Bloc personal,

dissabte, 10 de novembre del 2018

#funnywordsgift (205)

“The dog died, the anger died.”

[205]

diumenge, 4 de novembre del 2018

Murder on the Orient Express (2017)

[664]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Kenneth Branagh
Guió: Kenneth Branagh, Agatha Christie (novel·la)
Actors: Kenneth Branagh, Penélope Cruz, Willem Dafoe

[ Crim, drama, misteri ] 1h 54min

Sinopsi

Whakoom o IMDb (valoració):
“Lorem ipsum dolor sit amet.”

Crítica

Una presa de pèl…

L’únic que se salva és el recargolament de la història. De la resta, millor ni comentar-ho…

Resum (amb espòilers)

Una nena petita és segrestada i en demanen rescat. Quan el pare paga el rescat, troben la nena morta. La mare, prenyada, perd el no nat i la seva pròpia vida. El pare se suïcida. Tota la família directa i persones que treballaven per la família han quedat traumatitzats de per vida. A més a més han condemnat per l’assassinat una persona innocent.

L’assassí de la nena, que ara ha canviat de nom, viatja a l’Orient Express i és assassinat enmig de la nit. Els dotze sospitosos són els dotze assassins de les dotze punyalades mortals. Poirot ho descobreix i no envia ningú a la pressó.

A mi, amb preses de pèl d’aquest tipus, ni una!

Invasion of the Body Snatchers (1978)

[663]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Philip Kaufman
Guió: W.D. Richter, Jack Finney (novel·la)
Actors: Donald Sutherland, Brooke Adams, Jeff Goldblum, Leonard Nimoy

[ Terror, ciència ficció ] 1h 55min

Sinopsi

IMDb (7,4):
“A San Francisco, un grup de persones descobreixen que la humanitat està sent substituïda persona per persona, amb clons sense emocions.”

Crítica

Les comparacions sempre són odioses…

Recordo la pel·lícula orignal haver-la vist per la tele en blanc i negre (la pel·lícula també era en blanc i negre) en una edat molt impressionable. La vaig revisionar no fa gaire (osti, 2014! Fa quatre anys, Déu n’hi do!) i em va continuar agradant. I ara toca, com no podria ser d’una altra manera, comparar-la amb aquesta.

En principi, aquesta no li arriba a la sola de les sabates, però fent una segona lectura tampoc està tan malament, sobretot perquè s’aguanta gràcies als actors, alguns encara molt joves (Jeff Goldblum) i d’altres mítics (Leonard Nimoy), i també gràcies a alguns estereotips dels setanta i vuitanta que, en algunes ocasions, encara avui provoquen estupefacció i, en d’altres, s’agraeix la feina ben feta.

Resum (amb espòilers)

Des del principi de la pel·lícula s’explica visualment “la veritat oculta” que és la trama de tota la pel·lícula, però no és fins al final que se li posen paraules a aquestes imatges. Una espècie alienígena similar a les formes microscòpiques de la vida a la Terra, surt del seu planeta moribund i, impulsat per vents solars, explora altres planetes per sobreviure. Cauen a la Terra i mitjançant formes vegetals similars a paràsits de plantes es van reproduint. En una fase més evolucionada –això ja només s’explica en el punt àlgid de la pel·lícula–, en el moment que els humans dormen gràcies a una flor paràsita de les comentades, una vaina de grans proporcions colocada prop del cos humà que està dormint, comença a duplicar la forma de l’humà i quan ja ha madurat, l’alienígena suplanta l’humà que queda reduit a unes pellofes fàcilment dissimulables enmig de la brossa.

Una noia que treballa en un laboratori pel Ministeri de Sanitat constata que el xicot amb el que viu, d’un dia per un altra, canvia d’actitud totalment i deixa d’expressar emocions bàsiques. Això mateix li ho comenta al protagonista de la pel·lícula, que es dedica a fer inspeccions de sanitat en restaurants de la ciutat, i li diu que el seu xicot ja no és ell. El protagonista, que sent una atracció oculta per la noia, intenta ajudar-la i la porta a un amic seu psicòleg perquè hi parli. El psicòleg li ve a dir que, en realitat, potser està amagant un desig ocult de trencar la relació.

