dissenyant com a nou superheroi es reuneix amb l’entusiasme de la recepcionista de la botiga de còmics, Libby. Frank crea un vestit de superheroi i assumeix la identitat de “The Crimson Bolt”.

Armat amb una clau de bec de lloro per tuberies, comença a lluitar contra el crim fotent pallisses salvatges a diversos camells, que van des de traficants de drogues i pederastes fins a un home que se salta la cua al cinema. The Crimson Bolt aviat es converteix en una sensació mediàtica. Inicialment, els mitjans ho veuen com un psicòpata violent, però comença a apreciar-se públicament després que els antecedents criminals de moltes de les seves víctimes surtin a la llum. Frank més tard intenta rescatar a Sarah a la casa de Jacques, però els matons de Jacques el reconeixen sota el vestit i li disparen a la cama mentre fuig mentre saltant una tanca.

Ferit, Frank es dirigeix ​​a Libby per obtenir ajuda. Libby persuadeix Frank perquè li permeti convertir-se en la “companya de l’heroi”, batejant-se “Boltie” i dissenyant un vestit groc i verd. Ella demostra estar encara més desquiciada que Frank, utilitzant el pretext de ser superheroi per matar gairebé a un home que possiblement va ratllar el cotxe d’una amiga seva. Frank decideix deixar-la anar, però canvia d’opinió quan Libby el rescata dels matons de Jacques en una estació de servei. Libby aviat s’enamora de Frank, però no arriben a res perquè Frank insisteix que està casat. Al·legant que és diferent quan estan en les seves identitats de superherois, Libby viola Frank, mentre que els dos estan vestits. Frank corre al bany i vomita, on troba una visió de Sarah al bany. Decideix que és hora de rescatar-la de Jacques.

Armats de canons, bombes i armilles antibales, Frank i Libby entren al ranxo de Jacques, matant els primers guàrdies que troben. No obstant això, tots dos estan disparats. Frank és colpejat al pit on duu la seva armilla a prova de bales, però Libby es disparada al cap i es morta. Devastat per la seva mort, Frank s’enfada, matant a tots els matons de Jacques. A l’interior, Jacques dispara a Frank, però Frank li guanya la mà i mata a Jacques mentre Sarah mira horroritzada.

Frank la porta a casa i es queda durant uns mesos “per un sentit d’obligació” per salvar la seva vida, segons Frank. No obstant això, el deixa de nou. Aquesta vegada, però, aconsegueix superar la seva addicció i utilitza les seves experiències per ajudar altres persones amb problemes similars. Ella remunta i té quatre fills. Frank està convençut que els seus fills canviaran el món per a millor. Frank, ara amb un conill com a mascota, mira la seva paret de records feliços. El mur està cobert amb imatges de les seves experiències del seu temps dedicat a Libby i imatges dels nens de Sarah, que l’anomenen “l’oncle Frank”. Frank mira la imatge de Libby i una llàgrima se li escapa per la galta.

Drácula de Bram Stoker (1992) (Bram Stoker's Dracula)

[620]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Francis Ford Coppola
Guió: Bram Stoker (novel·la), James V. Hart
Actors: Gary Oldman, Winona Ryder, Anthony Hopkins, Keanu Reeves

[ Terror ] 2h 8min

Sinopsi

IMDb (7,5):
“La venerada història del vampir comte Dràcula arriba a Anglaterra per seduir a la seva promesa de l’advocat Jonathan Harker, Mina Murray, i causar estralls a la terra estrangera.”

Crítica

El de Bram Stoker no… si de cas, el de Francis Ford Coppola.

Potser sí és, de totes les que s‘havien fet fins el moment, la història que més s’acostava a la novel·la original de Bram Stoker, però pel que jo recordo, dels pocs llibres que he llegit va ser aquesta novel·la i hi han massa “llicències artístiques” com per etiquetar-la com el Dràcula de Bram Stoker.

[ Actualització en la revisualització: 05/06/24 ]

Tornada a visualitzar he pogut apreciar molts més detalls que no pas en la seva estrena i les seves reposicions televisives. Ara li posaria 4/5 estrelles.

Una dada que en les revisions m’agrada aportar: 40M$ de cost per 216M$ de recaptació. Poltergeist (1982), de deu anys abans, 10,7M$ de cost per 122M$ de recaptació… per anar comparant i contextualitzant.

