Bloc personal,

dijous, 28 de febrer de 2019

Bohemian Rhapsody (2018)

[692]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Bryan Singer
Guió: Anthony McCarten, Peter Morgan, Anthony McCarten
Actors: Rami Malek, Lucy Boynton, Gwilym Lee

[ Biografia, drama, música ] 2h 14min

Sinopsi

IMDb (8,1):
“La història de la llegendària banda de rock Queen i el cantant Freddie Mercury, que va arribar a la seva famosa actuació en Live Aid (1985).”

Crítica

Sí, però no… o no, però sí…

En qualsevol cas –i és una opinió totalment personal, com tot el que escric aquí, que per això ho escric–, ni és pel·lícula d’Òscar ni actor d’Òscar… però ni de lluny. D’entrada, els últims biopics que he vist han estat sempre “dolentots”. I ja no és només que siguin “dolentots”; és que sembla que hi ha una tendència a fer-los d’una determinada manera que, pel que sigui, a mi no m’entra des de bon començament. No em crec res. Diga-li vestuari estereotipat, diga-li il·luminació no creïble… en tot moment li estàs veient el cartró. Amb tot, abans de ser un biopic, és una pel·lícula i la pel·lícula ha d’explicar una història que atraigui la meva atenció. Ja n’hi han d’aquestes, ja… però ben poques.

El cas que ens ocupa, al ser un personatge tan conegut i amb tan material videogràfic disponible a la xarxa, que no et creus res. I en aquest cas amb raó, perquè es veu clarament la desvirtuació del fets i de les situacions per encabir-les en el format pel·lícula. Que per altra banda estaria bé si es fes bé…

Haig de dir que, des de bon començament no m’ha agradat gens, però a mida que anava fluint, amb totes les “pegues” que té m’ha acabat entrant. Però m’ha acabat entrant, perquè d’entrada estava predisposat, és clar.

L’únic que val la pena és el concert final de Wembley contra la SIDA, però per això ja tenim YouTube, les imatges originals –sí, amb poca definició– que li donen mil voltes, es miri com es miri, a la pel·lícula que, a més, venim de la història convenientment distorsionada i contaminada per buscar algun tipus d’emoció final que no li fa cap falta, doncs, com dic, les imatges originals expliquen més coses.
En definitiva, que és una pel·lícula justeta que acompleix a la baixa les espectatives i poc més. Jo no la veig pel·lícula d’Òscar per enlloc. I sense voler semblar repel·lentet, m’agradava més fent de Mr. Robot que de Freddie Mercury… ;-)

Resum (amb espòilers)

Vida, obra i miracles de Freddie Mercury des que passava maletes a la cinta de l’aeroport on treballava fins el arxiconegut concert de Wembley de 1985. Com sent fill de paquistanís i sent objecte del racisme “normal” de l’època, supera les adversitat intenta connectar amb els músics d’una banda de rock de taberna, els convenç de ser-ne el vocalista i els acaba liderant fins portar-los a la fama. Com coneix una xicota de la n’està bojament enamorat, tot i ser homosexual, cosa que, estranyament, tothom sabia menys ell (?) i com se’n separa a la mínima que assobereix la mel de l’èxit i els excessos. Com, un cop aconseguida la fama, deixa la banda per presentar-se en solitari i com s’enfonsa en la misèria de les addiccions. I com, sabent que té la SIDA, intenta recompondre la banda per fer el gran concert final de només 20 minuts i que ha passat a la posteritat. Tot adornat d’algunes perles de la seva discografia. I tot convenientment matitzat i filtrant només les coses que volien mostrar sense explicar tantes altres coses importants…

dimecres, 27 de febrer de 2019

dissabte, 23 de febrer de 2019

Avatar (2009)

[691]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: James Cameron
Guió: James Cameron
Actors: Sam Worthington, Zoe Saldana, Sigourney Weaver

[ Acció, aventura, fantasia ] 2h 42min

Sinopsi

IMDb (7,8):
“Un marine paraplègic enviat a la lluna Pandora en una missió única es debat entre seguir les ordres i protegir el món que acabarà sent és la seva llar.”

Crítica

No em canso de veure-la una i una altra vegada…

A IMDb no passa de 8, però, en la meva opinió, no té un punt feble. Senzillament agrada o no agrada, però ben feta i bona ho és es miri per on es miri. Alguna pega?: els grafismes tipogràfics –ja àmpliament debatut el poc encert en l’elecció de la tipografia– i, com a opinió molt personal, la música… no és que estigui malament, però amb el nivell dels altres elements, senzillamnet no hi arriba.

Resum (amb espòilers)

Des de la Terra envien un soldat minusvàlid a un planeta que té un mineral molt preciat pels humans, perquè és germà bessó d’un científic que formava part d’un equip per estudiar el planeta i del que havien creat un avatar en forma d’indígena del planeta.

