La veritat és que em vaig apuntar aquest concert a l'agenda perquè hi havia anunciat el Julián Sánchez a la trompeta... però no hi era. En el seu lloc hi havia un tal Voro Garcia, que fa temps que ja vaig sentint anomenar i en tenia ganes d'escoltar-lo. No m'ha defraudat pas: ha estat del millor al concert, conjuntament amb el saxo que també li treia un swing molt interessant.
En teoria hi havien de ser:
Julián Sánchez trompeta,
Enrique Oliver saxo tenor,
Josep Tutusaus "Tutu" trombó
Txema Riera piano,
Dimitri Skidanov contrabaix i
Carlos Falanga bateria.
Només coneixia el Tutu, però jo diria que hi eren tots menys el Julián que ha estat substituit i molt bé pel Voro Garcia (de Begues és el noi o almenys això diu al seu MySpace... encara que, pensant-ho bé i remirant-m'ho tot, és valencià –nascut el 05/08/78– i pot ser que visqui a Begues). I és que aquesta nova fornada venen molt preparats: toca amb una facilitat que fa ràbia i tot... sembla que no li costi i amb un so net i clar. Però sobretot el fraseig decidit i clar també. (Ara que he vist la data de naixement, tampoc és tan jove: té 32 anys!, però cara de crio).
Els temes del concert eren més aviat de jazz antic. El primer tema era d'en Duke Ellington de l'any 27... d'aquí quatre dies farà 100 anys, o sigui que és directament música clàssica. Però estava molt, però que molt ben interpretada (es veia que s'ho tenien tots molt ben aprés i assajat) i tot i que d'entrada aquest tipus de jazz no m'entusiasma gens ni mica, haig de dir que les peces estaven molt ben escollides i la mateixa manera d'interpretar-les li donaven un aire ben actual.
I la veritat és que, com he dit ja en diverses ocasions, és un gustàs veure una formació amb 3 vents, tots 3 diferents (trombó, saxo tenor i trompeta) i de la qualitat que tenien aquests, tocar conjuntament i perfectament coordinats. Molt bé!
Això en deien en la presentació des del web del Jamboree:
"Entre el 1939 i el 1941, Duke Ellington va comptar amb un contrabaixista d’excepció, el joveníssim Jimmy Blanton, amb el que va bastir una de les èpoques més daurades de la seva orquestra. A diferència d’altres cordistes, Blanton dibuixava línies melòdiques que defugien de la tradicional fredor amb la qual els contrabaixistes del moment feien d’acompanyants. Els experts parlen del període en que Blanton es va incorporar a l’agrupació d’Ellington com el de la “Webster-Blanton Band”, tot fent referència a la coincidència del contrabaixista amb Ben Webster. 70 anys després d’aquella fita, el contrabaixista Dimitri Skidanov, conegut a casa nostra per la seva tasca al servei de músics com Ignasi Terraza, recupera l’esperit d’aquella formació amb un sextet integrat amb el bo i millor de les darreres fornades del jazz català."
Per a tot aquell a qui li interessi, oficialment des del 15/10/10, però en la pràctica des del 25/10/10, aquesta és la nova adreça:
Av. Palfuriana, 37, 2n 3a
43880 Sant Salvador (El Vendrell)
Tel. 977 68 31 95 - 639 86 41 08
O el que és el mateix latitud +41° 11' 2.46", longitud +1° 32' 40.21".
Més clar, l'aigua... ;-)
(La ubicació de la casa de lʼavinguda de Rocacrespa, 62, 08800 Vilanova i la Geltrú és
Curiosa l'anotació d'aquesta entrada comentant l'atorgació del Premi Nacional de Disseny 2010 a Oscar Mariné en el que fa referència a les paraules de Tibor Kalman definint l'Oscar Mariné, tot dient que el DISSENY GRÀFIC pertany a l'any 1995, com si fos una definició anticuada, i que s'ha de parlar de COMUNICACIÓ GRÀFICA (la referència està datada el 1998). Una cosa que feia anys que venia intuint però que fins aquest moment no havia vist escrita.
Quina gran sorpresa quan m'he trobat aquest disc a l'iTunes Store!!! És una gravació que vam fer com a col·laboració desinteressada formant part del Quartet del Bonaire, amb L'Home del Sac o, el que és el mateix:
el Simó Busquets al sac de gemecs, flabiol i tamborí i castanyoles, conjuntament amb
el Jordi Macaya a la xirimia, violí de carraca i flabiol i tamborí,
el Pau Orriols al flabiol i tamborí
i l'Isabel Pla a l'orgue i flabiol.
El Quartet del Bonaire érem:
el Xavier Güell a la gralla 1a,
el Xavier Vilanova a la gralla 2a
jo mateix, Ricard Vilanova al fliscorn (encara que per "coses que passen" no figuro en el CD...)
Ahir al vespre un bonic concert amb uns músics per servir l'Elisabet Raspall i per poder apreciar la subtilesa de la veu de l'Ana Rossi. Presentaven el disc Bossa Nova i la Geltrú tot i que en el concert hi havia algun tema d'algun treball anterior de l'Elisabet Raspall com, per exemple, l'evocador Qui s'ha begut la lluna (la primera vegada que el sentia amb lletra). L'únic PERÒ que li poso és la poca presència en la sonorització del baix. Per la resta chapeau! A destacar el duo "a pél" de l'Ana Rossi amb el Mariano Steimberg al pandero.
Sota l’irreverent –i sanduguer- títol de Bossanova i la Geltrú la pianista de la capital del Garraf celebra en forma de disc el seu encontre amb la jove cantant Ana Rossi, un projecte que va néixer l’any passat i va prendre rítmicament cos quan s’hi va afegir el bateria Mariano Steimberg, que va acolorir la trobada amb ritmes brasilers. Convertit, amb l’arribada del cordista Warburton, en quartet, el grup ha aprofundit en el repertori brasiler, amb peces de Ivan Lins o Elis Regina i amb composicions de la pianista Raspall, tenyides pel més mediterrani dels sabors tropicals.
A través del web Los Presus ("els comptes clars i la xocolata espesa", com es defineixen) podem accedir a gran quantitat de dades estadístiques referents als pressupostos de qualsevol municipi. He escrit el nom de la meva població i m'ha sortit això...
No sé si són certos o no, però hi han números que són molt curiosos, com per exemple els del final, els referents a ingressos i despeses respecte la mitjana provincial.
En els temps que corren i passant el que estic passant se'm posen els pèls de punta...
Interessant desenvolupament expressat d'una manera molt gràfica per saber i conèixer d'on venen les idees. Una interessant manera de vendre un llibre...
Durant els passats 5 anys he estat investigant sobre aquesta pregunta: D'on vénen les bones idees?
És un tipus de problema en el qual tots estem intrínsecament interessats. Volem ser més creatius, volem tenir millors idees, volem que les nostres organitzacions siguin més innovadores.
Vaig analitzar aquest problema des d'una perspectiva ambiental. Quins són els espais que històricament van portar a índexs excepcionals de creativitat i innovació? I el que vaig trobar en tots aquests sistemes, és que hi ha patrons recurrents que es poden veure una i altra vegada que són crucials per crear ambients, que són excepcionalment innovadors. A un dels patrons li dic "lenta pressentiment".
Les noves idees gairebé mai vénen en un moment de gran enteniment, d'un cop d'inspiració sobtat. Les idees més importants prenen un llarg temps en evolucionar, passen temps latents en el fons. No és fins que la idea té 2 o 3 anys, de vegades fins a 10 o 20 anys, per estar segurs, que de sobte es fa evident davant teu i en certa manera útil. I parcialment això es deu al fet que les bones idees vénen de la col.lisió entre petites intuïcions formant una mica més gran que elles mateixes.
En la història de la innovació es veuen molts casos en què algú tenia la meitat d'una idea. Hi ha una gran història, la de l'inventor de la web, Tim Berners-Lee. Aquest és el projecte en el qual Berners va treballar per 10 anys però quan va començar, no tenia una visió completa d'aquest nou mitjà que estava per inventar, ell va començar a treballar en un projecte paral lel sobre com organitzar les seves pròpies dades que el va tirar després d'un parell d'anys i va començar a treballar en una altra cosa. I només després de 10 anys va tenir la visió completa perquè la web comencés a existir. Sovint és així com les idees neixen, necessiten temps d'incubació i passen molt temps en aquesta pressentiment parcial.
L'altra cosa que és important quan penses en idees d'aquesta forma és que quan les idees prenen forma en un pressentiment, necessiten topar amb una altra pressentiment. Sovint la cosa que transforma un pressentiment en una nova realitat és una altra pressentiment que està acechadno en la ment d'una altra persona. I has de descobrir la manera de crear sistemes que permeti a aquestes intuïcions unir-se i transformar-se en quelcom més gran que la suma de les parts. És per això, per exemple, que els cafès, en el Segle de les Llums o els salons literaris de la modernitat van ser semblants màquines de creativitat. Perquè creaven l'espai on les idees es podien barrejar, intercanviar i crear noves formes.
Quan mires el problema de la innovació des d'aquesta perspectiva, tira important llum al debat que recentment hem tingut sobre el que Internet està fent en els nostres cervells. Estem sent aclaparat per un estil de vida de multi-tasca i de contínua connexió? ¿Portarà això a un pensament menys sofisticat a mesura que ens allunyem d'una lectura més profunda, lenta i contemplativa? Òbviament, sóc un gran fan de la lectura, però crec que és important recordar que un gran motor de la innovació científica i de la innovació tecnològica ha estat l'increment històric en connectivitat. La nostra habilitat per arribar i intercanviar les nostres idees amb altres persones i prendre prestat les intuïcions d'altres persones i combinar-les amb les nostres pròpies intuïcions i transformar-les en alguna cosa nova.
Crec realment que això ha estat, més que qualsevol altra cosa la intenció bàsica de la creativitat i innovació durant els últims 600 o 700 anys. I sí, és clar, segur que distreu més. Però el que passa, alguna cosa que constitueix realment un miracle i una meravella en els passats 15 anys, és que tenim tantes formes noves de connectar, tantes formes d'arribar i trobar altres persones on trobar peces per fer per completar les idees en què vam estar treballant , o trobar algun dèficit a través d'alguna informació nova que podem usar per a desenvolupar i millorar les nostres pròpies idees. Aquesta és la veritable lliçó sobre on s'originen les bones idees. La sort afavoreix a la ment connectada.
Ahir al vespre, al 3XL vaig veure, entre sèrie i sèrie de dibuixos animats per adolescents, el capítol pilot de Fringe, una sèrie de ciència ficció en la línia d'Expedient X, si tenim ganes de comparar-la amb alguna sèrie (veig que en la definició de la Viquipèdia també la defineixen així). M'ha semblat interessant i, tirant del fil, veig que el capítol d'ahir es va emetre en els païssos de parla anglesa l'any 2008, que han emés uns 20 capítols per temporada (20 la primera, 23 la segona i 22 la tercera) i són capítols de 45 minuts!!! Ara per ara estan emetent la tercera temporada: van pel capítol 3 i divendres capítol 4. Per si algú encara té dubtes, direm que està avalada pel senyor J.J. Abrams.
Jazz europeu del bo... o del clàssic, perquè alguns temes eren ben clarament standards, però ben interpretat, sí senyor! Del que a mi m'agrada! Com una tònica, lleugerament amarga però intensa. He de dir que moltes vegades, veient jazz a la tele a les tantes de la nit amb el volum baixet, m'he acabat adormint. I no perquè la música fos dolenta, sinó per les hores que són i perquè et relaxes i estàs cansat... i t'acabes dormint. Doncs ahir vaig pensar justament en això: si aquest concert l'estés veient per la tele m'hauria adormit. Però estàs en directe i el so no impacte en els teus oïdes igual que quan el sents per la tele per bo que tinguis el sistema de so, i això em va agradar. A més, com dic, és aquest estil el que m'agrada, i el que com quan sents parlar amb anglès i entens encara que de retruc el que estan dient, doncs acabava entenent o distinguint els patrons, les escales i els arpegis.
Ara, això sí, nòrdics com són, van començar puntualíssims a les 9 en punt. Jo anava justet de temps i em van entretenir a la porta els típics guiris despistats que es posen a la porta a preguntar... que també el porter podia haver estat més atent i al veure que jo ja portava entrada, llegida de lector i cap dins! O sigui que vaig acabar escoltant els primers compassos just quan baixava per les escales. Al final 1 hora i 5 minutets que van passar volant.
Ahir era el segon dia que actuaven doncs ho van fer també divendres. O sigui que en 2 dies 4 sessions... Déu n'hi do! El Joe Magnarelli també ho va fer... i el Christian Scott em sembla que també. Es veu que quan ve algú interessant o potencialment interessant, doblen les actuacions per no saturar la sala. Bona iniciativa.
Aquest Bergcrantz se li veuen moltes taules. Sinó només cal veure aquest vídeo de sota de l'any 93, m'ha semblat veure, que ja llavors feia el que fa ara. Però amb experiència (amb més experiència si més no) i la fa notar. (Hi ha algun vídeo més recent, només cal buscar una mica al YouTube i surten coses amb l'estètica que llueix actualment).
Ahir hi van ser:
Anders Bergcrantz trompeta/flugelhorn,
Fredrik Carlquist saxo tenor,
Albert Bover piano,
Marko Lohikari contrabaix,
André Sumelius bateria.
I només parlar d'Albert Bover se n'ha de fer una menció especial. Va ser realment un luxe i no dic que eclipsés Anders Bergcrantz, però si no fos un professional com el que és, ho hagués pogut fer sense cap mena de dubte. De l'Anders Bergcrantz em va agradar molt el so del flugel, però també com domini el fraseig en tesitura mitjana tirant cap a dalt. Hi ha, com dic, una gran experiència en el que fa i se li veu. Com anècdota mencionaré que tocava amb una embocadura transparent, de metacrilat suposo... no ho havia vist mai.
També em va agradar força el saxo tenor, Fredrik Carlquist, diuen que es diu. Dominava també molt bé el tema i, si bé donava la sensació que era una formació eventual, van coordinar tots molt bé els temes amb les seves rodes i corresponents entrades de solos sota la direcció evident d'Anders Bergcrantz. Potser una mica més justets el contrabaix i el bateria que tampoc van tenir massa ocasió de lluir-se però van fer la seva feina.
A part del vídeo acabarem aquesta entrada del bloc citant el texte de presentació del web de Jamboree:
Amb el final de l’estiu toca refrescar-se una mica amb una mostra d’alta volada del què succeeix a terres escandinaves. En aquest sentit, el Jamboree donarà la benvinguda al més d’octubre amb la presència del trompetista suec Anders Bergkrantz, comparat amb tòtems de l’alçada de Freddie Hubbard, Woody Shaw, Lee Morgan o el propi Miles. El cert és que Bergkrantz atresora un so incisiu, bonic, que l’ha dut a tocar en indrets com el Ronnie Scott’s londinenc, el festival de Montreux o els Blue Note japonesos; a treballar al servei de Billy Harper, Michael Brecker, Benny Golson, Carla Bley, Bobo Stenson i McCoy Tyner, o a ser àmpliament guardonat al seu país. A Barcelona tocarà escortat per un combo amb el seus paisans Mako Lohikari –tot un gentlemann de les quatre cordes- i Fredrik Carlquist –un bufador torrencial-,el màgic Albert Bover i el paladí del ritme Marc Ayza.
I aquí hi ha l'errada: al principi anunciaven Marc Ayza a la bateria i ara veig que està actualitzat, doncs el bateria que va tocar va ser l'André Sumelius. Qui escriu els textes de presentació d'això, a part de no tenir les dades definitives, amb els adjectius es queda retratat... ;-) però ja és això, no? L'altra errada garrafal i per la qual no obtenia referències d'aquest trompetista és que havien posat el cognom amb K (Bergkrantz) i resulta que és amb C. Ara veig que està corretgit i sota aquest nom sí apareixen tot un seguit de referències a seguir.
Ah!, una última cosa: l'últim disc, que jo sàpiga, d'aquest trompetista és del 2007 i ahir el venien a 12 € amb la seva funda i tot el material que conté un CD físic; però és que a la iTunes Store està a 8,91 €!!! Me'l compro? M'ho penso una mica...