Resum (amb espòilers)

L’any 1462, Vlad Dracul, membre de l’Ordre del Drac, torna d’una victòria contra els turcs per retrobar-se amb la seva esposa, l’Elisabeta, i es troba que s’ha suïcidat després de rebre un fals informe de la seva mort. El sacerdot procedeix a dir-li que l’ànima de la seva dona està condemnada per cometre suïcidi. Enfurismat, Dracul destroça la capella i renuncia a la seva fe, declarant que s’alçarà de la tomba per recuperar l’Elisabeta amb tots els poders de la foscor. A continuació, apunyala la creu de pedra de la capella amb la seva espasa i beu la sang que surt d’ella.

El 1897, el procurador Jonathan Harker, recentment qualificat, ha de portar el compte d’un client de Transilvània anomenat Dràcula, després del seu col·lega Renfield s’ha tornat boig. Jonathan viatja a Transilvània per organitzar les adquisicions immobiliàries de Dràcula a Londres, inclosa l’Abadia de Carfax. Jonathan es troba amb Dràcula, que descobreix una foto de la promesa del Harker, la Mina i creu que ella és la reencarnació de l’Elisabeta. Dràcula deixa que el Jonathan sigui atacat i alimentat per les seves núvies, mentre navega a Anglaterra amb caixes de la terra transilvànica nadiva fins arribar a l’Abadia de Carfax. La seva arribada és anunciada pels desvaris del Renfield, ara internat al manicomi del Dr. Jack Seward.

A Londres, Dràcula apareix com una criatura de tipus llop enmig d’una tempesta ferotge i sedueix hipnòticament i després mossega a la Lucy Westenra, amiga de la Mina amb qui es queda mentre que el Jonathan està a Transilvània. El deteriorament de la salut i els canvis de comportament de la Lucy provoca que els seus expretendents Quincey Morris i el Dr. Seward, juntament amb el seu promès, l’Arthur Holmwood, truquin al Dr. Abraham Van Helsing, que reconeix a la Lucy com a víctima d’un vampir. Dràcula, que apareix jove i guapo durant la llum del dia, es reuneix i encanta a la Mina. Quan la Mina rep una carta del Jonathan, que ha escapat del castell i es recupera en un convent, viatja a Romania per casar-se amb ell. En la seva fúria, Dràcula transforma la Lucy en un vampir. El Van Helsing, el Holmwood, el Seward i el Morris maten a la no-morta Lucy la nit següent.

Després que el Jonathan i la Mina tornin a Londres, el Jonathan i el Van Helsing porten als altres a l’Abadia de Carfax, on destrueixen les caixes de terra del comte. Dràcula entra a l’asil, on mata al Renfield per advertir a la Mina de la seva presència. Visita a la Mina, que es queda en l’habitació del Seward al manicomi entre els altres persegueixen Dràcula, i confessa que va assassinar a la Lucy i ha estat aterroritzant als amics de la Mina. Confosa i enutjada, la Mina admet que encara l’estima i recorda la seva vida anterior com l’Elisabeta. Després d’insistir-hi molt, Dràcula comença a transformar-la en un vampir. Els caçadors irrompren a l’habitació i Drácula declara a la Mina com la seva núvia abans d’escapar. Mentre la Mina canvia, el Van Helsing la hipnotitza i aprèn a través de la seva connexió amb Dràcula que està navegant a casa en la seva última caixa restant. Els caçadors parteixen a Varna per interceptar-lo, però Dràcula llegeix la ment de la Mina i els evadeix. Els caçadors se separen; el Van Helsing i la Mina viatgen pel passatge de Borgo al castell, mentre que els altres intenten aturar els gitanos que transporten el comte.

A la nit, el Van Helsing i la Mina són abordats per les núvies de Dràcula. Inicialment, espanten a la Mina, però eventualment sucumbeix als seus cants i intenta seduir al Van Helsing. Abans que la Mina pugui alimentar-se de la seva sang, el Van Helsing col·loca una oblea de comunió al front, deixant una empremta. Els envolta amb un anell de foc per protegir-los de les núvies, després entra al castell i les decapita al matí següent. A mesura que s’apropa la posta de sol, el cotxe de Dràcula arriba al castell, perseguit pels caçadors. Comença una baralla entre els caçadors i els gitanos. El Morris és apunyalat a la part posterior durant la baralla i al capvespre Dràcula surt del seu taüt. El Harker li talla la gola mentre un Morris ferit l’apunyala al cor amb un matxet. A mesura que Dràcula agonitza, la Mina s’arrossega en la seva defensa. El Holmwood intenta atacar, però el Van Helsing i el Harker li permeten retirar-se amb el comte. El Morris mor de la ferida, envoltat dels seus amics.

