Bloc personal,

dissabte, 28 de febrer de 2009

Venus... alineat amb la Lluna

Ho deien a microsiervos... Ahir hi hauria un cel ben bonic amb la Lluna i Venus alineats i ben a prop.

Doncs jo li he fet una foto... ;-)

El puntet de dalt és Venus i el "somriure" de baix és la Lluna. I el pal de baix... és un pal de la llum... :DDD

dilluns, 23 de febrer de 2009

Chritian Scott Quintet


Doncs ahir va tocar concert... ;-)

Aquest cop va ser Christian Scott que anava en formació de quintet teòricament presentant el seu últim disc (ara explicaré aquest teòricament).

Abans de res dir que, com podeu veure, les fotos van sortir TOTES desenfocades i mogudes. Normal per altra banda... una situació que era d'esperar en condicions de poca llum. Al final però, aprendré a fer-les de nit i tot. El secret? El temporitzador. Que ja vaig utilitzar en les últimes fotos (les que veieu). Ara només falta un petit trípode i quedaran... quedaran millor... ;-)

El concert es va fer a la sala Jamboree de la plaça Reial, 17. Una sala a la que no hi havia anat mai... sí l'havia sentit anomenar però no hi havia estat. Em va xocar, per falta de costum, és clar, l'ambient d'un diumenge per la nit, al final de les Rambles i a la plaça Reial... curiós si més no. La sala petita... però petita com una mala cosa. Així i tot vaig comptar 80 seients, apretats però 80 a fi de comptes. Casi tots estaven ocupats i molt gent es va haver de quedar dreta sota les voltes que accedien a la petita sala.

El quintet estava composat per Christian Scott a la tropeta, Milton Fletcher al piano, Mathew Stevens a la guitarra, Kristopher Keith Funn al baix i Jamire Williams a la bateria.

Els músics impecables. Potser destacaria el baix, acústic, que no molestava; vull dir que semblava que no hi era, però el notaves constament i anava fent una feina boníssima. Encara que, pensant-ho bé, potser era perquè la il·luminació el deixava gairebé a les fosques i la sonorització del baix era impecable... ;-) potser de les millors que he escoltat aquests darrers mesos.
Però per altra banda, el piano, que en canvi no estava ben sonoritzat, quan el senties, sabies que ho estava fent d'allò més bé. Potser en alguns moments pecava de maxacar massa, però el vaig trobar molt bé.
El guitarra també bo de nassos. Cal dir que tots eren negres. Però negres, negres... I el guitarra era blanc, blanc. De fet, les composicions es recolzen bastant en la guitarra.
I el bateria igual que el baix. Sembla que no hi sigui, però quan cal, es fa notar.
Doncs sí, els músics, impecables.

I el Christian Scott, és clar, també. Tot i que, seguint la línia de publicacions dels últims mesos (Tomasz Stanko Quartet, Ingrid Jensen Quartet, Nicholas Payton Quartet, Tom Harrell Quartet, Till Brönner Rio i Raynald Colom Quintet (i convidats)), sembla que no acabo de veure un so com el que a mi m'agrada. És que pensant-ho bé, només em pot agradar un Wynton Marsalis... i d'aquí, en amunt... :DDD

El cas és que en principi havia de presentar el seu nou disc Live at Newport i, és clar, encara no l'he sentit. Però sí he sentit l'anterior Anthem i, o molt m'equivoco, van tocar almenys un parell de temes d'aquest disc anterior. I tenint en compte que un concert d'una hora justeta, el tema més curt dura 10 minuts, potser van tocar 5 ó 6 temes. I si d'aquests 2 són "antics"... doncs no sé. I també em va semblar haver escoltat algun passatge d'aquest nou disc en la web oficial i em sonava que les composicions eren bastants diferents d'Anthem. I no és el que vaig escoltar ahir.