Tot i ser enviat pels militars per saber més coses dels indígenes i poder desalotjar-los abans de recol·lectar el mineral, ràpidament pren part activa en el poblat indígena i s’hi integra fins el punt que, arribat el moment que els humans destruexien el poblat on viuen, un arbre gegantesc integrat neuronalment amb tots els éssers vius del planeta, es posa de la seva part i lluita contra els humans.

El principal problema està que el cos que envia les ordres a l’avatar és humà i necessita unes condicions determinades, feblesa que els militars aprofiten en diverses ocasions per tornar-lo a la “realitat” humana.

Després de la destrucció de l’arbre, Sully demana ajuda a l’arbre sagrat i comencen el contraatac, tot i que, preveient-ho, els humans decideixen destruir l’arbre sagrat i, en la lluita final, gairebé ho aconsegueixen, però acaben fracasant. El coronel, tot i haver perdut la batalla final, vol acabar amb la vida de Sully, però és ell el que acaba mort. Sully és integrat definitivament en el cos de l’avatar.

#funnywordsgift (220)

“More happy than a child with new shoes.”

[220]

dijous, 21 de febrer de 2019

Un altre regal de la Vera

Després del regal d’aniversari, i per iniciativa pròpia, finalment m’ha regalat un dibuix seu que tenia penjat a la nevera.

Me n’ha regalat tants, però, quan a última hora s’ho repensa i em diu que no, que se’ls queda, que aquest m’ha fet particular il·lusió… ;-)

Vera del Rey Sánchez (5 anys). Acrílic “digital” sobre paper DIN-A4. “Nen ros agafant una flor”.

diumenge, 17 de febrer de 2019

Scumbag Loser 1 (2012)

[110]

Valoració



Fitxa tècnica

Mikoto Yamaguti (o Yamaguchi) (guió, dibuix i tinta)
(Saiteihen no Otoko - Scumbag Loser)

[ Seinen, terror, parafílies ] (ed. 2018)
Ivréa

4 capítols (1-4) - 200 pàgines (3 a color) - 128 x 180 mm (13 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Masahiko Murai és un noi de 16 anys a qui tothom en la seva classe considera un perdedor. És obès, poc agraciat, no té xicota i, a més a més, té una espècie de mania que consisteix a olorar tot el que té al seu voltant. Si pertany a noies, millor que millor. Un dia, veient que la seva humiliació no farà més que créixer, s’inventa una núvia fictícia que està més bona que el pa perquè en la seva classe ho vegin d'una altra manera.

La seva sorpresa és majúscula quan aquesta noia de la qual els havia ensenyat una foto, Haruka Misuzawa, apareix en la seva classe com a nova estudiant i comença a sortir amb ell. El fet de per si ja és estrany, però, hi ha una cosa encara pitjor: aquesta noia va morir fa cinc anys…

Un sòrdid manga de terror psicològic de tres toms que no deixa indiferent a ningú i que fa preguntar-se més d’una vegada de part de qui estem. L’autor, Mikoto Yamaguchi, és conegut per obres com Tomodachi Game o la pertorbadora Dead Tube.”

Crítica

Original… sense cap dubte.

Però sobretot molt curiosa… la manera diferent d’enfocar l’adolescència amb aquesta parafília i com, de manera sobtada, tot agafa un aire sinistre. També curiós el fet que, tot i ser una obra bastant recent, l’ús de dispositius tecnològics d’última generació, com ho són els telèfons mòbils, ja es veu obsolet amb només set anys de diferència.

Resum (amb espòilers)

Un noi que va a l’institut d’aspecte deixat, té la suficient paxorra d’etiquetar els companys per estereotips i, ràpidament, qualifica als que són diferents de com li agradaria ser a ell, de perdedors, un concepte molt americà i que mai he arribat a entendre.

Per no semblar ell un perdedor més, s’inventa que surt amb una noia que fa anys que no veu. Al dia següent, casualment, aquesta noia es presenta a les classes com una nouvinguda i fa saber a tothom que és la xicota d’aquest noi. Això no tindria més importància si no fos perquè aquesta noia va morir fa cinc anys. Això ho sap el noi, que ho calla, i ho sap també perquè olora diferent. Ell està acostumat a olorar-ho tot, fins i tot calces de companyes de calces amb el que construeix la seva vida solitària.

Aquesta noia en realitat és una mena de monstre que es dedica a alimentar-se de persones i necessita un porc trufer, com l’anomena en un moment determinat, perquè li porti “perdedors”, “gent que no es mereix viure” en paraules del protagonista. I cada dimecres vol algú nou.

Primer es menja un assassí i violador que el protagonista ha pogut reconèixer entre la multitud per la seva olor i, quan l’agafa i li pren tot el que porta a sobre, li serveix en safata de plata a la xicota monstre. Després coqueteja amb una noia que sembla una perdedora també, però que té la mateixa mania que ell, olorar-ho tot, però quan intenta apartar-la del monstre, ja se l’ha cruspit, igual que un company de classe més gras, més brut i més deixat que ell mateix.

Finalment, el seu pare, que és un maltractador i que sobreviu gràcies als diners de l’assegurança que reben de quan va morir la mare del noi suïcidant-se, és enverinat pel seu propi fill i el serveix al monstre perquè, en devorar-lo, s’enverini també. No ho acosegueix i ell és devorat.





dissabte, 16 de febrer de 2019

París, Texas (1984)

[690]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Wim Wenders
Guió: L.M. Kit Carson (adaptació), Sam Shepard
Actors: Harry Dean Stanton, Nastassja Kinski, Dean Stockwell

[ Drama ] 2h 25min

Sinopsi

IMDb (8,1):
“Travis Henderson, una persona que ha tirat la tovallola i ha estat donant voltes sense rumb durant quatre anys, desapareix pel desert i ha de tornar a connectar amb la societat, amb ell mateix, amb la seva vida i amb la seva família.”

Crítica

Una obra mestra!

Mentre anava veient la pel·lícula anava reflexionant sobre la qualitat de la mateixa i, al mateix temps, la impossibilitat de programar-la per televisió avui en dia. I la sorpresa ha estat veure que la pel·lícula es va estrenar el 1984, però no va ser fins cinc anys després, 1989, que es va estrenar a la pell de toro. O sigui que, el problema no és ara per programar una pel·lícula intensa com aquesta… el problema ja va existir en la seva estrena.

Per altra banda, un altre pensament que he anat tenint mentre la visionava era que representava l’exemple perfecte de frase feta d’“elefant en una habitació”. La trama marca, des d’un bon començament, un problema gros, ben gros, però del que tothom, en arribat el moment, eludeix i ningú en parla. És donar força a una idea per la seva omisió. És tant evident que hi ha un problema gran i que ningú es pregunta el perquè, que reforça la idea d’aquest problema.

La pel·lícula m’ha semblat genial, senzillament genial. Però em sembla que el que té més força és el guió original. I no parlaré de la música perquè a hores d’ara és ja un clàssic, però que jo no sabia d’on venia…

Resum (amb espòilers)

Un home vaga mig perdut enmig del desert de Mexico. Arriba a una benzinera mig deshidratat i ha de ser ingressat. En aquest moment avisen la família que l’han de venir a recollir, després que hagués desaparegut fa quatre anys.

L’home perdut, Travis, sembla haver perdut la xaveta també i, al principi, li costa fins i tot interactuar amb el seu germà. Mica en mica, però, es va obrint i anem coneixent detalls de la seva vida.

Travis tenia una parella, bastant més jove que ell, i tots dos estaven molt enamorats. Van tenir un fill i al poc temps es van separar fins al punt que cadascú se’n va anar per la seva banda i el bebé es va quedar amb el germà de Travis. Ara que han tornat a contactar amb Travis, aquest viu per una temporada a casa seva i, mica en mica, va assimilant la seva paternitat, així com el nen, Hunter, comença a conèixer el seu “nou” pare.

En tot aquest procés, pare i fill arriben a la conclusió que cal saber on és la mare i, de manera unilateral, decideixen anar a buscar-la a Houston. Allà la troben treballant en una casa de cites, però només es dedica a parlar i escoltar (mostrar nua, hem de suposar que també) amb els clients.

Primer Travis decideix fugir d’allà, però després recapacita i decideix convèncer la noia perquè coneixi el seu fill, moment en el qual ell s’aparta i desapareix.

#funnywordsgift (219)

“To piss and not throw drop.”

[219]

diumenge, 10 de febrer de 2019

Young Frankenstein (1974)

[689]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Mel Brooks
Guió: Gene Wilder, Mel Brooks
Actors: Gene Wilder, Madeline Kahn, Marty Feldman

[ Comèdia ] 1h 46min

Sinopsi

IMDb (8,0):
“El nét nord-americà de l’infame científic que lluita per demostrar que el seu avi no era tan boig com la gent es pensava, és convidat a Transsilvània on descobreix el procés per reanimar un cos mort.”

Crítica

Genial! D’aquestes ja no se’n fan…

No recordava que fos tan “antiga”… però quin fart de riure! Amb els anys se li veuen coses, però com cadascun dels gags s’han convertit en clàssics i no se li pot treure un però.

Resum (amb espòilers)

El nét de Frankentstein, que es fa dir Fronkonstin, dona classes de medecina a nord-amèrica, quan rep el testament del seu avi, per la qual cosa ha de traslladar-se a Transsilvània. Allà l’espera Aigor –que no pas Igor– per servir-lo i una noia que farà d’ajudant.