A la capella on va renunciar a la seva fe, Dràcula es troba morint en una antiga forma demoníaca. Comparteixen un petó a mesura que les espelmes que adornen la capella s’il·luminen i la creu s’arregla per ella mateixa. Dràcula es converteix de nou en jove i li demana a la Mina que li doni la pau. La Mina empeny el ganivet a través del cor i, com ell finalment mor, la marca al front es desapareix mentre s’aixeca la maledicció de Dràcula. Ella el decapita i mira cap a la pintura del Vlad i l’Elisabeta que s’apropen al cel, reunits al final.

Los ríos de color púrpura (2000) (Les rivières pourpres)

[619]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Mathieu Kassovitz
Guió: Jean-Christophe Grangé (novel·la), Jean-Christophe Grangé, Mathieu Kassovitz
Actors: Jean Reno, Vincent Cassel, Nadia Farès

[ Crim, misteri, thriller ] 1h 46min

Sinopsi

IMDb (6,9):
“Un detectiu d’homicidis ha de seguir els passos d’un brutal assassí dins dels secrets d’una universitat classista.”

Crítica

M’agraden tots els thrillers…

Sempre m’han agradat els thrillers. Així que estiguin mínimament ben fets, els trobo genials. De fet, no conec un thriller que estigui mal fet, just al contrari… no sé perquè, però tots estan molt elaborats. Aquest tipus de trama en la que, mica en mica, es va resolent el misteri, però no és fins el final en el que, després d’uns inesperats girs, acabes coneixent la veritat, i en la que l’espectador s’hi ha d’involucrar i demostrar la seva intel·ligència respecte les pistes que han anat deixant i sempre preveient girs inesperats, dins d’altres girs. Això és el que m’atrau. Al final, no es tracta de saber quant intel·ligent és l’espectador, perquè els autors/director juguen amb ell com els dona la gana i no deixa de ser un entreteniment més.

I encara diria més: passats els anys, com és el cas, només recordes parts de la història macabra d’assassinats i no recordes la resolució de la història fins pràcticament el final. Almenys això és el que em passa a mi…

Resum (amb espòilers)

El comissari Pierre Niemans (Jean Reno), investigador conegut a París, es enviat a la petita ciutat rural de Guernon, als Alps francesos, per investigar un brutal assassinat. El cos de la víctima es troba lligat a la posició fetal i suspès a l’altura d’un penya-segat, els ulls buidats i les mans tallades. Niemans s’assabenta que la víctima era professor i bibliotecari de la Universitat, Remy Callois, i busca un oftalmòleg local per explicar l’eliminació dels ulls. El Dr. Cherneze, de la universitat, explica que l’aïllament de l’escola va portar a la criança entre els professors, amb trastorns genètics cada vegada més greus. Recentment, la tendència s’ha invertit, amb els nens de la població local malalts i els bebès universitaris romanen sans. El doctor suggereix al comissari que l’assassí deixa les pistes eliminant les parts del cos que són úniques per a cada individu: els ulls i les mans. El comissari interroga el degà i examina l’apartament del bibliotecari, on troba imatges de “superhomes” atlètics barrejats amb textos sobre deformitats genètiques. L’ajudant (i fill) del degà tradueix el títol de la tesi de l’home assassinat com, “Som els amos, som els esclaus, som a tot arreu, no som enlloc, controlem els rius ce color porpra”.

Coincidentment, un inspector de la policia, Max Kerkerian (Vincent Cassel) es troba a la veïna localitat de Sarzac investigant la profanació de la tomba de Judith Herault, una noia que va morir el 1982 i el robatori de les seves fotos del local primària. La noia va morir en un accident d’autopista horrible, del que en va ser testimoni de la seva mare, que estava tan traumatitzada que va prendre un vot de foscor en un monestir. La mare li diu a Kerkerian que quan Judith tenia deu anys, va caure malalta i es van anar a buscar ajuda a Guernon on va néixer; ella afirma que van ser atacats per “dimonis” i, quan van fugir, la seva filla va morir en un accident de carretera. Ella diu que les fotografies van ser robades per esborrar a la seva filla de la història i que el seu rostre és una amenaça per als dimonis que han tornat a completar la seva missió. Ella li diu que tot va començar a Guernon.

