Nuovo Cinema Paradiso (1988) (Cinema Paradiso)

[1192]

Valoració

Fitxa tècnica

• Oscar 1989
• • a la millor pel·lícula estrangera.

Direcció: Giuseppe Tornatore
Guió: Giuseppe Tornatore
Música: Ennio Morricone, Andrea Morricone
Actors: Philippe Noiret, Jacques Perrin, Antonella Attili
Estrena: 17/11/88
Títol original: Nuovo Cinema Paradiso

[ Drama, romanç ] 2h 35min (2h 53min versió del director)
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (8,5):
“Un cineasta recorda la seva infantesa quan es va enamorar de les imatges del cinema del seu poble natal i estableix una profunda amistat amb el projeccionista del cinema.”

Crítica

Me’n faig creus del com és possible que no la tingui anotada havent-la vist més d’una vintena de vegades…

És de les millors pel·lícules que he vist mai i, a més, en totes les ocasions, m’ha arribat al fons de l’ànima. Al mateix temps té errades tan garrafals que la fan entranyable, començant pel doblatge i acabant pel maquillatge…

Recentment he sabut que la pel·lícula té tres versions:

• La primera versió, l’original, dura aproximadament dues hores i mitja i és la que es va projectar a Itàlia el 1988 en la seva estrena nacional, però, a excepció de Sicília, regió on es va rodar, va tenir poca embranzida.
• És per això, que algú molt entés en la matèria, va agafar les tissores convenientment i la va escurçar a dues hores. Té especial significància aquest fet, perquè justament una de les històries que la fonamenten és el retall/censura de trossos de pel·lícula als anys cinquanta. Gràcies a aquest acurat retall, la pel·lícula va visitar diferents festivals com Cannes, cada cop amb més ressó i més èxit, fins portar-la als Oscar de 1989.
• I finalment hi ha la versió del director, de tres hores, on hi ha tota la xixa del tercer acte que, fins a dia d’avui, no havia vist mai: el retrobament en l’edat adulta amb l’amor de la seva vida del protagonista.

No puc deixar de mencionar la música que és repetidíssima i encomanadíssima com poques, ben trobada i, convenientment reconduïda, aprofita cada moment per portar les emocions al clímax. No seré jo qui ho digui, però la pel·lícula sense aquesta banda sonora no hagués arribat on ha arribat i, suposo, que al revés també.

Avui he vist per primera vegada la versió llarga del director i m’ha sorprés descobrir que hi havia una història amagada, la resolució de l’amor del protagonista en l’edat adulta. Part que, per altra banda, he de suposar que ralentitzava la història i, atès que ha estat tan premiada, va ser tot un encert.

Resum (amb espòilers)

L'any 1988 a Roma, Salvatore Di Vita, un famós director de cinema, torna a casa tard un vespre, on la seva xicota, adormida, li diu que la seva mare va trucar per dir-li que havia mort algú anomenat Alfredo. Salvatore s'escapa de les relacions compromeses i fa trenta anys que no ha anat al seu poble natal de Giancaldo, Sicília. Mentre la seva xicota li pregunta qui era l'Alfredo, Salvatore no aconsegueix adormir-se i torna a la seva infantesa.

Uns anys després de la Segona Guerra Mundial, Salvatore, de vuit anys, és el fill entremaliat i intel·ligent d'una vídua de guerra. Anomenat Toto, descobreix l'amor pel cinema i passa cada moment lliure a la sala de cinema local, anomenada Cinema Paradiso. Tot i que al principi comencen en termes tensos, desenvolupa una amistat amb el projeccionista de mitjana edat, Alfredo, que sovint el deixa veure pel·lícules des de la cabina de projecció. Durant els espectacles, es pot escoltar el públic esbroncant perquè falten seccions, fent que les pel·lícules saltin sobtadament, obviant escenes amb petons o abraçades romàntiques. El capellà local, propietari del cinema, havia ordenat la censura d'aquestes seccions, i Alfredo talla les escenes esborrades de les bobines de pel·lícula i s'amuntega al terra de la sala de projeccions, on Alfredo les guarda fins que les pugui tornar a empalmar per a la pel·lícula que s'enviarà a la propera ciutat.

Alfredo finalment ensenya a Salvatore com operar el projector de pel·lícules. Un dia, el Cinema Paradiso s'encén mentre Alfredo projecta Els bombers de Viggiù després d'hores, a la paret d'una casa propera. Salvatore salva la vida d'Alfredo, però no abans que una bobina de pel·lícula de nitrats exploti a la cara d'Alfredo, deixant-lo cec permanentment. La sala de cinema és reconstruïda per un ciutadà de la ciutat, Ciccio Spaccafico, que inverteix una gran loteria de futbol guanyant. Salvatore, encara un nen, és contractat com a nou projeccionista, ja que és l'únic que sap fer funcionar les màquines.