La donzella de la casa, el nom de la qual fa renillar els cavalls en el moment de pronunciar el seu nom, va deixant pistes perquè el nét repeteixi l’experiment del seu avi. Tot funciona al mil·límetre excepte quan Aigor perd el cervell d’intel·lectual que anaven a posar-li hi el substitueix per un d’anormal.

El monstre no pot articular paraula, però és molt manso, excepte quan veu foc que perd el nord. S’escapa i es van produint els aconteixements de la novel·la original (la nena, el ceg…), excepte que no mata ningú. El doctor presenta el seu descobriment en societat, fins que, tot trencant-se un llum de l’escenari, el monstre es descontrolar i és detingut per la policia. Al calabós, però, és maltractat i en el moment que li encenen foc, es deslliga i mata el guarda.

Torna al castell i segresta la xicota del doctor, que acabava d’arribar just en el moment que s’estava liant amb l’assistent. A les afores, la xicota del doctor, descobreix “el secret de la vida” gràcies al monstre.

Mentrestant el doctor prepara una transferència perquè el monstre pugui parlar, però és aturat pel populatxo quan estava tot a punt de finalitzar. El monstre, però, pot parlar i els atura, donant el doctor per mort. Finalment, el doctor no ha mort: s’ha casat amb l’assistent. I el monstre amb la xicota del doctor que li va donant la medecina que li fa falta. El doctor per contra, ha guanyat la potència sexual del monstre i fa cantar òpera a l’assistent la nit de noces.

Alita: Battle Angel (2019)

[688]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Robert Rodriguez
Guió: James Cameron, Laeta Kalogridis, Robert Rodriguez, Yukito Kishiro (manga)
Actors: actors

[ Acció, romanç, ciència ficció ] 2h 2min

Sinopsi

IMDb (7,6):
“Una noia cyborg desactivada és reactivada, però no recorda res de la seva vida passada i fa una cerca per esbrinar qui és.”

Crítica

Vull veure-la bé!

No he pogut esperar-me i l’he vist en HD-Cam, però, així que pugui, la veuré amb la resolució que es mereix. Així i tot m’ha semblat genial.

Han canviat algunes coses de guió, però penso que els canvis han estat per millorar. La pel·lícula mostra els dos primers volums de la sèrie en manga, per mi el millor i on hi ha més suc per treure. Encara em queden per llegir la meitat dels volums, però el tercer i el quart, per exemple, són més del mateix: carreres i més carreres. Almenys en els dos primers volums plantejen la història amb cap i peus.

He vist algunes crítiques i les coses que li retreien jo no les he vistwa pas. Sí errors de racor, però un cop estàs dintre de la pel·lícula, ja els obvies i vas a disfrutar-la.

Resum (amb espòilers)

Ido troba el cervell d’Alita intacte en una torre de desperdicis que llença la ciutat de Salem a les escombreries que són la seva ciutat. Li busca un cos i la reactiva. Comença tot de nou per ella perquè no guarda cap record de la seva vida passada.

Coneix un noi del que s’enamora i, mica en mica, va descobrint com funciona el seu món cyborg, els caça-recompenses, Salem, els doctors i tota la mandanga. Ido no és només un bon doctor cibernètic, és un habitant de Salem i, per la nit, es dedica a buscar malfactor per cobrar-ne la recompensa. Alita acabarà fent-se també caça-recompenses.

Des de bon començament Alita té aptituds i els primers records apunten a que havia estat una guerrera, per això, qualsevol competició, com el Motorball, és un repte per a ella.

Amb un grup d’amics surten de la ciutat de les escombreries i, en un llac, veuen una nau caigua de les guerres anteriors. Alita sap què ha de fer: entra i en treu un cos cyborg. Ido, però, no li vol implantar perquè té un tecnologia massa desenvolupada.

Mentre Alita li declara el seu amor al noi, s’apunta a una carrera de Motorball sense saber que tots tenen intenció de matar-la. No cal dir que se’ls pixa i encara li dona temps de salvar el xicot. En la lluita final, però, l’oponent li destrossa el cos. Ocasió ideal perquè Ido no tingui més remei que posar-li el nou cos.

Mentrestant un caça-recompenses va darrera del noi del que està enamorada Alita i li paren una trampa. De fet el mata, però una argúcia fa que li pugui salvar el cap connectant-lo al seu cor i tingui temps suficient de portar-lo a Ido per implantir-li també un cos cibernètic. Un cop recuperat, però, comença a pujar per una de les cordes directe a Salem fins que Alita intenta aturar-lo. Massa tard perquè algú des de dalt ha activat uns ginys que el tallen a trossets i finalment cau a la ciutat.

Amb el xicot mort, Alita comença una nova vida sense pietat a Motorball.