Valoració
Fitxa tècnica
Direcció: W. S. Van Dyke
Guió: Cyril Hume (novel·la: Edgar Rice Burroughs)
Música: George Richelarie
Producció: Metro-Goldwyn-Mayer
Distribució: Loew's Inc.
Actors: Johnny Weissmuller, Neil Hamilton, Maureen O'Sullivan, C. Aubrey Smith
Estrena: 22/03/1932 (Nova York), 02/04/1932 (Estats Units)
Pressupost: 652.675 $; taquilla: 2,54M $
Títol original: Tarzan the Ape Man - Tarzán de los monos a Espanya
- Tarzán, el hombre mono a Hispanoamèrica (?)
[ Acció, aventura, romanç ]
1 h. 39 min.
Wikipedia
Sinopsi
IMDb (6,9) (8,7K):
“Un comerciant i la seva filla parteixen a la recerca del llegendari cementiri dels elefants a l’Àfrica més profunda, només per trobar-se amb un home salvatge criat per simis.”
Crítica
Doncs encara aguanta prou bé, malgrat el pas dels anys i el grinyolar de les convencions socials…
Basada en la sèrie de vint-i-quatre novel·les (1912-1966) que va començar amb Tarzan of the Apes de 1912 de l’Edgar Rice Burroughs. Hi ha una primera adaptació a pel·lícula muda de 1918 (Tarzan of the Apes) mantenint el títol de la primera novel·la.
Aquesta és la primera de les dotze pel·lícules del nedador olímpic Johnny Weissmuller reconvertit en actor (les sis primeres eren produïdes per la MGM i tenien la Maureen O'Sullivan de coprotagonista, i les altres sis eren produïdes per la RKO). Després d’això, estirant el xiclet fins l’extenuació amb tot tipus de seqüel·les i infinitat de Tarzans amb altres actors: Lex Barker (x5), Gordon Scott (x6), Jock Mahoney (x2) i Mike Henry (x3), amén de dos remakes amb el Denny Miller el 1959 i amb la Bo Derek fent de Jane el 1981, així com innombrables sèries i adaptacions animades.
En el seu moment vaig veure i em va agradar molt Greystoke: The Legend of Tarzan, Lord of the Apes (1984) amb el Christopher Lambert de Tarzan.
En aquesta pel·lícula, en el moment de la seva estrena, l’O'Sullivan tenia vint-i-un anys i el Weissmuller en tenia vint-i-vuit (en la gravació probablement un any menys).
Feia temps que tenia ganes de veure-la de nou amb uns altres ulls. El primer que em ve al cap quan la veig ara és l’olor a animals i, pitjor encara, la pudor de suor humana recalcitrada sense uns mínims higiènics en situacions d’extrema calor. I no obstant això, vinga capes de roba… ai las!
No sabria dir quantes vegades l’havia vist de petit entre televisió i cinema. Des de sempre, hi havien tantes coses (esclavitud, racisme, classisme, alcoholisme…) que grinyolaven per tot arreu, i, malgrat tot, en aquell afany de normalitzar-ho tot, fèiem com si res.
Un últim apunt: no sabia que en anglès Tarzan es pronuncia fent tònica la primera A (/ˈtɑːzæn/, /ˈtɑːzn/, /ˈtɑːzan/, /ˈtɑrˌzæn/, /ˈtɑrz(ə)n/); això passa per haver-ho escoltat una i mil vegades en castellà… ai, aquells doblatges rovellats antics…
“Sí, bwana.”
Els fotomuntatges de l’època amb els actors amb il·luminació d’estudi i els aborígens en la localització real són millors que alguns d’ara… òbviament és una exageració, però hi ha un punt de veritat. Ara, el ràcord de la cabana rodejada de vegetació amb el “cel” fosc (estudi) i les localitzacions a plena solana sense ombra grinyolen escandalosament.
Els hipopòtams de mentida enganyen prou bé, però els cocodrils fan una mica de riure. També fant molt de riure els homes disfressats de mono i el que es vegi tan evidentment les barres de trapezista. Els nans pintats de negre enganyen a primer cop de vista, perquè surten tot just un moment, però és realment lamentable…
Recordava prou bé els vidres pintats siluetejant els penya-segats, però no recordava que estessins tan ben fets.
Al principi de la pel·lícula m’ha despistat bé, perquè mencionen que busquen el riu Ganges… i això està a l’Índia, no pas a l’Àfrica…
No recordava en absolut l’escena dels nans pintats de negre i el goril·la disfressat, devorador d’homes i el moment en què, tot mirant enlaire, obre la boca i es veuen les faccions de la cara del figurant que hi ha dintre…
Per cert, des de 2022 la pel·lícula ja és de domini públic. Jo l’he descarregat des d’Internet Archive tot i que la versió no està remasteritzada ni té excessiva qualitat, però ja em va bé, doncs era el que vèiem una i altra vegada.

Franquícia Johnny Weissmuller
- Tarzan the Ape Man (1932)
- Tarzan and His Mate (1934)
- Tarzan Escapes (1936)
- Tarzan Finds a Son! (1939)
- Tarzan's Secret Treasure (1941)
- Tarzan's New York Adventure (1942)
- Tarzan Triumphs (1943)
- Tarzan's Desert Mystery (1943)
- Tarzan and the Amazons (1945)
- Tarzan and the Leopard Woman (1946)
- Tarzan and the Huntress (1947)
- Tarzan and the Mermaids (1948)

Resum (amb espòilers)
El James Parker i el Harry Holt viatgen per l'Àfrica en una recerca dels llegendaris cementiris d'elefants i el seu ivori. S'hi uneix la filla del Parker, la Jane. El Holt se sent atret per la Jane i intenta, de manera una mica ineficaç, protegir-la dels perills de la selva. L’expedició es troba amb un atac d’hipopòtams i cocodrils. El misteriós Tarzan repel·leix l’atac, però segresta la Jane.
L’experiència és terrorífica per a la Jane al principi, però a mesura que la seva relació es desenvolupa, es troba feliç; «ni una mica espantada, ni una mica trista». Quan torna amb el seu pare, els seus sentiments es posen a prova. Vol que el Tarzan vingui amb ella a Londres i que formi part del seu món. Però el Tarzan li gira l’esquena i torna a la selva. El seu pare li diu que és allà on pertany el Tarzan; ella crida: «ara no, és meu».
L’expedició és capturada per una tribu de nans agressius. La Jane envia l’amiga ximpanzé del Tarzan, la Cheeta, a buscar ajuda, portant elTarzan al seu rescat. Durant el rescat, el Tarzan invoca elefants i escapen de la fortalesa dels nans, tot i que el pare de la Jane mor a causa de les ferides just quan arriben al cementiri d’elefants. La Jane decideix quedar-se a la selva amb el Tarzan i, a l’escena final, amb la música de Romeu i Julieta de Txaikovski, la feliç parella apareix en una roca, amb la Jane sostenint la Cheeta com un nadó.





























































































Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada