Bloc personal,

dissabte, 14 d’abril de 2018

Paterson (2016)

[599]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Jim Jarmusch
Guió: Jim Jarmusch, William Carlos Williams (poemes), Ron Padgett (poemes)
Actors: Adam Driver, Golshifteh Farahani

Sinopsi

IMDb (7,4):
“Una observació silenciosa dels triomfs i derrotes de la vida quotidiana, juntament amb la poesia evident en els seus petits detalls.”

Crítica

La vida d’un peix… o no.

Feia molts mesos que tenia aquesta pel·lícula en llista d’espera, conjuntament amb unes quantes altres, però que, per alguna raó que encara no acabo d’entendre, anava posposant contínuament. De fet, les altres que tinc en llista d’espera, almenys n’havia vist un troç per veure’n alguna cosa, però d’aquesta ni això. I la tenia en llista d’espera perquè algú n’havia parlat bé i era visionable. Ara n’havia tornat a llegir una referència de la pel·lícula, tot fent referència a la importància de les petites coses.

Per començar, es fa molt estrany veure Kylo Rent fent un paper tant passiu. De fet, es fa molt estrany veure’l fer qualsevol altra cosa que no sigui del malvat del costat fosc de la Força a La guerra de les galàxies (Els últims Jedi (2017)), que és de l’única cosa per la que se’l coneix…

Fets aquests preliminars, a mi la pel·lícula m’ha agradat, però ja he mig avisat que és lenta, molt lenta. El tema que tracta és la importància de les petites coses, a través de la mirada d’un aprenent de poeta. Un personatge ensopit, que cada dia fa el mateix: es lleva a la mateixa hora (segons el cicle circadià natural, sense despertador), esmorza el mateix, es dirigeix a la seva feina (és conductor d’autobús) i fa cada dia el mateix trajecte. Quan acaba la feina torna a casa, on l’espera la seva dona que es dedica obsessivament a fer manualitats amb motius en blanc i negre i, en acabat de sopar, treu el gos a passejar tot fent una paradeta al bar a prendre una bona cervesa.

Un personatge que viu en una casa simple, vesteix roba simple, utilitza un rellotge Seiko simple, no disposa de mòbil per voluntat pròpia i que porta una vida d’allò més insulsa. Almenys a ulls de la majoria de gent. Justament aquí es pot dir allò de “però té una gran vida interior”, perquè li agrada llegir poesia en analògic, a poder ser, llibres ben rebregats d’edicions ben antigues. Li agrada llegir poesia, però encara més escriure-la, ni que sigui a estones lliures.

Tot això en una ciutat tant anodina com ell mateix, però que té curiositats inqüietants com el fet que ell mateix es digui Paterson, faci diàriament la línia 23 Paterson d’autobús a la ciutat de Paterson, una ciutat plagada, sembla, de bessons. També hi han personatges il·lustres nascuts a Paterson com Lou Costello, el 50% del duet còmic americà Abbott & Costello, famós a les dècades de 1940 i 1950 als televisors d’EE.UU. o també William Carlos Williams, un poeta molt reconegut (jo no l’havia sentit anomenar en la meva vida fins que he vist la pel·lícula, però sembla que és un personatge real). Ell mateix escriu poesia de la mateixa manera que ho fan alguns personatges amb els que casualment coincideix. Tots aquests fets, conjuntament amb els ànims que li proporciona la seva estrafolària dona, el motiven a escriure versos amb més o menys encert.

(La referència al peix del títol, correspon a la reflexió del final de la pel·lícula, on explica que hi ha una cançó que cantava el seu avi en la que hi ha una frase que diu “o t’estimes més ser un peix?”. Una cançó que, en realitat, parla d’una altra cosa, però en el moment d’escoltar la frase tota la resta de la cançó deixa de tenir importància i només hi és per omplir.)

Resum (amb espòilers)

Tot començant un dilluns, la pel·lícula ens mostra una setmana en la vida de Paterson, un conductor d’autobusos urbans a la ciutat de Paterson, Nova Jersey. Tot sembla anomenar-se Paterson. La coincidència… Cada dia fa la mateixa rutina: s’aixeca aviat i se’n va a la feina, on escolta i disfruta, com un espectador més, les xerrades i converses dels passatgers. Durant les pauses escriu poesia en una llibreta secreta, com anomena la seva dona. En arribar a casa treu el gos de la seva dona a fer una passejada, aprofitant per fer una parada al bar i prendre una cervesa observant, una vegada més, la interacció d’altres clients i el mateix propietari.

A la seva dona li agraden molt els seus poemes i sempre l’anima a que els publiqui o, com a mínim, a fer-ne còpies. Finalment acaba prometent que les farà durant el cap de setmana. Però quan arriben a casa una nit, després d’haver sortit al cinema i a sopar per celebrar que la seva dona ha venut la totalitat de pastissets que havia preparat per una paradeta de mercat, el gos li ha destruit la llibreta amb tota la seva poesia.

Tot contrariat, l’endemà surt a passejar per reflexionar quan, assegut en un banc admirant una cascada, se li acosta un misteriós japonès amb el que conversa –curiosament– de poesia, del seu poeta favorit, William Carlos Williams, reconeixent que ell viu per la poesia. En marxar, tot i amagar el seu interès per la poesia, el japonès li regala un quadern en blanc perquè pugui escriure. I és així com acaba: escrivint un poema al seu nou quadern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada