Se m’ha trencat la trompeta (una altra vegada…)

Fa 25 anys la trompeta va patir una accident –un de molts– que li va acabar passant factura. Em va caure la trompeta des de dalt d’un escenari al terra. Per sort no li va passar res extremadament greu. Vaig poder fer el bolo amb normalitat, però la boquilla es va quedar trabada dins la trompeta i no hi va haver manera de treure-la. En acabar el bolo, com a última mesura d’urgència, vaig posar la trompeta al congelador –per allò de la dilatació– per veure si podia treure la boquilla. No hi va haver manera. Però de tant tibar i provar mil i una coses, vaig trencar la primera soldadura. Llavors vaig portar la trompeta al lutier. Em va treure la boquilla sense problema –és la cosa més simple del món si tens l’eina adequada– i em va haver d’arreglar un munt de soldadures que havien quedat malmeses amb l’accident…

Al cap d’uns anys, una de les soldadures se’m va tornar a trencar i vaig intentar reparar-la com vaig poder. Vaig aprendre que si hi poses Loctite, l’estany de les soldadures electròniques (amb el soldador elèctric), aguanten molt més. Ostres si ha durat. Ha durat 20 anys!

Fins ara, que se m’ha trencat l’altra soldadura, la que estava bé, i, en un dia més, la que vaig fer jo també s’ha acabat trencant…

La qüestió és que un Lutier val un ull de la cara. I no vull dir amb això que no valgui la feina que fan, però sabia que si el portava al Lutier em cobrarien el gust i les ganes. He estat tantejant el preu i, tot i no ser desprorporcionadament car, m’ha sembla que per un parell de soldadures simples m’ho farien per quatre duros. Doncs no… em demanaven 130€ (90€ si realment era molt simple), però que podia pujar més si hi havien més coses. I és clar que hi havien més coses, però jo, de moment, només volia un parell de soldadures! I aquest preu sense comptar la comissió de l’intermediari i el transportista.

Així que li he posat dos collons i me n’he anat a comprar un soldador de gas, amb la seva bombeneta, l’estany de rigor i el líquid miraculós. Amb 25€ ho he tingut tot resolt. He fet primer la prova amb la trompeta vella i, veient que no era més problema que el de mantenir les dues peces a soldar fixes prèviament, ha anat bé. Així que ho he fet després amb la nova –30 anys deu tenir ara mateix la nova– i ja està.

D’acord que no ha quedat net i pulit com m’agrada a mi fer les coses, però en aquest cas el que volia era una trompeta funcional i sense nyaps mal fets. Aquest nyap ha quedat estèticament no massa bé, però la soldadura aguantarà anys i panys!

“Si vols les coses ben fetes, fes-te-les tu mateix.”

Regal de Reis (amb retard…)

Doncs això… un regal de Reis que, finalment, ha arribat amb una mica de retard, però no amb menys il·lusió.

Calicchio Reflector

Oh, oh, guaita què he trobat fent neteja! La publicitat del Calicchio Reflector que comentava al principi del bloc, en l'etiqueta #02 material, concretament a Material "hardware" (i IV)!

I la publicitat tampoc és tan antiga... és la dècada dels 90... De fet la impressió de la portada té punt de trama d'impressora làser, però l'interior és... racònic? ;-)


EDITAT: He vist que aquesta pàgina té moltes visualitzacions (no sé ben bé per què), així que hi he afegit aquestes fotos de l’entrada que comento on es mostra com construir el teu propi Caliccio Reflector amb una membrana de timbal.

Faristols

Aquí un comentari sobre una cosa que fa temps em ronda pel cap...

No entenc com existint aquest tipus de suports per partitures a un preu realment escandalós (12,30 eur.) hi ha ni un sol grup o músic que, havent de fer un concert en un local mínimament anomenat o formant part d'una gira, encara van amb els faristols plegables de tota la vida. Que sí, que tenen això, que són plegables, però a part d'això l'estètica en un concert ho és tot...

No li vaig massa sentit anar amb tratje i corbata i portar un faristol d'aquests plegables...

I tampoc entenc com, alguns músics no veuen que el faristol ha d'anar el més baixat possible. Que l'espectador el que vol veure és la seva cara, encara que sembli una contradicció, doncs a un concert vas a escoltar, però no deixa de ser un espectacle i primer és la part visual abans que la sonora fins i tot en un concert.