Ell, amb la seva característica trompeta, com feta a mida amb la campana aixecada, com la que portava Dizzy Gillespie. Amb dos rellotges al braç esquerra... (estrany signe de modernitat). Una rebequeta ajustada i camisa amb corbata. Camisa per sobre dels texans. I botes... Un nano jove i esquifit (potser un pél afeminat?). Però insultantment jove (22 anys) per la prodigiositat que desprén... i més si en la seva presentació et diuen que ja va estar en aquesta mateixa sala quan tenia 17 anys!!!

Instrumentalment parlant, no em va agradar massa el fraseig que feia, però reconec que sabia on estava en cada moment i no se li escapava cap nota. El so, potser no era del tot brillant que a mi m'hagués agradat escoltar... però... què haig de dir jo! Pujava bé fins dalt. Però quan tocava fort, jo li apreciava un so apagat. En canvi quan tocava fluix, però fluix, fluix, ratllant només l'emisió d'aire... aquí sí dominava! Ho sigui que, l'instrument el domina a la perfecció.

Però és clar, ell no ve a presentar les habilitats instrumentistes. Ell ve a presentar les seves composicions (com tothom, no?). I aquí ningú li pot dir res. És això, una jove promesa amb una realitat present. Ostres! que bé que m'ha quedat això, no? Ho repetiré i ho posaré en negreta: És una jove promesa amb una realitat present.

No penseu que no em dono compte del grau d'exigència que demano, no. En sóc ben conscient... però al blanc, blanc i al negre, negre... ;-)

I també una altra cosa: ja sé que en aquests concerts no es ve a veure la virtuositat de l'instrumentista; es ve a escoltar noves composicions. I en aquest cas, els nous aires de jazz que s'està donant al EE.UU. i, actualment per la globalització, a tot el món al mateix temps. Però havia sentit que era deixeple de Wynton Marsalis i tècnicament, tot i que té el seu punt, no té absolutament res a veure.

Al final, tot i el Pere Punyetes que sóc, els concerts estan molt bé. I encara hi hauria d'anar a més... però fa tanta mandra el viatget a Barcelona... per exemple un diumenge de Carnaval per la tarda en el que, a més, ha fet bon dia. Què vol dir això? Que la gent es torna boja per sortir de Barcelona i els diumenges per la tarda estan bones les carreteres per anar a "passar l'estona" a Barcelona! 1 hora i quart d'anada pels 3/4 d'hora de la tornada... I amb la por aquesta, sempre a sobre, dels radars...

Us copiu i enganxo el texte de presentació del concert que trobo està prou bé:
"Sense cap mena de dubte, el públic que ens acompanyi aquesta nit quedarà estupefacte davant aquest jove trompetista nord-americà i els seus quatre acompanyants. I és que Chris Scott, amb poc més de 20 anys, posseeix un talent natural que li ha valgut evidents comparacions amb el genial Miles Davis, però –alhora– compta amb un fervent desig de forjar nous horitzons i ha aconseguit fer-se amb una veu distintiva, d’absoluta originalitat. Fins i tot, aquesta voluntat trencadora l’ha portat a col•laborar amb artistes del món del hip hop, com Mos Def, Jill Scott i X-Clan sense que els puristes del jazz es portessin les mans al cap. Després de completar una doble graduació al prestigiós Berklee en menys de la meitat del temps que es considera habitual, aquest monstre de la trompeta, va llançar “Rewind That” (Concord, 2006), un disc que va ser nominat als Grammy i va captivar la comunitat jazzística d’Estats Units, situant-se al capdavant de les principals llistes especialitzades. No va ser menys el seu següent disc, “Anthem”, de potència visceral. Intuïtiu, arriscat, amb convicció, Scott arriba ara amb una nova proposta sota el braç, un àlbum en directe que segueix en la bona direcció. Imprescindible."

Concerts


He pensat que estaria bé publicar aquí els concerts als que vaig assistint, doncs formen part de la meva formació... o no?

Així doncs, ara repetiré el que he penjat a l'altre blog (coses meves) i a partir d'ara, sota l'etiqueta concerts aquí apareixeran.

