Abril 2010

Big Booker

Són les 23,15 h. Acabo d'arribar de Barcelona. Hi havia concert al Jamboree: Big Booker o el que és el mateix:

• Julián Sánchez, trompeta
• Paco Weth, contrabaix i
• Carlos Falanga, bateria.

El concert era a les 21 h. Ha començat 10 minutets més tard del compte però també ha acabat 10 minuts després. Si tenim en compte que, un cop surto del Jamboree, haig de pujar fins a plaça Catalunya per donar la volta a les Rambles per tornar a agafar el cinturó del Litoral, i veient l'hora que és, tot plegat vol dir que un dia em mataré per les costes... ;-)

Però no era això el que volia dir sense espera. Avui m'ha passat una cosa del tot surrealista. Feia molt temps que no m'havia passat una cosa semblant, per no dir mai. És més, ho vull comentar ara perquè estic calent i, de fet, a aquesta hora estan fent la segona sessió.

Veient que cada cop arribo més d'hora a Barcelona, avui he sortit a les 19,50 h. Igualment he arribat a les 20,40 h passant per les costes i amb limitació de velocitat a 80 km/h en bona part del trajecte... així que he donat una volta per la plaça Reial i he entrat cap dintre. En comptes de llegir-me l'entrada amb el codi de barres (està comprada per internet i impressa amb la làser de casa), me l'han estripat... Quan he arribat a baix ja passaven de les 20,45 h. Amb tot, encara estaven provant so.

En el moment d'arribar, érem els dos nois que avui estaven al so i que posen una mica d'ordre al local i acaben de posar els focus, els tres músics, el de la barra i jo mateix. A les 21,05 h érem els mateixos... O sigui: un sol espectador! A les 21,10 h ha arribat una altra persona i el tècnic que sembla que el coneixia li ha comentat que havien tingut problema amb la venda d'entrades per internet (???) i que encara que hi hagin més músics que públic, en el cas d'avui, ells tocaven igual... Ha començat el concert i de públic érem dos. Després ha vingut un tercer (un trompeta perquè portava l'instrument penjat de l'espatlla), però al poc temps l'altre ha marxat. Així que ens hem quedat de públic 2 persones tota l'actuació.

Era una situació molt estranya. Un pél tensa fins i tot, diria jo... Però els músics s'han comportat i com si estés la sala plena... A més el Julián, igual que la resta, un professional com la copa d'un pi. Amb les seves explicacions dels temes, el per què del nom del grup... tot molt pedagògic i d'agrair. Però és clar, que en cada tema només aplaudeixin els temes o els solos dos persones, bé, 4 perquè els tècnics també aplaudien... però hi ha hagut un moment que han marxat i ens hem quedat els dos 'sòmines' aplaudint... fredament...

Tot plegat molt estrany.

Ara estic cansat... demà m'explairé una mica més i acabaré de dir quatres cosetes...

===

Ja torno a ser aquí...

Doncs en l'explicació que va donar el Julián Sánchez del nom de la formació, Booker Little, explicava que és un homenatge a Booker Litte, trompetista i compositor nord-americà de la dècada dels 50' habitual acompanyant de Max Roach (també amb Eric Dolphy i alguns més) que va morir als 23 anys d'una insuficiència renal, malaltia que segurament a dia d'avui no mata ningú... Pel que he anat llegint ara, era el primer trompetista creador d'un estil propi després de Clifford Brown. Jo, la veritat, és el primer cop en la meva vida que el sento nomenar... I les explicacions del Julián van anar precedides d'un "suposo que ja el coneixeu, però us ho explico"... molt bo!

Doncs l'actuació es va desenvolupar sobre temes que va composar, altres que se sap tocava i altres que, si no va arribar a tocar, possiblement podrien estar dins el seu repertori hard-bop. Tots ben escollits i magistralment interpretats amb alguns lents, altres ràpids, balades... Professionals, què carai! El que passa és el mateix que quan va tocar a duo amb el Javier Galiana, Aires - Vol. 1, que tal i com ja vaig comentar són formacions arriscades on hi falta un element de la base habitual (bateria, baix i piano + instrument) i en algun moment pot donar la sensació de buidor. Però està clar que la magistralitat d'aquests músics suplanten de manera sobrada.

I per mi, el més important, que ara he acabat de compendre remirant les fotos, humilitat cosa que els fa més grans.

També no ha estat fins ara que he prés consciència que arrel de Lord Jim Suite vaig començar a investigar el Julián Sánchez. Ja em va causar admiració en el mateix disc de la Publio Delgado Jazz Ensemble. I després en el concert Aires, Vol. 1. Però des d'ara em declaro fan incondicional.

Estadístiques

Ahir ho vaig veure per la tele, a TV3 en la secció Espai Internet del Telenotícies. Ara ho he vist al lector de notícies: Engresca't amb l'estadística.

Es tracta d'una nova web de la Generalitat: aprenestadistica.gencat.cat. I he entrat per tafanejar i m'he trobat amb aquestes curioses dades:

• A Catalunya, en conjunt, hi ha més dones que homes.
• Però he començat a mirar per segments d'edat i des de petits és justament al revés: hi han més homes que dones.
• Aquesta dada es manté fins als 50 anys, en que comença a haver-hi més dones que homes.
• I a partir de 85 anys es duplica, de llarg, la quantitat de dones respecte la d'homes.

Obvi? Potser sí... ara que se sap... En tot cas, curiós, si més no... ;-)

Bank Of No Land

Van un italià, dos noruegs i un espanyol a una sala de jazz... sembla l'inici d'un acudit, no? ;-)

Ahir al vespre, de nou al Jamboree a la sessió de les 21h, amb una vintena de persones a l'inici i prop de les 30 a l'acabar... Ja ho explicaven bé a la promo que, com estava destacat, s'hi explaiaven:
"El 2007 el trompetista Audum Waage, el pianista Franco Piccino i el contrabaixista Alexander Griegg fundaven a Londres aquesta banda a la qual després s'hi va afegir el bateria basc Borja Barrueta. Tots quatre sumen col·laboracions amb músics tan dispars com Jojo Mayer, Chano Domínguez, Janek Gwizalda, Lee Konitz o Eric Mariethal. Amb 'Bank Of No Land' creen melodies obertes, elegants i d'influències vàrires, sovint a la recerca de la bellesa. De vegades podríem dir que ens trobem davant d'un d'aquells grups que agraden als seguidors de l'ECM més lírica; d'altres, simplement es tracta, com diuen ells mateixos, d'intentar crear atmosferes suggeridores; d'una mena de chill-out jazzístic, asseguren. Serà qüestió de no perdre-s'ho."

I efectivament, era qüestió de ser-hi present. I, tot i que he sentit algunes gravacions de jazz norueg o nòrdic, no és un tipus que m'atraigui especialment... almenys conscientment, perquè aquest matí m'he despertat i he estat escoltant una bona estona Lars Danielson (Tarantella) (és suec) però sempre de fons, sense fer-li massa cas...

Bank Of No Land, que dóna nom al grup i al seu últim disc, està composat per:

• Audun Waage, trompeta,
• Franco Piccinho, piano,
• Alexander Grieg, contrabaix i
• Borja Barrueta, bateria.

Curiosament, i no sé per què, abans de començar em donava la sensació que el líder havia de ser el trompeta, però pels gestos i actituts està clar que el que dirigia era el pianista, l'italià Franco Piccinho. Encara que prop abans d'acabar es va produir una situació curiosa i és que el trompetisa, el norueg Audun Waage, volia saber l'hora i li demana al bateria; el bateria no portava rellotge i es va acotar a engegar el mòbil per mirar l'hora, però abans un espectador de la primera fila li va ensenyar l'hora del seu rellotge; efectivament, es devien allargar més del compte sobretot en algun solo o pas intermig de piano, suposo...; el trompeta li fa un comentari al pianista i aquest, quan acaba la seva part, s'ho prén amb calma i, tot i que el trompeta estava preparat per començar, el pianista respira com donant-se el seu temps per sortir d'aquell estat d'èxtasi en què havia entrat en l'últim tema i deixa al trompetista amb la trompeta en posició per començar; quan creu que han passat els segons necessaris, fa un gest i comencen l'últim tema, un duo de trompeta i piano només. Aquests gestos van durar segons i, evidentment, són una interpretació meva... però per aquí anava la cosa: qui dirigia els temes era el pianista, però alguna cosa hi devia tenir a dir el trompeta...

Amb tot, per mi el millor músic amb diferència constatable va ser el bateria, el bilbaí Borja Barrueta, que em va deixar ben parat i en sap un niu! El pianista aconseguia el que prometia el texte de presentació: "crear atmosferes suggeridores". I el trompeta, tot i que ho feia molt bé, no em va semblar cap prodigi de tècnica, entre altres coses perquè tampoc arriscava massa. Això sí fraseja de conya, però sense ser cap cosa de l'altre món. Curiosament, i no sé per què tampoc, m'esperava des del principi una trompeta modificada electrònicament amb gran quantitat d'efectes, potser perquè això fan alguns nòrdics i, sí, portava els seus pedals d'efectes, però tampoc en va abusar. Amb tot, tècnicament i en so, m'estimo mil vegades més el Julián Sánchez que anava a pél i només portava una tauleta plena de sordines.

