Final entrenament 10K

Avui (“7 de julio San Fermín...”) era la carrera per demostrar el bon entrenament que havia preparat durant 3 mesos per còrrer a un bon ritme els 10K. El “problema” és que aquesta prova ja lʼhavia avançat fa un mes quan vaig còrrer “la cursa perfecta”, per la qual cosa ja vaig haver de modificar lʼentrenament per arribar-hi en condicions. I totes les situacions favorables que es van donar en aquell 3r dia juny, ara se mʼhan tornat en contra.

Lʼanterior marca, tot i que oficialment era de 49ʼ00” per aquests 10 Km., segons el meu iPod no va arribar als 9,5 Km. i, encara que els temps oficials indicaven 4ʼ53” per Km., el meu iPod nano va marcar un ritme de 5ʼ11” per Km. I com les medicions les faig amb lʼiPod nano, els objectius havien de ser superar aquesta marca. Així doncs lʼobjectiu era aconseguir un ritme entre 5ʼ i 5ʼ10” per Km. I al principi anava bé, però... tot sʼha torçat.

Els errors:

1. Al mes de juliol fa mooolta calor, però justament avui el dia ha començat molt tapat i prometia ser fresquet. I ha estat tapat fins just el moment de còrrer. Un sol que feia espetegar les pedres... Després, en el moment de sortir del gimnàs, sʼha tornat a tapar... “manda huevos”!
2. Al gimnàs he començat estirant bé. Després 10 minutets de bicicleta per calentar. I encara després he anat trotant fins passar la via del tren i començar tot pla per poder fer els 10K tots plans. (Baixant encara estava ennuvolat). Llavors he començat a còrrer i a un bon ritme: anava entre 5ʼ00” i 5ʼ10” per Km (algun pic per sota de 5ʼ00”/Km). Però lʼiPod nano sʼha tornat boig de cop (alguna vegada ja mʼhavia passat) i ha començat a avisar-me que aturava lʼentrenament i que si volia continuar premés el botó... Jo no feia res... ell sol sʼengegava i sʼaturava. Ja portava més dʼun Km. que he decidit parar i mirar què passava: suposo que era el botó de lʼauricular que sʼha quedat enganxat i simulava aturada i reiniciar dʼexercici... Però és clar, quan he pogut tornar a començar des de 0, ja havia fet un Km. i a un ritme important.
3. Amb tot he fet els primers 5 Km. (els de després dʼaquest Km. de bogeria) a un bon ritme on, en cap moment he baixat de 5ʼ15”/Km.: anava entre 5ʼ05” i 5ʼ10” per Km. Fins i tot he vist que potser era massa ràpid per mi i he intentat baixar, però anava amb una bona tensió i he marcat aquest ritme insistentment aquests primers 5 Km. Tot i que feia calor, tenia el sol dʼesquena i no em molestava. Lʼerror ha estat mantenir aquest ritme massa fort i quan ja estava castigat... Ara, a carrera feta, penso que hauria dʼhaver-me esforçat per acoseguir la baixada el ritme, a un ritme que mʼinteressés. Per exemple 5ʼ15”/Km. per començar i mantenir-lo almenys fins la meitat per després apretar. Ara que, si hagués sortit bé i no hagués tingut tots els incidents, hagués fet una molt bona marca.
4. Al donar la volta però, amb el sol de cara, he notat una forta deshidratació o potser era un cop de calor... en definitiva, una “pájara”. Mʼha faltat un bon avituallament en forma dʼaigua. He perdut pistonada... No mʼha fallat però, ni lʼenergia proporcionada per lʼalimentació (plàtans, barretes energètiques i beguda isotònica prèvia), ni tampoc per la cortisona (mʼhavia prés la dosi corresponent del migdia i, just abans de sortir, he anticipat la de la nit per allò de “no fos cas”...). Encara no he fet entrenaments prou llargs per haver de portar aigua, però potser que mʼhi vagi acostumant...
5. I el ritme a anat baixant gradualment tot i que, sent-ne conscient, intentava que no baixés tan ràpid... però arriba un punt que senzillament no es pot. El ritme final de mitja ha estat de 5ʼ26”/Km., però ha estat així perquè he fet uns primers 5K senzillament boníssims, sinó hagués estat un desastre total. Els moments dʼanar a més de 6ʼ00”/Km. han estat decepcionants... i aquí ni entrenament mental, ni Josef Ajram “que te parió”... ;-)

En resum:
Hi hauran dies millors i dies pitjors, però cal conèixer-se millor i saber que el ritme ha de ser més suau al principi i anar apretant mica en mica... hauria dʼhaver-me reservat més al principi, perquè quan em buido no hi ha volta enrera. Mʼagrada anar de menys a més; mai al revés. La diferència de còrrer dʼuna manera de lʼaltra, per mi és la diferència entre èxit o fracàs.

Acabem amb una cita dʼànims:

“No pain. No gain.”

[Robert Herrick. Hesperides 752 (1652).]

Recapitulació:
Cal dir que tots els mals que vaig tenir setmanes abans i després de la carrera perfecta, ara feia setmanes que no els tenia. No tenia ni dolors musculars ni articulars. Ni tan sols els dits dels peus que tenia més delicats (lʼíndex del peu esquerra i lʼanular del dret). Estan lletjos, una mica amoratats, però no em fan gens ni mica de mal. Suposo que els dolors van venir quan es van incrementar la càrrega de Km. I avui tampoc he tingut dolors, tot i que al final, amb la calor que pujava del terra mʼhe notat bullir els dits dels peus... i mʼhavia posat vaselina entre els dits... al final només una butllofeta de no res en lʼanular esquerra. Cap problema. El que sí mʼha estranyat ha estat el pes de la roba: tot i ser polièster estava amarada de suor i tant la samarreta com els pantalons pesaven moltíssim amb la suor que portaven. Les sabatilles també estaven ben xopes. Potser ha estat una deshidratació més important del que nʼhagi estat conscient..



I properament:
Ara farem una aturadeta estiuenca en que treballarem més el gimnàs i els exercicis aeròbics menys intensos, però més continus. A veure si amb això baixem una mica de pes, perquè no és tampoc que estigui especialment gras, però els 97 Kg que he agafat són bàsicament dʼincrement de massa muscular... i deixar-me anar també... ;-)


I al setembre començarem lʼentrenament per la Marató de Barcelona 2013. Si tot va bé, també farem un test a la Mitja de Vilanova... però cada cosa al seu temps.