Els altres, els macos, tenen l'inconvenient del transport. Però bé que moltes vegades es porten trastos més grans, com la mateixa bateria o un contrabaix.

En canvi una jam-session és, en un principi, diferent. Encara que en el fons hauria de ser el mateix. Però el fet d'anar a una jam-session és perquè el músic pot estar entre el públic i s'afegeix al grup i aquí sí que és més espontani.

I el curiós és que, els més plegables (perquè els de la dreta també són, en part, plegables), que en algun lloc poden valer menys de 6 eur., a la botiga més pròxima pot valer prop de 20 eur. i és en aquest punt que es dóna la paradoxa que pot valer més el senzill que el maco.

He vist ajuntaments que tenien aquest faristol, el maco, com atril pels oradors i aquí també hem de dir, una cosa per a cada cosa... tot i que tampoc queda malament no és que li escau.

En fi... aquestes "coses meves" pròpies d'un altre blog però que per temàtica tocava tractar aquí... ;-)

Nova compra a Thomann.de

Fa cosa de 6 mesos faig fer una compra considerable a Thomann. Ara hi he tornat per quatre coses que em rondaven pel cap. Volia comprar més coses perquè em sortissin les despeses gratuïtes, però potser no era el millor moment per efectuar tan gran dispendi. Així que m'he "conformat" amb això:

• Estoig de penjar a l'esquena per la trompeta Thomann
• Estoig per a 4 boquilles
• Sordina per trompeta Yamaha PM-7
• Spiral de neteja interior per trompeta
• Escombretes neteja boquilles
• Metrònom Thomann CM-10
• Boquilla per trompeta Schilke 14A4A

És el típic de sempre... necessitar només necessitava la sordina que se'm va espatllar. El que passa és que em va fer gràcia tenir una boquilla per aguts perquè sembla que si tens la boquilla pujaràs més amunt... I ja posats, com era molt barat, les escombretes i l'espiral, que ja en tenia però mira... ara en tinc més... ;-) I també ja posats, un altre estoig per boquilles: aquest per les del flugel. I com em feia il·lusió tornar a tenir un estoig petit per la trompeta per penjar a l'esquena doncs... curiosament el nom és gig bag, o sigui, bossa gran... i aquest ha estat el problema... era massa gran. L'he volgut retornar perquè tenim la Garantia Money Back de 30 dies però mentres una bossa d'aquestes només val 23,90 €, fer l'enviament de tornada em costava més de 50 €!!! (en l'enviament de tornada els volia colar la sordina, però m'ho he acabat menjant tot...), així que res de res.

Yamaha Silent Brass PM7... espatllat!

Se m'ha espatllat la sordina Yamaha Silent Brass PM7... només la part de la sordina. Sentir-se se sent, però si faig un picat, el so s'atenua. Si toco suau, perfecte.

Aquest matí he estat tocant amb el volum a tope amb l'opció input Hi... així s'ha arreglat i no molesta tant. Però si t'hi fixes fa el mateix so desagradable. Sembla alguna cosa de la membrana... si en porta...

I què carai!, una sordina nova val 55 €! (+ despeses d'enviaments si no ho amortitzes amb altres compres). No és el millor moment de fer dispendis inadequats...

Així que m'he posat a practicar "a pel" i la gent del carrer no parava d'aixecar el cap mirant cap l'estudi. I com que no m'agrada, he agafat la sordina normal, la Denis Wick sense el wa-wa, i m'ha agradat prou. Ara, que després li he tret la sordina i em costava tornar al so natural...

Let's get lost (Chet Baker -1988)

Ahir per la tarda vaig estar veient aquest documental que estranyament havia arribat a baixar fins a 3 vegades i encara no havia vist... Let's get lost és un documental de 1988 nominat als Oscar i presentat al Festival de Cannes justament pocs mesos abans de l'estranya mort de Chet Baker. (Aquí una informació molt interessant.)

De la pel·lícula (o documental, digues-li com vulguis) que vaig trobar super-interessant i molt ben feta (dirigida pel fotògraf Bruce Weber), a part d'explicar esbossadament tota la seva vida i la seva contradictòria personalitat, tenia punts molt interessants que particularment a mi sempre em sorprenen. Hi ha un moment de la pel·lícula que un amic/col·lega seu, Jack Sheldon, diu que el va conèixer d'aquesta manera: "Era 1946 i jo tenia 15 anys. Hirsch va portar Chetty a casa i la meva mare va fer sandvitxos de tocino amb enciam i tomàquet. Chetty es va menjar el seu i després es va menjar el meu. I va seguir menjant. Tenia molta gana. La meva mare va dir, «Aquest paio està realment afamat». Ell va seguir menjant i ella va seguir cuinant. Va fer pastís i se'l va menjar tot també. Tenia gana, estava molt prim. Era un xicot ben plantat. Va tocar la trompeta."

Però el més interessant ve més endavant quan diu: "Tocava tant bé la tompeta... No sabia quina nota tocava. Pressionava els pistons i era fàcil per a ell tocar. Jo odiava això perquè jo també tocava la trompeta i m'era difícil tocar bé. Cada dia havia de practicar durant tot el dia. Practicava escales, els estudis d'Arban... Chetty mai practicava. Ell només tocava i se sabia cada cançó. Tocava qualsevol tema i es coneixia les melodies. I les podia fer jazz. I sempre sabia on estava. Va ser molt dur per a mi. No sabia on estava. Sempre oblidava en quin bar estava. De fet, on estem ara?"

Bo, eh? Però encara n'hi ha més: "La meva mare em va comprar un piano Stenwary per 3.000 dòlars i Chet no entenia perquè tenia un piano Steinway enlloc d'un cotxe. Perquè ell no pensava en la música com un treball. Per a ell era fàcil. Tot se li feia fàcil a Chetty. Era un músic de naturalesa."

Un pel·liculot... però sort dels subtítols que sinó, amb la metadona que portava al cos en bona part del documental, era ben difícil entendre'l...

Un gran descobriment: jazztrumpetlicks.com

No puc deixar passar l'ocasió de compartir aquest gran descobriment: el web de jazztrumpetlicks.com.

He anat trobant webs interessants i de tant en tant vaig repassant-les, però és que aquesta no te l'acabes i li estic treient informació molt útil.

Anotació personal: START!

M'ho diu ben clar l'Aebersold en un nou mini-llibre que tenia però que no havia revisat. Es tracta del JAZZ HANDBOOK, un recull de consells que Jamey Aebersold regalava en el web on té tots els play-a-long, i que ara mateix ja no està disponible... (Rectificació: sí està disponible però en un altre lloc; aquí). I ho diu així de clar:

DO IT NOW! IMPROVISE. START!

Fer escales i acords en la pràctica diària està bé... però no cal deixar per més endavant el que es pot començar ara. En paraules seves "la frase musical més llarga comença amb un senzilla nota".

Prenc nota i m'hi poso... ;-)

The Real Easy Book

Buscant per aquí i per allà he aconseguit recopilar gran quantitat d'informació, llibres, manuals i mètodes. Però aquest darrer cap de setmana m'he trobat aquest que m'ha resultat molt interessant pel meu nivell que, complementat amb el que he anat treballant fins ara, el fan d'allò més interessant.

Es tracta del "The Real Easy Book. Tunes for benginning improvisers" que a part de aportacions en coneixements harmònics, el que presenta són temes estàndards del "The Real Book", el germà gran, però amb transicions cromàtiques "fàcils", indicacions de quines escales treballar, què fer amb el piano, baix i guitarra. Interessant, no?

A més, he descobert que és el primer de tres volums... suposo que com la sèrie de l'Aebersold: vist l'èxit del primer volume s'han animat a editar els demés.

Està en anglès, però m'he sorprés a mi mateix entenent-ho tot... o és de molt fàcil comprensió o n'estic aprenent... ;-)

[Disponible a shermusic.com]

"JAZZ. Cómo la música puede cambiar tu vida" de Wynton Marsalis

Ja he comentat a l'altre blog que l'altre dia no vaig poder estar-me de comprar aquest llibre: el que ha tret l'editorial Paidós la primera setmana d'octubre dins la col·lecció Contextos d'en Wynton Marsalis i Geoffrey C. Ward. I així es diu: JAZZ; amb el subtítol "Cómo la música puede cambiar tu vida".

Ara ja he llegit unes pàgines i el trobo força interessant. Diu coses com que, per exemple, els músics de jazz han de tocar i improvisar sota la pressió del temps i, que de la mateixa manera quan et fan una pregunta i has de contestar ràpid, no tens temps d'inventar-te una mentida, així que el primer que es diu és la veritat. Per tant, els músics de jazz són honestos quan improvisen. O diu per exemple també, quan en els seus principis s'esforçava en escoltar un solo se sentia com un nen petit en una conversa de grans...

Jo continuo amb els meus exercicis, que vaig variant sutilment per no avorrir-me. Però com més faig més vaig trobant les conexions entre tonalitats majors, menors i de sèptima. Encara no improviso, però penso que no estic gaire lluny... potser en sis mesos... temps al temps. El que volia dir era que si el Marsalis se sentia un nen, jo em sento un fetus... ;-)

Compra de material hardware

Feia temps que tenia ganes de comprar el Silent Brass System de la Yamaha. Finalment vaig trobar un sistema més o menys econòmic de fer-ne la compra i, ja aprofitant l'enviament "quatre tonteries" més... ;-)

Al final he comprat el següent:

• la sordina pel fliscorn i "paratu" regulador (PM6 + ST9 = SB69C)
• la sordina per la trompeta (PM7)
• un faristol "com Déu mana"
• una funda per a 4 boquilles
• suports per la trompeta i el fliscorn
• un kit de neteja + neteja boquilles
• i un teclat MIDI

Déu n'hi do! no? ;-)

Aquí algunes fotos del desembalatge, una cosa que he vist en molta gent i sempre m'havia quedat amb ganes... Ara ja no tinc excusa... ho tinc pràcticament tot!

Material "hardware" (i IV)

Em sembla que amb aquesta entrada finiquitaré el tema del material "hardware" que disposo per portar a terme el meu propòsit. I ara toca doncs, parlar del Calicchio Reflector.

Aquest "trasto" és un petit invent ja discontinuat de la casa de trompetes Calicchio. És una membrana circular que, convenientment acoblada al pabelló de la trompeta, rebota el so emergent cap l'emisor del mateix. La membrana, de fet és un timbal al que se li han incorporat unes petites llengüetes de ferro protegides amb cauxú per no ratllar el lacat de la trompeta. Per un cantó deixa sortir el so natural de la trompeta i per l'altra, el més important, és que retorna el so exactament tal com surt de la campana de la trompeta. Així doncs, per estudiar per exemple, és molt útil perquè es poden apreciar tots els matisos, bons i dolents, de l'emisió del so allà on es produeix i no el rebot del so en qualsevol superfície que el difumina. De fet, és el que molta gent fa servir per estudiar: tocar a 10 cm. de la paret. El so rebota directament i pots corretgir l'emisió del so a voluntat.

Després de molts anys de tenir-lo (i també de no fer-lo servir perquè no tocava), ara volia tenir-ne un pel fliscorn. Vaig posar-me en contacte amb la casa que el va fabricar i em van contestar que ja no el fabricaven. De totes maneres em van comentar també que mai l'havien fabricat per fliscorn. Així doncs, a principis d'aquest any em vaig marcar el propòsit de construir-ne un jo mateix pel fliscorn. Me'n vaig anar a Akústic, la botiga del Xavier Ferrer, un dels ex-teclistes de L'Orquestra Ébano i li vaig demanar una membrana de timbal lleugerament més gran a la que li ensenyava de mostra. I vaig construïr-lo. És clar que aquesta membrana és bastant més prima, en l'extrem, que la de Calicchio i, per tant, era més difícil encabir-hi els rematxes. Estèticament no és tant maca com l'original, però la feina la fa i molt bé.

Material "hardware" (III)

Mai he estat de sordines jo. De fet només les he utilitzat pràcticament pels estudis obligatoris amb sordina. Per això no tinc cap cosa... el justet. I de fet amb només una, de la que re-descobert una cosa que no sabia fins ara, en tindria prou amb el que vull fer.