Mentrestant, aquí enllaços als concerts que he assistit amb anterioritat:
- Tomasz Stanko Quartet (29/10/08)
- Ingrid Jensen Quartet (03/11/08)
- Nicholas Payton Quartet (10/11/08)
- Tom Harrel Quartet (17/11/08)
- Till Brönner Rio (24/11/08)
- Raynald Colom Quintet (i convidats) (26/11/08)

Chritian Scott Quintet


Doncs ahir va tocar concert... ;-)

Aquest cop va ser Christian Scott que anava en formació de quintet teòricament presentant el seu últim disc (ara explicaré aquest teòricament).

Abans de res dir que, com podeu veure, les fotos van sortir TOTES desenfocades i mogudes. Normal per altra banda... una situació que era d'esperar en condicions de poca llum. Al final però, aprendré a fer-les de nit i tot. El secret? El temporitzador. Que ja vaig utilitzar en les últimes fotos (les que veieu). Ara només falta un petit trípode i quedaran... quedaran millor... ;-)

El concert es va fer a la sala Jamboree de la plaça Reial, 17. Una sala a la que no hi havia anat mai... sí l'havia sentit anomenar però no hi havia estat. Em va xocar, per falta de costum, és clar, l'ambient d'un diumenge per la nit, al final de les Rambles i a la plaça Reial... curiós si més no. La sala petita... però petita com una mala cosa. Així i tot vaig comptar 80 seients, apretats però 80 a fi de comptes. Casi tots estaven ocupats i molt gent es va haver de quedar dreta sota les voltes que accedien a la petita sala.

El quintet estava composat per Christian Scott a la tropeta, Milton Fletcher al piano, Mathew Stevens a la guitarra, Kristopher Keith Funn al baix i Jamire Williams a la bateria.

Els músics impecables. Potser destacaria el baix, acústic, que no molestava; vull dir que semblava que no hi era, però el notaves constament i anava fent una feina boníssima. Encara que, pensant-ho bé, potser era perquè la il·luminació el deixava gairebé a les fosques i la sonorització del baix era impecable... ;-) potser de les millors que he escoltat aquests darrers mesos.
Però per altra banda, el piano, que en canvi no estava ben sonoritzat, quan el senties, sabies que ho estava fent d'allò més bé. Potser en alguns moments pecava de maxacar massa, però el vaig trobar molt bé.
El guitarra també bo de nassos. Cal dir que tots eren negres. Però negres, negres... I el guitarra era blanc, blanc. De fet, les composicions es recolzen bastant en la guitarra.
I el bateria igual que el baix. Sembla que no hi sigui, però quan cal, es fa notar.
Doncs sí, els músics, impecables.

I el Christian Scott, és clar, també. Tot i que, seguint la línia de publicacions dels últims mesos (Tomasz Stanko Quartet, Ingrid Jensen Quartet, Nicholas Payton Quartet, Tom Harrell Quartet, Till Brönner Rio i Raynald Colom Quintet (i convidats)), sembla que no acabo de veure un so com el que a mi m'agrada. És que pensant-ho bé, només em pot agradar un Wynton Marsalis... i d'aquí, en amunt... :DDD

El cas és que en principi havia de presentar el seu nou disc Live at Newport i, és clar, encara no l'he sentit. Però sí he sentit l'anterior Anthem i, o molt m'equivoco, van tocar almenys un parell de temes d'aquest disc anterior. I tenint en compte que un concert d'una hora justeta, el tema més curt dura 10 minuts, potser van tocar 5 ó 6 temes. I si d'aquests 2 són "antics"... doncs no sé. I també em va semblar haver escoltat algun passatge d'aquest nou disc en la web oficial i em sonava que les composicions eren bastants diferents d'Anthem. I no és el que vaig escoltar ahir.

