Bloc personal,

diumenge, 1 de juliol de 2012

El grassonet que va córrer 1000 km

AVÍS. Aquesta entrada no és meva... Lʼha escrit Enrique Telechea sota el títol original El gordito que corrió 1000 km i ha estat publicat el 19 dʼagost de 2011 a YOROKOBU. Aquest texte està traduït –"a saco"– gràcies a Google Translate. La il·lustració és del mateix article i lʼha fet Juan Díaz Faes. La poso aquí perquè és un dels pocs textes ben escrits que a mi mʼha servit d'inspiració... supsos que com a tants dʼaltres, dʼINSPIRACIÓ. A lʼarticle original no només hi ha el texte... hi han també comentaris que val la pena llegir... Això no vol dir que tingui ni drets dʼautor ni tan sols un simple permís per publicar-ho, però la intenció és el que compta, no? ;-) (Repeteixo AVÍS al final de l'entrada).


Un relat sincer de com algú que conec va esdevenir un runner, tot i ser grassonet i amb més de quaranta anys.
El meu amic és dʼaquells que són al·èrgics a lʼesport. Fins fa any i mig tenia el cos a estrenar, esportivament parlant, és clar. Tenia els genolls en rodatge i menys tensió muscular que Torrente.

Li sobraven tots les tiberis dels darrers 10 anys, i donava una classe de pàdel setmanal, com si això li servís dʼexcusa per menjar la resta de la setmana amb salsa.

Un dia el seu professor de pàdel li va dir que amb les seves noves sabatilles no eren apropiades per al pàdel. “No són tan lletges”, va dir ell. “Són de running, no pots jugar amb això”, li va contestar el professor. Aquí va acabar la classe per a ell. Les havia tret dʼuna galleda dʼofertes de Decathlon i únicament sʼhavia fixat que no fossin una fira de colors.

En tornar a casa va decidir provar-les corrent, aquest va ser el seu primer contacte amb el running. Ni una decisió meditada, ni una vocació, ni per descomptat una promesa. Només el remordiment de tenir unes sabatilles dʼoferta sense estrenar.

En aquell primer intent va durar uns dos minuts corrent, el que durava la baixada. Però va poder comprovar que les sabatilles eren toves. Li va agradar la cosa. Se sentia bé, fins que va notar que li cremava la cara de la calentor.

Però al dia següent la sensació va ser penosa. Es va proposar arribar fins a la caseta del guàrdia, uns 500 metres, però no havia tingut abans la seva classe de pàdel i va ser com començar a córrer sense pa. Va aguantar tres minuts i amb els pulmons com embotits dins del pit. La primera lliçó va ser entendre que un aguanta més quan està activat que quan comença a córrer de zero. Així cada quatre dies, o així, ho intentava de nou. 5 minuts, 6 minuts, 3 de nou, anada i tornada a la caseta!

Un dia va baixar al poble on hi ha un carril bici més pla que el públic de Saber Vivir. Havia vist gent córrer per allà. Va córrer fins al final de la primera recta..., uns 700 metres, i altres 300 metres extra de tornada. Quina malbaratament! Com es pot veure, eren xifres de vertigen. I encara que ell lʼanomenava córrer, en realitat, allò era una mena de trot pesat. Masses en suspensió rebotant de costat a costat i caient a plom en cada trepitjada. Una cosa digne de veure a càmera lenta i alta definició.

Tot i això va aprendre una altra lliçó: cal evitar les pujades, esgoten físicament i mentalment, són com un mur. Cal buscar el mínim esforç. I si una setmana no li venia de gust córrer, no corria i punt. Va decidir intentar sempre quedar amb bones sensacions. Ell era un sedentari professional i sabia de què parlava.

El cas és que aquell circuit planer li ho va posar fàcil. Va començar a donar la tabarra als amics, sobretot a mi. Ens explicava els seus èxits de 7 minuts, 10, 15! Generalment, el senyal per aturar era el color vermell de la seva cara i la sensació de perdre el pàncrees. Però anava prenent mesures molt bàsiques. Es va apuntar la lliçó número 3: prendre referències estava bé, resultava útil estar entretingut i amb alguna cosa en què pensar enmig de tanta agonia. Segons ell, no hi havia un rendiment real de mesurar, més enllà de discernir si estava agònic o només extenuat. No hi havia matisos, sempre era un poema cada vegada que acaba de córrer.

Un dia qualsevol va aconseguir la barrera dels 25 minuts. Havia llegit que a partir dʼuna distància o temps un comença a estabilitzar-se. Va comprovar com al cap dʼuna estona els esbufecs agònics ja només eren esbufecs de cavall. I va parar. No perquè estigués a punt del col·lapse, sinó perquè havia arribat al temps. Una altra lliçó més: Cal escoltar música per no sentir-se un mateix respirar com un mamut tot fugint. Això fa que el temps passi millor.

Havien passat uns tres mesos i la cosa ja li entretenia. Havia arribat a entendre i sentir això dʼestabilitzar que, bàsicament, significa “descobrir espais de temps en els que has deixat de pensar en el sofriment i tʼhas distret pensant en altres coses sense deixar de córrer”.

En el seu aniversari, els amics, avorrits dels seus informes, li regalem un Nike Plus. Moment en què va començar a mesurar les seves carreres. Li venia de gust tant estrenar que un 5 de desembre, a uns 4 graus de temperatura, va córrer 5 quilòmetres. Resulta que aquella ruta que deia córrer cada 3 o 4 dies sí tenia aquesta distància.

Aquell hivern va passar per la fase “sóc un corredor mig professional, necessito de tot”. I no exagero. Començant per unes Nike Vomero 4 (les “zapas” més cares i toves que va trobar) genollera de reforç, llum per si es feia fosc, pulsòmetre, roba tècnica, mitjons especials, taloneres de gel, pantalons tèrmics antifregaments, el sensor Nike plus, lʼiPod, gorra, guants i coll tèrmic. Una festa (de disfresses). Trigava 5 o 6 minuts a preparar-se per després córrer 30.

Cada dia que superava la seva distància tornava a casa esperant veure al telenotícies. Ple i inflat. Així, el pas dels 5 als 6, els 7 i els 8 km només va ser qüestió de temps. Però estava clar que ja tenia el verí dins.

Es xopava dʼinformació, llegia revistes i buscava recorreguts a Internet. Acumulava roba dʼesport a casa. I no ho deixava. Simplement, seguia per acumular quilòmetres, com quan un nen estalvia per comprar alguna cosa.

Cadascuna de les sessions era diferent: “Un dia tʼagrada, un altre ho odies. Un dia creus que el teu ritme inicial és alt, i lʼaltre que tʼha fet mal el menjar. Dilluns et pares, dimecres reinicies. Dia rere dia, quilòmetre a quilòmetre, estrenys, desisteixes, millores, dubtes, renegues, tʼimpacientes, gaudeixes, et sents el rei del món, passes, tʼagradaria haver corregut més, et quedes sense aire, després esprintes...” Lʼúnic que sí es repetia era lʼorgullós que semblava en acabar.

Per meu amic el grassonet, córrer no és un moment idíl·lic per desconnectar. Es passa el trajecte pensant en quant porta i quant li queda. “La música és important, perquè si et distreu 3 neurones, són 3 neurones menys que pensen en el cansat que estàs”.

Va intentar buscar companys de gestes, però aviat va aprendre que era incapaç de córrer i parlar alhora, més enllà dʼun sihhh o nohhhh coincidint amb lʼexpulsió de lʼaire.

Següent repte: Una cursa popular de 10 Km. Encara que només fos per estadística, va acabar trobant a gent que també corria i entre tots el van convèncer: “Has de fer una cursa popular de 10 Km”. Ell només estava preocupat per les maleïdes pujades i no deixava de preguntar: “Què pintem la meva panxa i jo amb tota aquesta gent primeta vestida de colors?” Així i tot es va apuntar. No va saber dir si se li va fer curt o llarg. El cas és que ho va fer en 55 minuts i es va assabentar tot Espanya. Proesa total, fins i tot va avançar a gent en carrera.

Després va córrer la dʼAranjuez en 54 minuts. Es va passar gran part de la carrera darrere dʼuna noia baixeta i una altra més atlètica que anaven parlant. Per explicar-ho amb les seves pròpies paraules: “A la baixeta de la malla blau elèctric semblava que li anava a esclatar la lycra”. Pel que sembla era tot un joc dʼinèrcies, carn i passets curts, i no era capaç dʼavançar-la. Una altra nova lliçó: Si no ets competitiu, millor. No et molestarà tant que tʼavancin, només si, qui ho faci, estigui més rematadament gras que tu.

Ara tocava millorar ritmes. Aquí sí que no hi ha hagut manera. Segueix corrent com un tractor al seu ritme de 5,5 o 6 minuts per km. Aquest ritme li resulta còmode. La part competitiva no lʼentusiasma, i tothom li insisteix que ha de fer sèries per millorar. Fer sèries, segons ell, és bàsicament córrer a estones com si el perseguís un gos i tornar a la fase de panteixar ja deixar anar el pàncrees per la boca. Ha arribat al punt de gaudir corrent, de buscar recorreguts en els gaudir del paisatge i del repte.

Els registres del seu Nike plus segueixen marcant uns 20 o 25 quilòmetres per setmana, sense que ningú li ho hagi de recordar. I clar, tard o dʼhora els 1.000 quilòmetres havien dʼarribar.
El meu amic segueix estant grassonet, però té un cor com el dʼInduráin. Confessa obertament que corre per seguir menjant com un campió. En això no té rivals. Li sobren només alguns quilos menys, però té unes cames que li subjecten quan puja o baixa escales.

Veient els seus registres escrits, continuen semblant increïbles. Ha corregut 1.000 quilòmetres en unes 120 sessions / tortures! Això equival a més dʼuna Sant Silvestre a la setmana durant any i mig. Ha corregut més de 100 hores. Sʼha llançat per prats, camins i fins autopistes, jugant-se-la, i en els seus trajectes ha arribat fins a les platges de Santa Mònica a Los Angeles. Es pot ser més runner?

Com es pot veure i llegir, és un superheroi. Ho sé perquè ni un sol dels dies en què ha corregut ha deixat de tenir aquesta increïble sensació a la dutxa. La de ser un campió. Aquest és el verí.

I escric això en tercera persona perquè em segueix semblant increïble haver-ho fet. És com si el grassonet fos un altre i no jo.

--

Text de Enrique Telechea.
Il·lustració de Juan Díaz Faes.

Aquest article va ser publicat al número de juliol de Yorokobu.

AVÍS. Aquesta entrada no és meva... Lʼha escrita Enrique Telechea sota el títol original El gordito que corrió 1000 km i ha estat publicada el 19 dʼagost de 2011 a YOROKOBU. Aquest texte està traduït –"a saco"– gràcies a Google Translate. La il·lustració és del mateix article i lʼha fet Juan Díaz Faes. La poso aquí perquè és un dels pocs textes ben escrits que a mi mʼha servit dʼINSPIRACIÓ... suposo que com a tants dʼaltres. A lʼarticle original no només hi ha el texte... hi han també comentaris que val la pena llegir… Això no vol dir que tingui ni drets dʼautor ni tan sols un simple permís per publicar-ho, però la intenció és el que compta, no? ;-)

Cap comentari:

Publica un comentari