El cas del xicot de la noia, però, no és l’únic i es comencen a sentir casos similars, fins al punt d’aixecar la sospita i estar alerta en el protagonista. Uns amics dels protagonistes que tenen una sauna amb banys de fang i fan massatges, es troben un cos a punt de madurar totalment a punt de substituir l’amic del protagonista en una de les lliteres, fins el punt que, en un moment que el noi tanca els ulls adormit, el cos a mig formar els obre i una ferida que tenia prèviament al nas, és reproduïda en l’estrany cos. Avisen l’inspector que, veient com es van succeint les coses, s’alerta per por que la noia de la que està enamorat li passi el mateix. Després de trucar per telèfon i no rebre contestació, decideix anar-hi per assegurar-se que està bé. Per tranquilitzar els amics, avisa el psicòleg perquè els ajudi a descobrir què passa.

Quan arriba a casa la noia, amagant-se del seu promès, entra a l’habitació i se la troba dormida amb un cos a punt de madurar a la terrassa sortit d’una vaina. Rescata la noia i se l’emporta a la sauna amb els seus amics. Allà, el psicòleg diu que no hi ha cap cos, cosa de què tothom s’estranya perquè ho han vist amb els seus ulls. Mentrestant truquen a la policia per constatar que hi ha un cos a mig formar a la terrassa de la casa de la noia. Hi van tots i allà no hi troben res.

Finalment acabem descobrint que el psiscòleg, conjuntament amb el xicot de la noia, són alienígenes. Les dues parelles intenten fugir, però tots els alienígenes, estranyament intercomunicats, els persegueixen. Quan estan a punt de ser capturats la parella de la sauna corre en direcció contrària on estan els protagonistes per salvar-los. Aquests, intentant amagar-se, comencen a sentir la fatiga de la falta de son i prenen pastilles per no dormir, però finalment són capturats pel psicòleg que els administra un fàrmac per dormir-los i els deixa vaines al costat per ésser reemplaçats. El protagonista mata el noi de la sauna, que també havia estat convertit i tanca el psicòleg a la nevera i tornen a fugir.

Troben el lloc on es cultiven les vaines i des d’on es distribueixen a la resta del país, però la noia s’ha adormit i és reemplaçada. El protagonista torna a escapar, fa una mica de destroça a la planta de cultiu i escapa.

Al final de la pel·lícula, el protagonista es troba la noia de la sauna que s’alegra de trobar-lo, però quan se li atansa descobreix que el protagonista ha estat canviat.

dissabte, 3 de novembre del 2018

They Live (1988)

[662]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: John Carpenter
Guió: Ray Nelson (novel·la Eight O’Clock in the Morning), John Carpenter
Actors: Roddy Piper, Keith David, Meg Foster

[ Acció, terror, ciència ficció ] 1h 34min

Sinopsi

IMDb (7,3):
“Un sense sostre descobreix unes ulleres de sol que li permeten veure el fet que els alienígenes s’han apoderat de la Terra.”

Crítica

Coses friquis i estereotips dels ’80…

Hi han poques pel·lícules que se’n salvin dels clàssics estereotips sexistes dels anys vuitanta. Aquesta, òbviament, tampoc, però no per això resulta xocant veure segons quines coses que teníem tant normalitzades. I això mateix dona per pensar que el que estem vivint avui, d’aquí uns anys ho veurem ridícul… ;-)

La història tampoc té més. A nivell de guió, possiblement qualsevol capítol de The Twilight Zone estaria més el·laborat, però no deixa de fer gràcia veure-ho desenvolupat en un llargmetratge… i més si el signa John Carpenter que, d’entrada, es podria esperar alguna cosa més… o no… potser és justament això el que calia esperar.

Amb tot, els Teleñecos ja estaven funcionant en la dècada de 1980, per la qual cosa el boom de ninos i maquillatges creatius ja havia esclatat. Les caretes dels alinígenes fan riure ara i, suposo, quan es va estrenar la pel·lícula. Així que, com no podria ser d’altra manera, és una pel·lícula “de culte” friqui justament per aquest fet.

Si algú està interessat en conèixer una mica el que va significar la pel·lícula en el seu moment i el fenomen posterior, li recomano segueixi el següent fil de Twitter:


Resum (amb espòilers)

Deprés de la crisi de l’automòbil de Detroit als ’80, un jove mascle solitari va de ciutat en ciutat amb només una motxilla carregada a l’esquena. Busca feina en una obra i és acollit en una mena de descampat. Enfront del descampat hi ha una petita església en la que passen coses estranyes. Un dia hi entra i descobreix que els càntics que se sentien des de fora estan gravats i allí s’hi reuneixen persones que semblen estar fent activitats il·legals. Una nit uns quants cotxes fugen de l’església tot carregats amb caixes just en el moment que la policia els encercla. De passada destrueixen les barraques del campament.

El nostre heroi torna a l’església i obre una de les caixes que sabia encara quedaven amagades darrera una falsa paret. Se l’emporta i, enmig de la ciutat, l’obre. Només hi han ulleres de sol. Empipat tanca la caixa i la deixa al contenidor de la brossa. Però se li ha quedat una ullera de sol a la mà i, per no tornar-la a posar a la caixa, se la deixa posada a la camisa. Tot caminant per la ciutat se les posa i comença a descobrir que tota la publicitat visible, amb les ulleres posades, es torna en missatges en blanc i negre d’accions simples del tipus “sigues submís”. I no només això, algunes persones amb les que topa tenen la cara sense pell i se’ls veu directament les òrbites oculars, els muscles i la dentadura.

Descobreix que són alienígenes que han invadit la Terra i la gent que hi havia a l’església estaven fabricant ulleres que permetien veure la realitat per mostrar-la a tothom. Els alienígenes utilitzen un tipus d’ones que van parelles amb la televisió, perquè la gent no pugui veure el que està passant. De totes maneres, una petita elit humana sí sap el que passa i hi col·labora a canvi de gran posició social. Els alienígenes només estan a la Terra per utilitzar-ne els seus recursos i, un cop enllestides les seves necessitats, buscaran un altre planeta.

Hi han activistes que hi lluiten i volen destruir l’antena que els té a tots encegats, però cada cop que aconsegueixen organitzar-se, sempre acaba apareixent la policia (humana i alienígena) i els extermina. El nostre heroi ha de convèncer el company de l’obra que l’ha ajudat a trobar lloc on dormir, per destruir els alienígenes. Enmig de tot això, els alienígenes saben que, primer amb les ulleres i després amb lentilles, alguns humans poden veure’ls i s’intercomuniquen a través dels rellotges per tal de fer venir policia.

Aconsegueixen un d’aquests rellotges i, quasi per casualitat, el poden activar en un moment que estaven encerclats i poden fugir a través d’un forat interdimensional que els porta als soterranis de la ciutat on descobreixen tota la trama i comencen a disparar a tot i dret contra tot alienígena fins que arriben a l’estudi de televisió on utilitzen les ones per deixar la població encegada. Després d’una mica més d’acció aconsegueixen destruir l’antena i tota la població humana aconsegueix veure tal com són els alienígenes, començant pel mateixos presentadors de telenotícies.

#funnywordsgift (204)

“Who wants to lie, great memory must have.”