El comissari pregunta a Fanny Ferreira (Nadia Farès), glaciòloga i estudiant, que és immediatament sospitosa per la seva capacitat d’escalada. Malgrat el seu menyspreu per l’escola i els seus professors arrogants, treballa per a la universitat per allunyar-se d’allaus freqüents. Ella li diu que qualsevol persona amb un bon equip podria haver aixecat el cos fins al penya-segat i esborra la seva atracció òbvia. Poc després, el forense informa que hi havia pluja àcida a les conques dels ulls de la víctima, que no ha caigut a la zona des dels anys setanta. El comissari encoratja a Fanny per portar-lo a la glacera per obtenir mostres de gel per comparar-se amb la pluja àcida en els ulls de Callois. En un moment, el comissari segueix un túnel de fusió glacial a una cova que conté un segon cos, congelat al gel.

Per la seva banda, l’inspector de policia rastreja un cotxe de l’accident a Phillip Sertys a Guernon i coneix al comissari mentre intenta entrar a l’apartament de Sertys. Sertys és el cos trobat dins el gel, un metge que treballava a la maternitat de l’hospital universitari. Troben la fotografia robada de Judith, així com l’evidència que Sertys estava criant i formant gossos de lluita. Després troben els gossos i el comissari queda paralitzat momentàniament per la por, fins que l’inspector l’ajuda.

Sertys també va ser mutilat i els seus ulls es van reemplaçar amb pròtesis de vidre, “igual que trobeu a un oftalmòleg”, esmenta el patòleg, comentari que fa que Niemans torni a buscar Cherneze. El metge ja està mort i gairebé capturen a l’assassí, que lluita contra Niemans i fuig a la carrera després de buidar deliberadament l’arma de Niemans a la paret sense colpejar-lo. Kerkerian el persegueix, però l’assassí escapa. Tornant a l’escena on l’assassí ha escrit ”vaig rastrejar la font dels rius de color porpre” amb la sang pròpia de Cherneze per sobre del seu cos, prenen les impressions dactilars sobre l’arma de Niemans i conclouen que pertanyen a Judith Herault, la nena morta fa vint anys.

Kerkerian torna a buscar la tomba a Sarzac, que està buida, excepte una foto, mentre que Niemans va a casa de Fanny. Niemans li diu que tot i que la veu capaç de cometre els crims, no creu que sigui culpable. Quan torna a la universitat, el capità de la policia local li diu que la tesi de Callois està plena d’eugenèssies d’estil nazi, la qual cosa suggereix que la perfecció es pot aconseguir criant nadius dotats amb força i dotats intel·lectualment.

Kerkerian torna amb la foto que Niemans reconeix com Fanny i, en el camí cap a la seva casa, el fill de Dean intenta fer-los estavellar amb el cotxe. A causa de les pobres línies de sang i de les mutacions genètiques en la descendència dels propis professors, els metges de l’hospital havien estat intercanviant nens sans de la vila amb els nens de la universitat. Sertys, dedueixen, han d’haver canviat a Fanny per a Judith, i Callois va organitzar el programa de cria de la universitat. Un cop a la casa de Fanny troben les mans i els ulls mutilats de les víctimes al seu soterrani, però Fanny ja se n’ha anat i s’ha emportat les seves granades. Niemans dóna l’ordre d’evacuar la universitat mentre ell i Kerkerian recorren la muntanya per trobar Fanny.

El duo s’enfronta a Fanny només per ser configurada per Judith, que és la seva germana bessona. Judith li diu a Fanny que mati a Niemans, però ella es nega, a la vegada que gira l’arma cap a la seva germana. Al mateix temps Kerkerian dispara a Judith, però colpeja a Fanny a l’espatlla i els disparos generen una allau. Judith es escombrada per l’allau i la resta s’amaga dins una màquina fins que arriba un equip de rescat amb gossos de recerca. Fanny és traslladada a l’hospital mentre Kerkerian demana a Niemans que expliqui la seva por als gossos.