Ell, amb la seva característica trompeta, com feta a mida amb la campana aixecada, com la que portava Dizzy Gillespie. Amb dos rellotges al braç esquerra... (estrany signe de modernitat). Una rebequeta ajustada i camisa amb corbata. Camisa per sobre dels texans. I botes... Un nano jove i esquifit (potser un pél afeminat?). Però insultantment jove (22 anys) per la prodigiositat que desprén... i més si en la seva presentació et diuen que ja va estar en aquesta mateixa sala quan tenia 17 anys!!!

Instrumentalment parlant, no em va agradar massa el fraseig que feia, però reconec que sabia on estava en cada moment i no se li escapava cap nota. El so, potser no era del tot brillant que a mi m'hagués agradat escoltar... però... què haig de dir jo! Pujava bé fins dalt. Però quan tocava fort, jo li apreciava un so apagat. En canvi quan tocava fluix, però fluix, fluix, ratllant només l'emisió d'aire... aquí sí dominava! Ho sigui que, l'instrument el domina a la perfecció.

Però és clar, ell no ve a presentar les habilitats instrumentistes. Ell ve a presentar les seves composicions (com tothom, no?). I aquí ningú li pot dir res. És això, una jove promesa amb una realitat present. Ostres! que bé que m'ha quedat això, no? Ho repetiré i ho posaré en negreta: És una jove promesa amb una realitat present.

No penseu que no em dono compte del grau d'exigència que demano, no. En sóc ben conscient... però al blanc, blanc i al negre, negre... ;-)

I també una altra cosa: ja sé que en aquests concerts no es ve a veure la virtuositat de l'instrumentista; es ve a escoltar noves composicions. I en aquest cas, els nous aires de jazz que s'està donant al EE.UU. i, actualment per la globalització, a tot el món al mateix temps. Però havia sentit que era deixeple de Wynton Marsalis i tècnicament, tot i que té el seu punt, no té absolutament res a veure.

Al final, tot i el Pere Punyetes que sóc, els concerts estan molt bé. I encara hi hauria d'anar a més... però fa tanta mandra el viatget a Barcelona... per exemple un diumenge de Carnaval per la tarda en el que, a més, ha fet bon dia. Què vol dir això? Que la gent es torna boja per sortir de Barcelona i els diumenges per la tarda estan bones les carreteres per anar a "passar l'estona" a Barcelona! 1 hora i quart d'anada pels 3/4 d'hora de la tornada... I amb la por aquesta, sempre a sobre, dels radars...

Us copiu i enganxo el texte de presentació del concert que trobo està prou bé:
"Sense cap mena de dubte, el públic que ens acompanyi aquesta nit quedarà estupefacte davant aquest jove trompetista nord-americà i els seus quatre acompanyants. I és que Chris Scott, amb poc més de 20 anys, posseeix un talent natural que li ha valgut evidents comparacions amb el genial Miles Davis, però –alhora– compta amb un fervent desig de forjar nous horitzons i ha aconseguit fer-se amb una veu distintiva, d’absoluta originalitat. Fins i tot, aquesta voluntat trencadora l’ha portat a col•laborar amb artistes del món del hip hop, com Mos Def, Jill Scott i X-Clan sense que els puristes del jazz es portessin les mans al cap. Després de completar una doble graduació al prestigiós Berklee en menys de la meitat del temps que es considera habitual, aquest monstre de la trompeta, va llançar “Rewind That” (Concord, 2006), un disc que va ser nominat als Grammy i va captivar la comunitat jazzística d’Estats Units, situant-se al capdavant de les principals llistes especialitzades. No va ser menys el seu següent disc, “Anthem”, de potència visceral. Intuïtiu, arriscat, amb convicció, Scott arriba ara amb una nova proposta sota el braç, un àlbum en directe que segueix en la bona direcció. Imprescindible."

dijous, 19 de febrer de 2009

Febrer 2009

La capacitat metafòrica i el talent


Llegint el blog d'Eduard Punset he arribat a aquesta entrada que m'ha fet molta gràcia. Explica de què està composat el talent. I entre altres coses, li atribueix la capacitat metafòrica... i és el primer requisit del talent, que se suposa va desenvolupar l'home fa 50.000 anys.

