La hidratació al llarg dels anys

Si algú ens diu que per practicar qualsevol tipus d'esport ens hem d'hidratar bé abans i després de l'exercici ens sembla una cosa tan evident que, almenys a mi, ens pot produir fins i tot desconfiança justament perquè és tan obvi que no pot donar lloc al dubte.

Ara bé, això tan evident i obvi mirant enrera al llarg dels anys, no ho és tant. Recordo amb, no sé... 14 anys?, un dia del mes d'agost anar a les pistes d'atletisme a entrenar i com era estiu i vacances, anar-hi més aviat de l'habitual, al voltant de les 5 de la tarda, començar a unes cistelles amb 2 ó 3 companys, després continuar amb un partidet de bàsket en tota regla, més tard un de futbol, i quan ja era una hora més "normal" començar l'entrenament habitual d'anar a còrrer 3 ó 4 quilòmetres d'escalfament, els exercicis i finalment l'entrenament en sí que podia constar de sèries de 400 m... Entre una cosa i l'altre, i justament perquè era agost, estiu i vacances, arribaves a casa a 2/4 de 10 del vespre. Doncs tot això sense veure una sola gota d'aigua! No estic parlant d'un dia puntual, parlo de tota una "època"; parlo d'un costum i d'uns hàbits que avui estarien totalment fora de lloc. I ara em pregunto jo, on està la hidratació tan òbvia i evident que avui en dia és "pecat mortal" fer un exercici de 15 minuts sense portar una ampolla de litre i mig?

Ja és ben cert allò que diuen que a la natura només sobreviuen els més forts, perquè sinó de què... ;-)  Ara que, després també hi han efectes o danys col·laterals i, quan arriben, no sabem a causa de què. Però només hem de mirar una mica enrera i es poden trobar respostes a tot si en sabem llegir els senyals.

(I qui diu hidratació també podria dir higiene... Segurament els records es desvirtuen al llarg dels anys però, segons la meva particular memòria, de petit (7 anys?) el "normal" era passar per la banyera un cop per setmana, mentre que avui en dia el que no passa per la dutxa diàriament és un "marrano"... Estic segur que el nostre òrgan olfactiu ha canviat amb el pas dels anys i ha après noves olors i classifica les bones olors i les dolentes de diferent manera. El nostre nas evoluciona culturalment. Corol·lari: tot passa, tot canvia.)

El rellotge atòmic d'Alemanya sense combustible...

Doncs això era el que podíem llegir a Las tecnoimágenes de la semana de RTVE:

El reloj atómico que se estropeó
El reloj atómico del centro Physikalisch Technische Bundesanstalt de Alemania se estropeó hace meses por falta de cesio, uno de los productos químicos básicos para su funcionamiento. Con la llegada de diez nuevos gramos de este material que los técnicos han instalado en su interior podrá funcionar sin problemas durante los próximos veinte años. Foto: EFE.

Una anotació que no tindria més importància si no fos perquè tinc un rellotge que justament llegeix l'hora d'aquest rellotge atòmic. Un rellotge que en 20 anys potser només li he canviat una única pila d'1,5 V unes 3 vegades... no més. Un rellotge que era, i és, el més fiable perquè et dóna l'hora exacta. Cada dia, mitjançant freqüències de radio dirigides al rellotge atòmic d'Alemanya, potser unes 10 vegades al dia, actualitza l'hora al mil·lisegon. No he hagut de posar mai el rellotge a l'hora ni, quan hi han els preceptius canvis horaris de primavera i tardor, s'adelanta o enrererix una hora.

Ara, en aquesta època d'internet constantment actualitzat o portant el mòbil a la butxa i fent-lo servir com a rellotge, potser no té tanta importància, però feu una mirada 20 anys enrera... És curiós com només 10 g. de combustible, cesi, marquen la diferència que un rellotge atòmic funcioni 20 anys més o no.

Una anècdota: el passat cap de setmana van fer la pel·lícula Jungla de Cristal 4.0 (2007) per la tele en que bàsicament narren una atac massiu i total als sistemes informàtics dels EE.UU. Un dels hackers (i sobretot nerd també, cal dir-ho) té en el seu cau tot un mega-sistema informàtic i generadors de corrent alternatius a la xarxa general per si hi ha una caiguda... però el més interessant és que té un aparell de radiofreqüència perquè, segons ell, si cau tot és l'únic sistema de comunicació amb el món real.

Tanta tecnologia i al final els sistemes més analògics són els que sobreviuen en una situació extrema.

La meva nina inflable...

Tenia una bossa de gel que posant-la o bé al microones o bé a la nevera aconseguia calor o fred segons el que necessités en cada moment. L'última vegada que la vaig posar al microones es va començar a inflar d'una manera que feia por... es veu que tenia una costura mig trencada i el plàstic de dintre no va tenir impediment per inflar-se amb la calor. Així que bossa a la brossa.

Me'n vaig anar a la ferreteria a veure què tenien, perquè em semblava recordar que l'última vegada que vaig buscar una bossa d'aigua calenta em van dir que ja no en feien... que si volia hi havien bosses de llavors tractades que es podien posar al microones i calentaven igual o sinó, la mateixa bossa de gel que ara tenia. Doncs no. Vaig demanar què tenien en substitució de les "desfassades" bosses d'aigua calenta i em van senyalar les bosses calentes "de tota la vida". Això sí ara tenen un foradet per entrar l'aigua un pèl més petit i estan fabricades en goma natural.

I per reinventar el negoci, ara també les venen amb el seu jerseiet de llana. El que vaig escollir és un jersei de coll alt amb alguns colors de l'arc de Sant Martí. Una mica gay, potser sí. Però jo veig aquesta bossa i veig el jersei d'una noia... la de la meva nina inflable (d'aigua en aquest cas, però inflable). ;-)

Netejar-se el cul

Com vaig prometre en l'anterior entrada, aquí va la meva aportació escatològica.

De ben petits ens ensenyen a netejar el cul i, almenys als nois, ens diuen de passar la mà amb el paper per darrera per netejar millor... Doncs porto temps pensant-ho i els nois hauríem d'acostumar-nos a netejar amb la mà des de davant perquè a part que netejar l'orifici rectal es fa un lleu massatge a la pròstata que és una cosa que s'ha de cuidar. I les noies haurien de rentar-se l'orifici miccionador des de davant i el rectal des de darrera per no barrejar mai els microbis particulars de cada flora.

Com diu aquell... "ho sento, però algú ho havia de dir".

Interessantíssim bloc: Aneu a cagar

Tot just anava a escriure una entrada escatològica i, per documentar-me, he anat a buscar informació i m'he trobat amb una sorpresa molt divertida: un bloc anomenat Aneu a cagar en el que, tot i que no està massa actualitzat no hi ha una sola entrada que no te'n facis un tip de riure, sempre acompanyades d'una imatge que no et pot fer sentir indiferent... ;-)

L'escriu algú que es fa dir Pere Llufa i aquesta és la imatge que posa al seu perfil de Facebook...

No és només que riguis molt, sinó que a més està fet com Déu mana i escriu que fa goig. Quan sigui gran jo voldria escriure així...

Per mostra un botó... un exemple d'un troç d'entrada titulada De Brummel, calçotets, mitjons i altres bèsties nadalenques:

"Per això, tres mesos abans de les festes de Nadal permeteu-me aprofitar aquest espai per llançar un missatge als meus familiars, amics, coneguts i saludats:

Benvolguts fills de puta, els mitjons i els calçotets ja me’ls compro jo; la colònia també i de corbata no en porto.

Voleu fer-me el podrit favor de regalar-me una PS3, una Wii o qualsevol altra collonada que em permeti gaudir com un gos?"

Somnis recurrents

L'altre dia estava veient el Buenafuente i estaven entrevistant José Luis Gil (el president de la comunitat de veïns d'Aquí no hay quien viva i La que se avecina) i Kira Miró. Van preguntar pels somnis recurrents i va saltar la Kira Miró explicant que sovint somnia que ha de sortir a l'escenari despullada (quan el guió no ho exigeix) i el Buenafuente va ser ràpid quan va comentar que aquest, de fet, era el somni de la majoria d'espanyols... ji, ji, ji, ja, ja, ja...

Però el més curiós van ser els somnis recurrents del José Luis Gil que va explicar que sovint somnia que ha de tornar a fer la mili. Deia, imagina't dos anys allà perduts un altre cop fent la mili... I l'altra cosa que també somnia de vegades és que ha de sortir en un escenari i no sap què ha de fer, ni li ho han explicat.

És curiós perquè són dels dos somnis que tinc bastant sovint al llarg dels anys. Un és que haig de tornar a fer la mili... i em penso que és perquè després del molt patiment que vaig tenir-hi, quan per fi es va acabar i et donaven la cartilla, t'explicaven que, de fet, estaves a disposició per quan et cridessin... alguna cosa així com que estava mobilitzat i que si passés alguna cosa (alguna guerra o causa de força major) hauria d'anar a Gavà que era el meu destí... I això, em penso, se'm va quedar gravat ben profundament: sempre a disposició de l'exèrcit.

I també el segon somni és que de vegades haig d'anar a tocar a algun lloc amb l'Orquestra Ébano i arribo al lloc i no sé què haig de tocar ni quan fer-ho... i no paro de donar voltes amunt i avall, sempre disposat a col·laborar però sense saber què fer... Sóc conscient que fa tant de temps que no toquem que no sé si sense haver assajat sortirà alguna cosa.

Coincidències de la vida... de somnis recurrents i d'angoixes... no resoltes? Pot ser.

Bossanova i la Geltrú - Raspall, Rossi, Steimberg & Warburton

Des del 24/01/11 a la iTunesStore és disponible el nou disc de l'Elisabet Raspall (i l'Anna Rossi, Tom Warburton i Mario Steimberg). Es diu Bossanova i la Geltrú i està disponible a un preu de 9,90€.

Aquest disc el vaig sentir en directe el 19/10/10 al Jamboree i em va semblar molt interessant com la resta de treballs de la Raspall. En el directe potser em va agradar més en el seu dia Plujazz, però al final aquest últim potser segueix més l'estil Raspall dels anteriors i és, com la resta, per escoltar una i una altra vegada.

Els músics, els comentats:

• Ana Rossi veu,
• Elisabet Raspall piano,
• Tom Warburton contrabaix i
• Mariano Steimberg bateria.

Els temes del disc:

1. Chovendo Na Roseira (3:32)
2. Qui S'ha Begut la Lluna? (5:51)
3. É Com Esse Que Eu Vou (7:45)
4. Desencís (4:28)
5. Modinha (5:10)
6. Sorra i Escuma (4:13)
7. Dinorah Dinorah (4:20)
8. Baião de Quatro Toques (3:19)
9. Tardor (4:40)
10. O Grande Amor (5:12)

De Lila (1999) em va agradar moltíssim Qui s'ha begut la lluna?, que no em canso mai d'escoltar també una i una altra vegada. Em fa sentir coses... I en aquest nou disc hi ha la versió amb lletra: "la cirereta del pastís".

De Triangles (1996) hi havia Sorra i escuma com a peça destacada. A més, l'altre dia per la tele, en un programa de Comunicàlia per les televisions locals, Un tal Jaç, que és la versió "multimèdia" (per dir-ho d'alguna manera) de la revista Jaç del grup Enderrock, van interpretar aquest tema gravat al Jamboree...

Desencís m'agrada també moltíssim. Per un moment em pensava que també era la versió amb lletra d'algun tema de Plujazz...

Les pastilles Juanola...

"Les pastilles Juanola aixequen la titola."

Aquest era el "santo y seña" en un cap de setmana d'excursió amb la Talaia quan, em sembla, vam quedar-nos a dormir a Casa d'Arro. 7 anyets potser...

Recordo també que em vaig un trobar un rat-penat mig endormiscat o mig mort en una pedra i, amb molta curiositat, el vaig posar dins un pot de vidre i me'l vaig emportar. No sé si va arribar a casa...

Al gimnàs (3x15)

Fa un mes i mig, a mitjans de desembre 2010, em vaig apuntar al VilarencAqua. Després d’alguns problemes de peristiosis tibial a la cama esquerra per voler començar a còrrer pel meu compte... i havent superat el període de recuperació, he optat per apuntar-me a un gimnàs “com cal” amb sala de fitness, classes dirigides, piscines, spa interior i exterior, saunes...

Aquest primer mes m’he dedicat a “anar pel meu compte” per agafar un mínim de fons i poder començar a treballar com cal. He anat fent 20 minuts de bicicleta, 20 minuts de cinta i després una bona estona de piscina. I ara que ja he agafat el ritme li he demanat al Martín, el monitor que està l’hora que hi vaig jo, que em faci alguna taula d’exercicis.

Primer ha omplert una fulla amb els objectius a aconseguir i després m’ha passat la primera taula.

humans.txt

Interessant aquesta proposta d'un grup de barcelonins (5), un sevillà i un madrileny que proposen la creació d'un fitxer de texte, similar al robots.txt, a l'arrel del lloc web per tal de conèixer l'autoria dels llocs webs de manera no intrusiva amb el codi i sense "violentar"els propietaris del lloc.

[Web: http://humanstxt.org; en català: http://humanstxt.org/CA/]
[Llegit a Microsiervos]