[204]

diumenge, 28 d’octubre del 2018

Gunnm (Battle Angel Alita) 2 (1992)

[104]

Valoració



Fitxa tècnica

Yukito Kishiro (guió, dibuix i tinta)
(Gunnm - Battle Angel Alita)

[ Seinen, cyberpunk, postapocalíptic, ciència ficció ] (ed. 2017)
Ivréa

6 capítols (7-11) - 220 pàgines - 128 x 180 mm (14 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Al segle 26 la Terra està devastada i serveix merament d’abocador d’escombreries per a la població de Salem, la ciutat flotant a la qual van poder emigrar només els privilegiats. La protagonista, Gally, és una cyborg les restes de la qual apareixen en un desballestament. Encara li funciona el cap però no té memòria de la seva vida anterior. Ido, un científic idealista però pragmàtic, la reconstrueix i li dona un nou cos. A Gally se li complica una mica la seva nova vida quan descobreix que Ido és un caça-recompenses (d’alguna manera ha de pagar-se els recanvis) i decideix ser-ho ella també. Encara que sigui amnèsica manté intactes els seus reflexos i memòria muscular, sent una gran lluitadora. Al mateix temps que fa amics i enemics, que voldran portar-la a la ciutat del cel o esquarterar-la segons el cas, Gally va descobrint com funciona el món i quin serà el seu lloc en aquest… o en un altre.”

Crítica

Interessant…

Encara dins el contingut de l’anime de 1993. Em sembla que, encara el tercer volum, és el que narra la pel·lícula.

Amb el natural desfasament pels anys passats en que va estar pensat i dibuixat, haig de reconèixer que està molt ben dibuixat i narrat. El que passa és que a mi no m’agrada el nekketsu, o manga d’acció, en el que “la gràcia” són les lluites constants, com ho és, per exemple, Bola de Drac. Però, com he dit, ser reconèixer una cosa ben feta i aquesta ho és.

Resum (amb espòilers)

En l’anterior volum vaig dir que Gally va acabar amb l’assassí menjacervells… però la lluita encara continuava, per allò de saber com acabarà… Com acabarà? Ja t’ho dic jo! Guanya Gally! Òbviament. I ho fa en el primer capítol d’aquest segon volum. Entre diàlegs “absurds” enmig del combat, però habituals en el nekketsu.

En el segon capítol, Gally coneix al noi, a Yugo, el noi del que s’enamorarà. A través de la seva mirada, coneixem la seva història des de que era petit i els seus anhels de pujar a Salem “la ciutat promesa”. El noi es dedica, com Ido, ha anar recollint restes d’andròmines cibernètiques i, si s’escau, fer de caça-recompenses. Té tractes amb Vector, un intermediari d’alt nivell que passa el material a Salem. Aquest li ha promès que, per deu milions de xips, el portarà a Salem. Òbviament és mentida: no tothom qui vol, pot pujar a Salem. Només hi poden anar els que tenen la marca al front, com Ido, que indica que són de Salem.

Deixant-se influenciar per Vector, Yugo va més enllà de fer de caça-recompenses i, directament, mata persones per recol·lectar-ne la seva columna vertebral, molt ben pagada. I això li funciona fins que, quan ja només li queda mig milió de xips per aconseguir el seu passi, l’enxampen i passa de ser caça-recompensa i ser un objectiu amb un preu sobre el seu cap. Mentrestant Gally li ofereix el mig milió que li falta i, mentre Yugo s’ho pensa, un caça-recompenses l’escuartera en viu. Gally, en assabentar-se, destrueix el caça-recompenses i no sap què fer, fins que se li acudeix salvar-ne el cap i connectar-lo al seu propi sistema vital. Es dirigeix a buscar Ido, per posar-li un cos cibernètic quan, a mig camí, un busca-raons li barra el pas i descobreix la seva jugada. Però en intentar aturar-la, l’autoritat robòtica, en veure que intenta robar-li el cap, aconseguit de manera legal, l’atura al mateix temps que la mateixa Gally es defensa.