Aproximadament una dècada després, Salvatore, ara a l'institut, segueix operant el projector al "Nuovo Cinema Paradiso". La seva relació amb el cec Alfredo s'ha enfortit, i Salvatore sovint busca ajuda en ell, un consell que Alfredo sovint dispensa citant pel·lícules clàssiques. Salvatore ha estat experimentant amb el rodatge, utilitzant una càmera de cinema casolà; fent això ha conegut, i capturat en una pel·lícula, una noia anomenada Elena Mendola, filla d'un banquer adinerat, i s'ha enamorat d'ella. Salvatore corteja –i guanya– el cor d'Elena, només per perdre-la a causa de la desaprovació del seu pare.

Quan l'Elena i la seva família es van allunyant, Salvatore abandona la ciutat per fer el servei militar obligatori (encara que, com a orfe de guerra, n'hauria d'estar exempt). Els seus intents d'escriure a l'Elena són infructuosos; les seves cartes són retornades com a no lliurables. Al seu retorn de l'exèrcit, Alfredo insta a Salvatore a deixar Giancaldo definitivament, aconsellant que la ciutat és massa petita perquè Salvatore pugui trobar els seus somnis. A més, el vell li diu, un cop en Salvatore se'n vagi, ha de perseguir el seu destí de tot cor, mai mirar enrere i no tornar mai, ni tan sols per visitar-lo; mai ha de cedir a la nostàlgia ni tan sols escriure-hi ni pensar-hi. S'abracen amb llàgrimes i Salvatore abandona la ciutat per buscar el seu futur com a cineasta.

Un cop enrere en l'actualitat, Salvatore s'adona que està molt satisfet amb la seva vida des del punt de vista professional però no personal, així que decideix tornar a casa per assistir al funeral d'Alfredo. Tot i que el poble ha canviat molt, ara entén per què Alfredo pensava que era important que marxés. La vídua d'Alfredo li diu que el vell va seguir amb orgull els èxits de Salvatore i li va deixar alguna cosa: una bobina de pel·lícula sense etiqueta i el vell tamboret sobre el qual Salvatore es va aixecar una vegada per fer funcionar el projector. Salvatore s'assabenta que el Cinema Paradiso s'ha d'enderrocar per deixar pas a un aparcament. Al funeral, reconeix les cares de moltes persones que van assistir al cinema quan ell era el projeccionista.

Salvatore torna a Roma, mira el rodet d'Alfredo i descobreix que inclou totes les escenes romàntiques que el sacerdot havia ordenat a Alfredo que tallés de les pel·lícules; Alfredo havia empalmat les seqüències per formar una única pel·lícula sense reduir de desig dolorós i frenesí luxuriós. A les escenes finals, Salvatore fa les paus amb el seu passat amb llàgrimes als ulls.

==

A la versió de 173 minuts de la pel·lícula, després del funeral, Salvatore s'adona d'una adolescent que s'assembla a l'adolescent Elena. Segueix l'adolescent mentre ella va amb el seu scooter fins a casa seva, cosa que permet a Salvatore contactar amb el seu amor perdut Elena, que es revela que és la mare de la noia. Salvatore la truca amb l'esperança de reactivar el seu romanç; ella inicialment el rebutja, però més tard ho reconsidera i va a veure en Salvatore, que estava contemplant el seu rebuig en un lloc preferit des dels seus primers anys. La seva trobada finalment porta a una sessió d'amor al seu cotxe. S'assabenta que s'havia casat amb un conegut dels seus anys escolars, que es va convertir en un polític local de modestos recursos. Després, sentint-se enganyat, s'esforça per reavivar el seu romanç i, tot i que ella clarament desitja que sigui possible, ella rebutja les seves súpliques, optant per romandre amb la seva família i deixar el seu romanç en el passat.

Durant la nit junts, un Salvatore frustrat li pregunta a l'Elena per què mai no s'ha posat en contacte amb ell ni ha deixat notícies d'on s'havia traslladat la seva família. S'assabenta que el motiu pel qual van perdre el contacte va ser perquè l'Alfredo li va demanar que no el tornés a veure, tement que la realització romàntica de Salvatore només destruís el que Alfredo veu com el destí de Salvatore: tenir èxit al món del cinema. Alfredo va intentar convèncer-la que si estimava en Salvatore, l'havia de deixar pel seu bé. L'Elena explica a Salvatore que, en contra de les instruccions d'Alfredo, havia deixat en secret una nota amb una adreça on es pogués contactar amb ella i una promesa d'amor i lleialtat eterns. Salvatore s'adona que mai va trobar aquesta nota i, per tant, va perdre el seu veritable amor durant més de trenta anys. L'endemà al matí, Salvatore torna al Cinema Paradiso en descomposició i busca frenèticament entre els munts de factures de pel·lícules antigues fixades a la paret de la cabina de projecció. Allà, al revers d'un dels expedients, troba la nota manuscrita que l'Elena havia deixat trenta anys abans.

La pel·lícula acaba amb Salvatore tornant a Roma i, amb els ulls plorosos, veient la bobina de pel·lícula que Alfredo va deixar.