D'esquerra a dreta:
1.- La sordina primera que vaig tenir ja amb la Swalow. Ara que les he tornat a reunir havia perdut els "encaixadors" de suro... tampoc tinc intenció de fer-la servir, però.
2.- Aquesta sí. Aquesta és la que he re-descobrert: resulta que la part interior es pot treure, però estava tan encaixada que estava convençut que anava soldada i mai li vaig fer la força suficient per provar de treure-la. Així, em pensava que només era una wa-wa per anar tapant i destapant. Però ara, amb aquesta troballa, li he trobat un so nou que mai havia trobat fins ara. (Ja és ben estrany que ningú, amb tants anys, m'hagués dit res al respecte). A més, pel que he vist "pel món", és un Denis Wick marca de respecte i prestigi... o sigui que és molt bona.
3.- Aquesta va ser la tercera que vaig tenir i va ser la substituta de la primera. Té l'opció de treure'n la part inferior i, per tant, són dos sordines en una. També té un suro deseneganxat.
4.- I aquesta wa-wa va ser la segona sordina que vaig tenir. La vaig comprar "perquè-altra-gent-també-la-tenia"... bonic motiu per comprar una cosa. La veritat és que és desproporcionada i no treu cap so especial. I a més, la part inferior no se li aguanta i cau... ;-)

Material "hardware" (II)

Aquest és el recopilatori de boquilles que tinc fins ara.

D'esquerra a dreta:
1.- Boquilla original de la primera trompeta Swallow que vaig tenir. Vincent Bach Corp. 7C
2.- Una boquilla que vaig haver de llimar per poder pujar la trompeta una mica d'afinació. També Vincent Bach Corp 7C.
3.- Una altra Bach 7C per si de cas... devia estar cagat de les mosques... ;-)
4.- Una Bach 1 1/2C FL pel fliscorn.
5.- Una Bach 1 1/2 C per la trompeta. Aquesta nova numeració, la que tinc a dia d'avui, va estar recomenada pel Càndid Rodríguez.
6.- Una altra Bach 7C i en l'envàs original per obrir. Sóc de manies, eh? ;-)
7.- Una Bach 7C FL, l'original del fliscorn Bach.
8.- La MegaTone 1 1/2 C habitual de treball.
9.- La MegaTone 1 1/2 C FL habitual de treball pel fliscorn.
10.- I l'última estrella de la col·lecció, la Benterfa 3 C de fusta de banús (equivalent a la numeració 1 1/2 C de Bach)

Boquilla Benterfa banús 3C

M'acaba d'arribar, ara mateix, la nova boquilla Benterfa en fusta de banús i numeració 3C (equivalent a l'1 1/2C Bach). I la història de com ha arribat no té desperdici:
- Vaig fer la comanda a Cyber Musical Instruments - CMI abans de Nadal i em va arribar la factura amb data 31/12/09. El pagament es va fer a través de PayPal.
- Resulta que de seguida em van avisar que en aquell moment no en tenien en stock (si ho haguessin fet bé, quan no tens en stock no dones possibilitat de vendre una cosa que no tens) però que estaven esperant l'enviament d'Extrem Orient d'una partida que havia d'arribar abans d'acabar el mes de gener.
- Va passar gener, vaig reclamar, i em van dir que arribaven ja... Va passar febrer i el mateix. Va passar març i el mateix.
- Fins que em vaig cansar i els vaig dir que portaven massa temps, havent cobrat un producte, sense servir-lo. Que em retornessin l'import de la meva compra. Em van retornar la totalitat de l'import en el mateix compte PayPal que vaig fer la compra i al moment!!!
- I a mitjans de maig rebo un correu que ja han rebut el material que m'ho enviaran de seguida (???). No entenia res... si he demanat que em retornin els diners, no m'han d'enviar res.
- I a avui mateix ho he rebut... amb data de sortida 28/05/09 (Déu n'hi do!). Sense pagar ni cinc!!! De tant en tant ja està bé que em surtin bé les coses, no?

I a sobre, de regal, m'han fet arribar un protector labial específic per musics amb llavis ("for musicians with lips" tal i com resa el subtítol). Es diu ChopSaver i combina els beneficis de les herbes amb els olis i greixos més refinats (això és el que diu al revés del producte). Bé doncs, què més vull... ;-)

La nova boquilla Benterfa té de diferent respecte el prototip que vaig provar quan encara estava preparant el seu llançament que: primer no porta la signatura Benterfa (bastant lletja per altra part) i després que és desenroscable. Així que trobo que l'han millorat bastant. Ara bé, és lògic per altra banda que, comparat amb la MegaTone de la Bach, em sembli mooolt lleugera... com una pluma... ;-)

No passaré a enumerar els avantatges d'aquesta boquilla perquè justament jo els coneixia amb anterioritat per experiència pròpia (ja vaig explicar una mica aquí i sobretot aquí, els meus "escarceos amorosos" amb el senyor Maurice Benterfa que vaig tenir la sort de conèixer personalment).