Ido fa el corresponent trasplantament i li salva la vida. Gally i el nou Yugo cibernètic van a veure Vector per desenmascarar-lo i comença una nova lluita amb el guanyador dels gladiadors que li fa de guarda-espatlles personal. I aquí s’acaba deixant-nos a mitges per saber com acabarà la lluita. De veritat…? ;-)





dissabte, 27 d’octubre del 2018

diumenge, 21 d’octubre del 2018

Venom (2018)

[661]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Ruben Fleischer
Guió: Jeff Pinkner, Scott Rosenberg
Actors: Tom Hardy, Michelle Williams, Riz Ahmed

[ Acció, ciència ficció ] 1h 52min

Sinopsi

IMDb (7,0):
“Quan Eddie Brock adquireixi els poders d’un simbiont, haurà d’alliberar el seu alter-ego “Venom” per poder salvar la seva pròpia vida.”

Crítica

Bé i malament…

En línies generals puc dir que la pel·lícula m’ha agradat. Especialment perquè l’he vista al cinema com a regal d’aniversari del meu nét i feia potser deu anys que no anava al cinema. Quan la pel·lícula s’ha animat i han començat a haver-hi les reglamentàries persecucions, es pot dir que ha estat força entretinguda. Però l’arrancada ha estat francament dolenta, amb un aterratge d’una nau a la Terra amb errors greus en l’ambientació i uns diàlegs de pa sucat amb oli, totalment forçats i fora de qualsevol credibilitat només per justificar i explicar algun precedent i el context de la història. Això m’ha fet mal, molt mal… han sigut uns minuts realment insultants.

Suposo que, per la falta de costum d’anar al cinema, he vist errors que d’altra manera no hauria vist. Primer un doblatge francament deficient: qui es pot creure que tenen aquesta veu? Quan vas al cinema, acceptes explícitament que t’expliquin històries i mentides: hi vas perquè t’entretinguin. Però ho fas amb la contrapartida de que ho intentaran fer el més bé possible. El doblatge no ha estat el cas. Com tampoc ho ha estat algun efecte del simbiont intentant entrar en un cos humà o els fotomuntatges de Tom Hardy conduint una moto per la ciutat o algun desenfoc d’imatge no forçat… Són les coses que té el cinema en alta definició projectat en pantalla gran. ;-)

M’ha agradat veure que ben bé la meitat de la sala, en acabar la pel·lícula, s’han quedat assentats esperant els títols de crèdit per les conegudes escenes extres i, un cop acabats, ens hem quedat nosaltres i dos parelles més esperant les segones escenes extres post-crèdits i, l’encarregat de la sala, veient que sabíem a què ens esperàvem, ens ha preguntat si volíem que avancés la pel·lícula als segons post-crèdits. Els primers post-crèdits han estat de la presentació d’un nou assassí amb simbiont dintre que promet acció en properes pel·lícules i els segons, de la presentació de la pel·lícula d’animació d’Spiderman.

Resum (amb espòilers)

Un periodista acostumat a destapar casos conflictius, s’aprofita d’informació classificada que li arriba a la seva xicota per destapar la falta d’escrúpols d’un cap de científics que ja ha enviat naus espacials a l’espai i ha aconseguit portar a la Terra alienígenes en forma de simbiont. Després de diverses proves, decideix experimentar amb humans, però en la majoria de casos fracasa.

El periodista entra en les instal·lacions després que una científica reprovi la falta d’ètica del seu cap i, en un moment de descuit, un simbiont surt del cos d’un humà usat com a conillet d’índies i entra en el cos del periodista. A partir de llavors la seva vida canviarà i començarà a sentir veus, fins que finalment acaba parlant i tractant de tu a tu amb el simbiont.

El científic vol recuperar el seu simbiont desaparegut costi el que costi, però el simbiont, protegint el periodista, s’escapa de tothom. El simbiont li explica al periodista que no han estat recollits de l’espai com es pensen ells, sinó que s’han deixat agafar per poder portar a la resta de simbionts a la Terra, amb la corresponent invasió o colonització i acabar vivint-hi.

Un altre simbiont que s’havia escapat de la nau en el moment d’estavellar-se contra la Terra i que ha anat passant de cos en cos fins arribar al centre d’investigació, acaba invadint el cos del científic sense escrúpols i, sense més preparatius, decideix llançar el coet i recollir els seus congèneres. Mentrestant, Venom que és el nom del simbiont del periodista, ha decidit que prefereix viure a la Terra fent el que li plagui sense altres competidors i, en una lluita final, acaba fent explotar el coet i el simbiont per tal d’aturar-lo. Sembla que també ha mort Venom per salvar el periodista, però en l’escena final, despedint-se de la xicota, sentim la seva veu resonant en el seu cap.

dissabte, 20 d’octubre del 2018

Dawn of the Planet of the Apes (2014)

[660]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Matt Reeves
Guió: Mark Bomback, Rick Jaffa
Actors: Gary Oldman, Keri Russell, Andy Serkis

[ Acció, aventura, drama ] 2h 10min

Sinopsi

IMDb (7,6):
“Una creixent nació de simis evolucionats genèticament liderats per César està amenaçada per una banda de supervivents humans del devastador virus que es va desencadenar una dècada abans.”

Crítica

Passable…

No ho tinc gaire clar, perquè està bastant borrosa en la meva memòria, però podria dir que, gairebé segur, ja l’havia vista. El que és segur és que no tenia els referents de TOTES les pel·lícules originals i TOTES les noves. La veritat és que, ara, en context, tot té més sentit i s’entén. Encara que, desordenadament, aquesta era l’última pel·lícula que em faltava veure en TOT el context (la del 2001, que és una revisió inconclusa de l’original, ja l’he vista, però, pel que veig, no la tinc valorada…).

Resum (amb espòilers)

En la primera part de “les noves” pel·lícules, César per un cantó i Koba per l’altre, vacunats en un experiment que augmenta la seva intel·ligència, constitueixen una revolta i aconsegueixen fugir de la ciutat. Al mateix temps el virus de la grip símia, desenvolupat en laboratori, s’escapa i contamina tota la humanitat provocant-ne pràcticament la seva extinció, excepte uns pocs exemplars que han quedat immunes i sobreviuen amb les reserves energètiques al mínim. Per la seva banda, César acaba de ser pare per segona vegada i continua liderant la manada de simis assentats a les afores de San Francisco.

Humans recorren caminant els boscos per tal d’arribat a una presa per tal d’aconseguir tornar-la a fer funcionar i aconseguir electricitat. En la seva trobada amb simis als boscos, un humà amb el gallet fàcil mata el fill d’un dels subtinents de César. Koba i altres volen venjar-se, però César els atura. Per altra banda, a la ciutat decideixen exterminar tots els simis si no aconsegueixen fer funcionar la central, per la qual cosa es comencen a aprovisionar d’armes.

Un humà intenta negociar i fa un apropament. César el deixa fer, però quan descobreixen armes, els fan fora. L’humà insisteix i s’adona que la dona de César està a punt de morir d’una infecció. L’ajuden i César els deixa acabar la feina. Aconsegueixen electricitat per la ciutat.

Mentrestant, però, Koba ha atacat pel seu compte el destacament de municions i s’ha fet amb armes. Dispara César i fa veure que han estat els humans. Aquests aconsegueixen fugir i troben el cos de César mig moribund. El rescaten i el porten a la ciutat a curar-lo. Koba ha decidit atacar la ciutat i captura els humans en gàbies. Tot aquell que està en contra seu és engabiat també. El fill de César, que pensava que el seu pare havia mort, sabent la veritat, aconsegueix alliberar els simis empresonats i fugen.

Finalment, en la batalla final, César i Koba lluiten a mort. Per la seva banda, alguns humans volen exterminar els simis, però l’humà que els ajudat no els permet acabar els seus plans. La guerra ha començat i ho han fet els simis. S’acosten destacaments militars a la ciutat.