El disc es pot trobar a iTunes i consta de 13 temes... Déu n'hi do! I està publicat (almenys a iTunes) des del 16/09/2008. Consta de:

1. Sandra's Trill
2. Dinner With Karen, Alex & Franco
3. Double Vibe
4. Spectrum II
5. Eyes
6. Stranger
7. Spectrum III
8. Home In Bergen
9. Gran Pedale
10. Spectrum VI
11. No Title
12. Alibi
13. Running

En aquesta ocasió no l'he comprat.

Cada mes una foto...

Provant uns editors gratuïts de passi de diapositives. No és que m'agradi pas massa perquè exporten un Flash i el Flash, a dia d'avui, personalment el qualifico d'obsolet. A més, les imatges queden pixelades. Això sí, és clar que pesa poc i és lleuger de visualitzar...

Slideroll Gallery AV:


Slide:

"Aires, Vol. 1" (2010) - Julián Sánchez & Javier Galiana

Ahir al vespre de nou al Jamboree. Sembla mentida que no hi havia anat mai i ara ja sóc un 'habitual'... ;-)

Em va tornar a passar una mica com la setmana passada en que després del desplaçament i d'estar tot el dia amb el cohet al cul arriba aquella hora en que vas de baixada. No obstant el concert d'ahir no va tenir desperdici. Un altre cop hi havia una vintena de persones, aquest cop més tirant a la baixa, però el d'ahir, per a mi, sí era un concert imprescindible.

El Julián Sánchez el tenia anomenat del disc Lord Jim Suite amb la Publio Delgado Jazz Ensemble. Estirant una mica el fil sabia que era de Granada, que ja havia guanyat algun premi i que, sobretot, era un crack.

No obstant, després de veure que el concert era la presentació de la seva última feina, vaig buscar a la iTunes Store què era això d'Aires, Vol. 1 amb col·laboració amb Javier Galiana. I la veritat és que ja no és la primera vegada que les mostres d'àudio que mostren no són prou representatives del que realment estan fent. En tot cas, com anava al concert, els dubtes es resoldrien.

I tant que es van resoldre...! La formació en duo ja és una proposta arriscada en sí mateix; si a això li sumes melodies i harmonies no convencionals amb ritmes, síncopes i canvis de ritme acabes entenent per què dos "guiris" que semblaven perduts per Barcelona van marxar així que es van acabar la seva beguda... ;-) En els primers temes, entre l'esgotament i la sorpresa de la novetat vaig estar bastant noquejat. La música que fan no es pot considerar de massa melòdica i mi em recordava més a la música clàssica moderna que estudiva en els estudis clàssics de trompeta que no pas jazz. Però aquesta és la gràcia, no? Jugaven constantment en aquesta fina línia. Encara que si hi estàs més avessat i tens una mica de coneixement del tema, no hi ha lloc a dubte de la qualitat del seu jazz.

A mi, el que més em va agradar del Julián Sánchez va ser, a part del fet de descobrir un mestre de la trompeta, escoltar per primera vegada algú que treu un so que és el que a mi m'agradaria treure: un so ample i net. Si bé és veritat que la trompeta que portava, que no vaig saber identificar marca i model, es veia que és de les 'modernes' amb rangs dinàmics més addients més compensat... i això ajuda molt... ;-) Però la tècnica que hi ha darrera no se la treu ningú.

Els temes anaven des d'stàndards una mica rebuscats (o almenys que jo, ignorant de la vida, no coneixia) fins a composicions pròpies, tant del Julián com del Javier. Curiosament em va agradar molt l'últim tema que van versionar, La leyenda del tiempo del Camarón de la Isla, un tema que no vaig parar de tararejar en tot el viatge de tornada, i un tema que no surt al disc... :(

Disc que no vaig poder estar-me de comprar a la iTunes Store així que vaig arribar a casa. Una altra curiositat: no està etiquetat com jazz... és música internacional...

El disc de Julián Sánchez, trompeta, i Javier Galiana, piano, consta d'aquests temes:

1. Aires (5:41)
2. The Maids of Cadiz (4:13)
3. Ana Maria (6:06)
4. Chelsea Bridge (4:38)
5. Vals Para Andrea (5:08)
6. Recuerdos (6:23)
7. Ligia (5:53)
8. A Flower Is a Lovesong Thing (4:46)

Tribunal Constitucional

Ara que últimament tothom parla de renovar el Tribunal Constitucional, aquí un vídeo de conya però molt verídic de com es veu des de Buenafuente:

Gestió de blogs: ScribeFire

Acabo de descobrir ScribeFire, una extensió per Chrome (navegador que estic actualtizant actualment, encara que també existeix la versió per Firefox més avançada si cal) que m'acaba de simplificar la forma d'escriure i pujar entrades als diferents blogs que gestiono. (Cal avisar que la versió que he instal·lat està en versió Alpha, però fins ara és totalment estable. I he vist fins i tot que estan en la versió Alpha 2 per provar...)

Aquesta entrada l'escric des de ScribeFire per provar i, excepte per la manera en que puja les fotos (bé, el codi de les fotos o la manera en què l'escriu, perquè les fotos les pujo a Picassa), de moment sembla més fàcil i sobretot ràpid.

On sí es nota, i molt, la diferència és en la re-edició de les entrades. és molt més ràpid, fàcil i efectiu.

A veure què tal... el provarem una temporadeta...

Discriminació positiva

Què passa quan no ets un "jove" de menys de 30 anys (ara fins i tot ho allarguen fins el 40... un jove de 40 anys! què malament sóna això!...), no ets dona o no ets immigrant, entre molts altres "no ets", i necessites algun ajut per poder tirar endavant.

Doncs que ets o acabaràs sent (sinó al temps) un marginat i discriminat... o pitjor encara, acabes no sent! Com no hagis nascut amb una flor al cul, gràcies a la discriminació positiva, que justament pretén evitar això, acaba no ajudant a qui de veritat li fa falta.


Copio i enganxo el que diu la Vikipèdia:
"La discriminació positiva és una acció que, a diferència de la discriminació negativa, pretén establir polítiques que donen un determinat grup social, ètnic, minoritari o que històricament hagi sofert discriminació per causes socials injustes, un tracte preferencial en l'accés a certs recursos o serveis i també accés a determinats béns.
Es parla de discriminació positiva amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida de grups desafavorits i compensar-los pels problemes o la discriminació de la que van ser víctimes en el passat. Es tracta de fer referència a aquelles accions de manera positiva per tal de reduir o eliminar les pràctiques discriminatòries dels sectors històricament exclosos com les dones o alguns grups ètnics i racials. És a dir, s'utilitzen instruments de discriminació inversa per a que operin com a compensació afavorint a certs grups.
Un exemple en són les beques estudiantils per a certs grups socials, lleis que afavoreixen la dona en cas de violència de gènere, polítiques d'admissió en escoles i col·legis que fomenten la diversitat, subsidis o l'exempció d'impostos a sectors menys considerats.

Crítiques i detractors
Existeix molta polèmica sobre la discriminació positiva i hi ha sectors que la consideren racista per ella mateixa, que no arriba als objectius proposats i qeu té efectes col·laterals no desitjats. A més a més, hi ha qui opina que per molt positiva que sigui no deixa de ser discriminació, ja que sempre algú resultarà discriminació per la reparació d'una injustícia històrica de la que no es beneficia i de la que no és responsable.
Avui en dia encara es debat el tema, principalment a Estats Units i a Europa. Aquesta discussió està relacionada amb el fet que es generen desigualtats i també estereotips en el cos social i la necessària disponibilitat de la "igualtat d'oportunitats" per l'equilibri estructural amb la justícia social.
Algunes de les crítiques associades amb aquest tipus de mesures ressalten el fet de que aquestes, a la vegada, són discriminatòries en contra dels grups que no resulten afavorits per aquestes i que per contrari serien aptes d'accedir a aquests privilegis. També s'argumenta que per aquesta via es contribueix a emfatitzar la situació de la segregació amb aquestes persones, en la mesura que generen sentiments d'inconformitat els mateixos per ser objecte d'aquests privilegis."

Sant Andreu Jazz Band

Fent zapping vaig veure aquest reportatge del Club Super 3 ensenyant-nos què és la Sant Andreu Jazz Band i vaig conèixer aquest inmens projecte que, més enllà dels nens prodigins que en puguin sortir, està creant un fàbrica de "monstres" del jazz.

M'he quedat embadalit veint l'Alba, amb només 8 anys, fer un solo que més enllà de les mateixes notes, només amb la tècnica d'instrument que necessita per fer-lo, em deixa les esperances del meu treball pel terra... ;-)

I jo em pregunto, per què no em van portar a una escola d'aquestes quan era petit? La vida no és justa... ;-)

El vídeo de l'Alba:


I del que haurem d'estar pendents és de l'Andrea Motis (14 anys), trompetista, saxofista i cantant... cal dir res més?