(A part d'aquesta capacitat metafòrica parla dels circuits inhibidors latents i de la intuició... val la pena llegir-lo).

I m'ho diuen a mi... :DDD A mi que tant m'agrada utilitzar una variant d'aquesta capacitat metafòrica utilitzant frases fetes que, en la majoria de casos, pot ser qualificada de xabacana. Però, en fi, un és com és... ;-)

dimecres, 18 de febrer de 2009

Fa 5


Què us pensaveu? Que això era qüestió de 2 dies i que ja me n'havia oblidat? ;-)

Doncs no. Aquí continuo. No amb el mateix ritme que quan vaig començar, però vaig fent. I els progressos es van notant.

Tinc un llavi que cada cop aguanta més i alhora en sóc conscient de les seves limitacions: sé perfectament fins on arriba. I les escales, a força de repetir-les, sembla que no, però me les sé pràcticament totes. Em falta encara molta més agilitat mental, però això no és una cosa que s'aprén en dos dies...

El que està clar és que, amb el llavi fred però sense estar cansat, ja pujo fins el Fa 5!!! i sense gaire esforç... El Sol 5 encara se'm resisteix, però estic segur que puc pujar fins el Do 6. A mi, que m'agraden molt les frases fetes encara que pugui semblar xabacà, en tinc una d'apuntada que diu "la paciència estova fins i tot les pedres més dures" (la frase original és de Konkomba i referint-se a les meravelles que fa la paciència diu: "L'ebullició infinita estova fins les pedres").

I pensar que quan tocava d'"ofici" amb prou feines passava del Re 5 i esporàdicament. El que fa la feina ben feta i ben aprofitada, eh? ;-)

dijous, 12 de febrer de 2009

Herois 3a temporada... volum 4


M'estava veient els últims capítols que no m'havia pogut veure en el seu moment de la tercera temporada i acabo de descobrir que hi ha un quart volum... dins la tercera temporada. És a dir, els capítols han continuat emetent-los des de setembre... que vaig perdre la pista per la falta d'ADSL.

Resumint: la tercera temporada tindrà 25 capítols, 13 dels quals formen part del volum 3 i els 12 restants del volum 4.

Jo anava veient capítols d'aquesta tercera temporada i veig que s'acosta el final de la sèrie... que no acaba massa bé i que comença el següent volum. I ara acabo d'entendre això dels 13 capítols del volum 3 i els 12 del volum 4. Ara mateix m'estic baixant el segon capítol d'aquest volum 4.

I pensar que em vaig quedar en el 5è capítol allà per l'octubre de 2008... Com han canviat les coses!!! ;-)

dilluns, 9 de febrer de 2009

Provant SPOTIFY

Fa uns dies vaig sentir dels avantatges d'Spotify. De fet no em va semblar cap novetat... era una cosa semblant a LastFM... però com era una cosa que no hi podia accedir tothom, que s'hi havia d'accedir a través d'una invitació i era difícil trobar-ne, va captar la meva atenció. A la ràdio vaig sentir que hi havia una manera senzilla de registrar-se...

I després de buscar una mica en Google he trobat aquesta adreça: https://www.spotify.com/en/get-started/, on et pots registrar gratuïtament i després només cal descarregar-se l'aplicació i a disfrutar... bé, de moment, a provar-ho, oi?

Ja us diré com ha anat.

L'home desenfocat...





El passat divendres, 30 de gener, a 2/4 de 10 del vespre vam quedar al restaurant Marejol per celebrar el "tradicional" Sopar de Dissenyadors Gràfics del Garraf (tenen web i grup al Facebook). Aquest era el tercer any i els dos anteriors s'havia fet en dates prèvies al Nadal, però aquest any, una de les pedres angulars de l'organització ;-) el David d'Eboli estava de viatge a Nova York i ho van atrassar...

Al cas... com sempre, van fer unes fotos i les acaben de publicar... i en totes surto desenfocat!!! Sóc l'home desenfocat... com aquella pel·lícula de Woody Allen... ;-)

Haig de dir que va ser potser l'any que m'he sentit més relaxat i més a gust. L'ambient va ser molt bo i l'estona entretinguda.

Fins l'any que ve.

divendres, 6 de febrer de 2009

Disposició i informació de dominis

Per mi, interessantíssim enllaç per obtenir informació del què, qui i com d'un domini ja existent. És informació pública del Whois, però amb l'enllaç anterior que tenia poques vegades podia accedir a la informació que realment volia i al final havia agafat el costum d'entrar a nominalia per obtenir aquesta informació...

Al cas... l'adreça és de Domain Tools, però podeu anar més ràpid encara, escrivint http://whois.domaintools.com/ i el nom del domini del que voleu obtenir informació (per exemple: http://whois.domaintools.com/estudimelic.com).

Aquest enllaç l'he trobat després d'entrar a DomainTyper, un altre enllaç molt interessant per conèixer la disponibilitat d'un domini concret i saber-ne més coses. Enllaç llegit al blog de Webmaster Libre, una de les lectures diàries d'"obligat compliment"... ;-)

Fes-te la teva pròpia tipografia, de franc



Interessant tutorial de com fer-te la teva pròpia tipografia i de franc a yourfonts.com.

(Imatges "robades" a Desfaziendo Entuertos, autors del tutorial de la ressenya)

dijous, 5 de febrer de 2009

Christian Scott Quintet al Jamboree



Que sapigueu que l'últim diumenge de febrer (22/02/09) me'n vaig al Jamboree a veure el Christian Scott Quintet presentant el seu últim disc "Live at Newport".

I jo ja tinc l'entrada. Com sempre... si voleu, m'aviseu.

Texte copiat i enganxat del web de Jamboree:
"Sense cap mena de dubte, el públic que ens acompanyi aquesta nit quedarà estupefacte davant aquest jove trompetista nord-americà i els seus quatre acompanyants. I és que Chris Scott, amb poc més de 20 anys, posseeix un talent natural que li ha valgut evidents comparacions amb el genial Miles Davis, però –alhora– compta amb un fervent desig de forjar nous horitzons i ha aconseguit fer-se amb una veu distintiva, d’absoluta originalitat. Fins i tot, aquesta voluntat trencadora l’ha portat a col•laborar amb artistes del món del hip hop, com Mos Def, Jill Scott i X-Clan sense que els puristes del jazz es portessin les mans al cap. Després de completar una doble graduació al prestigiós Berklee en menys de la meitat del temps que es considera habitual, aquest monstre de la trompeta, va llançar “Rewind That” (Concord, 2006), un disc que va ser nominat als Grammy i va captivar la comunitat jazzística d’Estats Units, situant-se al capdavant de les principals llistes especialitzades. No va ser menys el seu següent disc, “Anthem”, de potència visceral. Intuïtiu, arriscat, amb convicció, Scott arriba ara amb una nova proposta sota el braç, un àlbum en directe que segueix en la bona direcció. Imprescindible.!"

Qui avisa no és traïdor... ;-) Hi han dues sessions, una a les 9 del vespre i l'altre a les 11. No cal dir a quina hi vaig, no?

Ja us diré com ha a anat.

ADSL 3MB definitiva?

Serà definitiu? Ara mateix està operativa i funcional l'ADSL de 3MB de Telefònica. I per què? Doncs només gràcies a uns pocs tècnics de Telefònica que saben fer la feina ben feta... a la línia hi havien problemes que només aquesta espècie en vies d'extinció podien arreglar.

A veure si, després d'aquesta entrada tinc finalment l'ADSL que em mereixo... ni més ni menys.

Gràcies. (sempre cal donar les gràcies) ;-)